7 de desembre del 2015

LA FORÇA DE LA LLIBERTAT

En la independència hi caben tots els projectes,
         per   antagònics que puguin semblar

            Tot just sortim de les eleccions al Parlament de Catalunya, encara no s'ha investit el president de la Generalitat, i el dijous 3 de desembre (data en que redacto aquest article) a mitjanit comença la campanya de les eleccions generals. Ahir tot feia preveure que la investidura no s'assoliria i que una dissolució automàtica del Parlament i la convocatòria de noves eleccions era inevitable. I l'elector, perplex i al·lucinat, quin comportament se li suposa que tindrà? Tornar a fer eleccions no és dolent en si mateix. Moltes democràcies preveuen i tenen establerta una segona volta, el ballotage. L'atzucac en què es troba Catalunya té molts responsables. Per mi, l'electorat no ho és. Qui, doncs?

            El novembre deL 1975, Josep Pallach va publicar un assaig titulat La democràcia, per fer què?. Sovint el rellegeixo i amb freqüència el cito. Pallach s'interrogava sobre les llibertats que realment garanteixen una autenticitat democràtica i afirmava que perquè una societat pugui ser considerada com a democràtica és necessari que els detentors del poder obtinguin la seva legitimitat per mitjà d'una elecció estrictament concurrencial. Les eleccions del 27-S al Parlament de Catalunya acomplien aquest requisit. Eren absolutament concurrencials. Com en totes les eleccions, efectuat l'escrutini, proclamats el vencedors la nit del 27-S, es va iniciar un altre temps polític, un temps que exigeix eficàcia. Els electors que van votar la independència no van dir-se que estaven contents d'haver votat una opció guanyadora, es van dir que estaven contents d'haver votat, d'haver legitimat amb els seus vots aquelles opcions que conduirien el país a l'anhelada independència.

            Aquestes opcions van ser dues, Junts pel Sí i la CUP, totes dues inequívocament independentistes. Junts pel Sí va obtenir 62 escons; la CUP, 10. La satisfacció va ser total. S'havia aconseguit! El procés es podia posar en marxa. La independència era a l'abast. No hi podia haver retorn. El requisit de legalitat s'havia complert, el simple fet de participació d'ambdues opcions a les eleccions era indicatiu d'aquesta voluntat. La legalitat vigent, la que esgrimeix el Tribunal Constitucional, per a Catalunya prové d'una annexió, consumada i documentada en els decrets de Nova Planta, que la fonamenten en el “derecho de conquista”. Una annexió significa anul·lar la legalitat d'un poble, d'un país, d'una nació, per imposar la de l'annexant. La legalitat catalana quedava substituïda per una legalitat forana, la castellana.

            Constituït el Parlament de Catalunya, en la primera sessió, va adoptar una resolució en la qual constata que el mandat democràtic obtingut es basa en una majoria en escons de les forces parlamentàries que tenen l'objectiu que Catalunya esdevingui un estat independent i en una àmplia majoria sobiranista en vots i escons que aposta per l'obertura d'un procés constituent no subordinat. Constatació que ni el Tribunal Constitucional pot negar. Les dues opcions, Junts pel Sí i CUP, la van votar.

            La CUP s'ha negat a aportar els seus vots a la investidura del president de la Generalitat. És normal que en un moment constituent com aquest en què ja ens trobem, sorgeixin i es plantegin orientacions de caràcter social i és legítim proposar desenvolupar-les simultàniament, però no s'han de posar com a condició inamovible a la consecució de la independència. Em sembla que gairebé és una confessió de feblesa, del sentiment que no seran capaços d'incorporar a les seves propostes la majoria dels seus compatriotes.

            David Fernàndez, periodista i activista social, diputat de la CUP en la passada legislatura, va publicar dijous passat un article titulat “Sortir-nos-en” al diari Ara, en què diu que es discuteix per darrera vegada si són dos projectes tan antagònics CDC i la CUP, i suggereix el desbloqueig i desgel per passar pantalla i que pot ser l'únic possible ara mateix, amb dos vots al procés al costat d'un pla de xoc, real i concret. En aquesta consideració i en el context de tot l'article destaco la recomanació que val més sortir a jugar i potser perdre que ni tan sols no comparèixer al terreny de joc. Que rodi la bola de la llibertat.

