29 de desembre del 2012

Camí de llibertat i camí de decadència

“Els adversaris de Catalunya saben que iniciem el camí cap a la llibertat amb il•lusió i que ells cada cop més acceleradament segueixen el de la seva decadència“
Allò que defineix una societat és l'existència d'una col•lectivitat d'homes i dones amb voluntat de decidir el seu futur en funció d'una identitat que s'ha anat formant a través del temps, les característiques de la qual són el sistema de vida, les tradicions, la cultura, la llengua, etc., que han anat forjant. A aquestes col•lectivitats se les denomina pobles o nacions i sempre tenen base territorial. Quan es doten d'estructures de poder i estableixen òrgans que en regulen l'exercici, que pot ser democràtic, menys democràtic, o autoritari, esdevenen estats. Els avatars de la història han provocat que algunes col•lectivitats amb territorialitat definida quedin englobades dins unes mateixes fronteres, amb la presència d'una d'hegemònica, que oprimeix les altres i que intenta sempre assimilar-les. Si ho aconsegueix es produeix una total coincidència entre territori i col•lectivitat. Quan no apareix una hegemonia es formen els estats plurinacionals i pluriculturals. Tots els estats, els que pateixen una hegemonia també, arriba un moment en què entren en decadència, procés més o menys llarg, però que quan ha començat és rar que s'aturi. La Història ens mostra en el curs dels segles passats diversos exemples. L'Estat espanyol és un d'aquests estats i es troba en fase terminal de decadència.

A l'inici del seu discurs d'investidura, el president Mas va constatar que la sentència del Tribunal Constitucional va tallar de soca-rel qualsevol possibilitat de fer evolucionar Espanya cap a un estat plurinacional, és a dir sense hegemonia de cap col•lectivitat, i que Catalunya havia d'acceptar d'una vegada per totes que Espanya no vol ser canviada, que vol mantenir la seva hegemonia, i que està en el seu dret, però que hauria d'acceptar que Catalunya no vol ser ni absorbida, ni assimilada, ni homogeneïtzada. Espanya s'interpreta ella mateixa, en funció d'aquesta hegemonia des d'un criteri radicalment, dogmàticament, centralista: tot comença i acaba a Madrid. Catalunya no comparteix aquest criteri. El vol canviar. El volem canviar, va dir el president. Aquesta voluntat de canvi va quedar palesa en la manifestació més multitudinària de la història de Catalunya el lema de la qual era “Catalunya, nou estat d'Europa”, i considerant que aquell clam manifestat al carrer havia de ser traslladat a les urnes, va convocar les eleccions del 25 de novembre.

A les eleccions, amb una participació de quasi el 70%, els catalans van expressar de forma clara i democràtica la seva voluntat d'exercir el dret a decidir el seu futur col•lectiu. CiU i ERC, els dos partits amb més diputats, han interpretat el missatge dels catalans i els seus 71 diputats garanteixen un govern fort i estable. L'acord signat pel president Mas i per Oriol Junqueras significa l'inici d'una nova etapa per a Catalunya basada en el dret a decidir i en la qual estigui garantit el progrés social, el desenvolupament econòmic, l'enfortiment democràtic i el foment de la llengua i la cultura pròpies.

En alguns debats televisius emesos amb posterioritat a la signatura de l'acord sembla percebre's una temença respecte de la seva viabilitat a causa de les discrepàncies que vaticinen que necessàriament sorgiran entre els mateixos signants. En el procés s'hauran d'afrontar reptes de gran transcendència en l'àmbit nacional, en l'econòmic i en el social. Els catalans que a les urnes van donar suport als dos partits majoritaris els van fer confiança. Aquesta confiança, de la qual són conscients tant CiU com ERC, és l'aval de l'assoliment dels objectius dels acords.

Els adversaris que Catalunya exerceixi el dret a decidir, també. Per això estan angoixats. Saben que iniciem el camí cap a la llibertat amb il•lusió i que ells cada cop més acceleradament segueixen el de la seva decadència.


Publicat a El Punt Avui

4 de desembre del 2012

Esbós.Interpretar un escrutini

Cap campanya electoral no s’acaba el vespre de l’escrutini. Es prolonga aquella mateixa nit als platós de les televisions; l’endemà, en els editorials dels comentaristes més rellevants i durant algunes setmanes a través de les interpretacions, aparentment més reposades, dels politòlegs. De fet hi ha dos escruti-nis. El primer, l’oficial, consisteix en comptar els vots i proclamar els resultats. El segon, l’oficiós, en fer-los parlar. El fan politòlegs i en els despatxos de la seu dels respectius partits els responsables polítics, amb la intenció de magnificar la victòria o d’explicar les raons de la desfeta que en ocasions els porta, fins i tot, a presentar-se com guanyadors els qui han estat perdedors Les eleccions del 25 de novembre són atípiques. El guanyador ha perdut 12 escons, i en té mes del doble que el segon classificat i es pretén fer-lo aparèixer com el gran derrotat.

Tota anàlisi que obvia el veritable abast d’una contesa està mancat de rigor. Les darreres eleccions s’han de contemplar en clau sobiranista versus unionista i referida al total i en aquest sentit el resultat només admet una lectura: A Catalunya hi ha una majoria sobiranista amplament superior a la unionista. Per assolir el rigor necessari les anàlisis s’han de fer partint de la realitat prèvia a les eleccions, que arrenca amb la manifestació de l’onze de setembre que va desencadenar el procés i on es va posar de manifest la clau sobiranista/unionista.

Partint així mateix del context que ha condicionat la campanya electoral, és a dir, allò que s’ha denominat la guerra bruta: por, mentides i difamació. S’han manipulat les paraules amb temes com les pensions, la continuïtat a la Unió Europea, títols universitaris, cognoms, etc. i d’una manera molt especial la calúmnia, en dos vessants, és a dir, creant-la i sumant-s’hi. O tal vegada tinguin el mateix origen. La manipulació de les paraules atempta contra la dignitat dels ciutadans i posa en perill la democràcia. I si els ciutadans tenim el dret de denunciar-la, les institucions, les centrals també, l’obligació d’evitar-la, o almenys de limitar-ne els efectes. No fer-ho equival a ser-ne responsable.

I sense oblidar la incidència de les desafortunades declaracions de Josep An-toni Duran i Lleida, que han desconcertat l’electorat, donant pas a un sentiment de desconfiança, no vers l’independentisme, sinó vers CiU de la que ell és dirigent destacat i que ha suposat una disminució de vots que ara s’aprofita als efectes de disminuir la quantificació real del diferencial independentista/unionista