            Exacte, que rodi la bola de la llibertat. En la independència hi caben tots els projectes, per antagònics que puguin semblar. La independència és cosa de tots aquells que creuen en la immensa força de la llibertat.

Publicat a El Punt/Avui de 7/12/2015

21 de setembre del 2015

Carta de le meva filla a Mr. Sarkozy



La meva filla ha adreçat aquesta carta a Mr. Nicolas Sarkozy. Estic orgullós de la meva filla.

21/09/2015

Cher Monsieur le Président.

               Je suis membre du Parti des Républicains depuis que j'ai fait une humble donation pour vous soutenir lors du « Sarkoton ». Je n'ai pas la nationalité française, pour cette raison je n'ai pas pu voter pour vous, mais je vous ai toujours soutenu et défendu lors de conversations entre collègues ou amis. Mon mari et notre cercle le plus proche ont toujours voté pour vous.

            J'ai lu que vous assisterez au meeting final de la campagne électorale régionale catalane du Partido Popular pour supporter Monsieur Garcia Albiol. Je pense que c'est mon devoir de me rapprocher de vous et vous informer sur la Catalogne. Je ne vais pas parler d'indignation mais de la tristesse que je ressens pour ce fait.

            Vous deviez savoir que Xavier Garcia Albiol est connu pour sa xénophobie, une caractéristique incompatible avec l'esprit républicain français d'accueil. Je suis surprise que vous, d'origine hongroise et élu Président de la République Française ne connaissez pas le comportement de Monsieur Garcia Albiol.

            Je suis catalane, résidente à Paris depuis 26 ans. La Catalogne et la France sont mes patries. Je ne peux pas comprendre que vous, à qui j'ai donné autant de support (humblement mais avec beaucoup de conviction), puisse intervenir à cet acte électoral régional en niant le droit fondamental de la dignité et celui de décider le futur de la Catalogne comme nation. Je me permets de vous rappeler la Déclaration des Droits de l'Home de la Révolution Française de 1789, art 3 : Le principe de toute Souveraineté réside essentiellement dans la Nation. Nul corps, nul individu ne peut exercer d'autorité qui n'en émane expressément.

            Je me permets aussi de vous commenter que la Catalogne a existé comme nation libre avec ses institutions propres jusqu'en 1714. C'est alors que fut incorporé  , sans aucun autre argument que le droit de conquête, à l'Etat espagnol, oppresseur de la Catalogne, qui a nié reitérativement un referendum d’autodétermination. Ni la Catalogne ni aucune autre nation opprimée peut espérer justice de son propre oppresseur. S'il vous plait, n'y participez pas.

            Ayant confiance en votre bienveillance, je vous prie d'agréer, Monsieur le Président, l'expression de toute ma gratitude.

PREPOTÈNCIA I PREOCUPACIÓ



               La vicepresidenta del govern de l'Estat, amb una inequívoca intenció pejorativa, va qualificar d'electoralisme partidista la Via Lliure a la República Catalana que l'11 de setembre va omplir la Meridiana. Qualsevol iniciativa política té un component important d'electoralisme i totes són partidistes. L'afirmació de la vicepresidenta era innecessària, redundant. La redundància en política espanyola està constitucionalitzada. L'article 2 de la Constitució Espanyola, tan freqüentment utilitzat, diu literalment que la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols i és la frase més redundant de tota la història del constitucionalisme.

            Haver compartit diferents períodes històrics no ha aconseguit igualar els marcs conceptuals espanyol i català; al contrari, ha radicalitzat les diferències fins al punt de fer-les incompatibles. L'espanyol reflecteix una voluntat de domini; el català, una voluntat d'existir. En matèria d'estructura d'estat els redactors de la Constitució del 1978 no van poder o no van voler assolir el consens i es va optar per ambigüitats. Es podia considerar que ja les resoldria el Tribunal Constitucional. Només en diu la composició i en què té competència, i es remet a una llei orgànica que en reguli el funcionament. En la sessió del Congrés dels Diputats de dimecres passat es va prendre en consideració una proposició de reforma de la llei vigent formulada pel grup parlamentari popular. El corró va funcionar, es va prendre en consideració amb els vots únicament del grup popular i el rebuig de tota l'oposició, que entenia que instrumentalitzava el Tribunal Constitucional.

            En l'argumentari espanyol contra el procés hi figura l'afirmació que la Constitució va ser un pacte. Si va ser així, l'espanyola qui la va pactar? Qualsevol pacte suposa, almenys, dues parts, i un pacte constitucional, perquè sigui autèntic, també suposa l'existència de diverses unitats polítiques, cadascuna de les quals conté el subjecte d'un poder constituent. A Alianza Popular, que després es va convertir en Partit Popular, no tothom va estar d'acord amb el text constitucional, que equival a dir amb el pacte constitucional. El mateix José María Aznar va escriure a Nueva Rioja una sèrie de set articles rabiosament contraris.

            Si afirmen que Catalunya era una de les parts, la seva afirmació implica l'existència de Catalunya com a unitat política. Si no, com pot pactar qui no existeix? Allò que no existeix, no pot participar, ni activament ni passivament, i en no participar, no pot pactar. Si hi va haver pacte és evident que Catalunya ha estat víctima d'un reiterat incompliment i qui és víctima d'un incompliment de pacte el pot donar per trencat. Fer un referèndum era una fórmula, que implicava la possibilitat tant de donar-lo per trencat com per renovat. La prepotència espanyola, un dels seus marcs conceptuals més característics, ho ha refusat.

            La Constitució a l'article 2, abans esmentat, diu que reconeix i garanteix l'autonomia de les nacionalitats i regions. L'autonomia vol dir competències i una competència no és només el seu atorgament, és el seu atorgament i la possibilitat del seu exercici. La possibilitat del seu exercici requereix un finançament adequat i que les competències no siguin envaïdes i pertorbades, amb l'afany de recuperar-les. No s'ha respectat ni una cosa ni l'altra i, en conseqüència, la via de l'autonomia no inspira confiança. Catalunya ha superat l'autonomisme. Vol la independència i sap que pot aconseguir-la. L'Estat espanyol també, i està preocupat. Si l'independentisme el 27-S assoleix una victòria clara, com quedaran afectades la prepotència i la preocupació? La resposta a aquesta pregunta és el nostre repte.

Publicat a PUNT/AVUI DE 21/09/2015



18 d’agost del 2015

INDICADORS D'ANGOIXA



              Ahir, 17 d’agost de 2015, el Punt Avui em va publicar aquest article en la part final del qual, em vaig referir a una de les obsessions del govern central  de dissuadir els independentistes recorrent a argumentacions mancades totalment de fonament, com que la UE només l’han de formar els grans estats, entre els quals hi figura l’espanyol, atribuint-se amb arrogància aquesta condició,  i que les petites nacions i les regions com a subjectes polítics desapareixeran. És obvi que entre les petites nacions s’hi hauria d’incloure Catalunya en l’improbable cas -segons ell- de que accedís a la independència.

            L’apreciació entre allò gran i allò petit és molt subjectiva i entre els membres de la ONU, en termes de població,  Catalunya seria un país mitjà i segons un informe recent del World Economic Forum, dels 34 països que tenen economies més competitives que Espanya, el 74% tenen menys habitants i, d’aquests, més de la meitat en tenen menys que Catalunya. Aquestes i altres dades les he obtingut en l’article Un país viable i de qualitat?  De Xavier Comas i Angelet publicat el passat 6 d'agost, el text íntegre del qual m'ha semblat escaient aportar al final del meu article.

Publicat al PUNT/AVUI de 17 d’agost de 2015
Indicadors d’angoixa   
            Cada dia, i no només en períodes electorals, ens hem d'empassar estadístiques, sondeigs, intencions de vot, índexs de popularitat, etc. Assenyalen la font i mai no deixen de precisar que el sondeig s'ha fet en una mostra representativa. Però s'ajusten a la realitat? La confiança que mereixen depèn molt de la seriositat de qui els fa. Els sondeigs, en política, són fets, interpretats i utilitzats políticament. És a dir, no són una tècnica aplicada científicament, sinó que s'aplica al servei dels actors polítics. Dir-ho és una banalitat, evidentment, però en aquests moments convé tenir-ho present perquè una lectura comparada dels sondeigs és convenient si se'n vol deduir les diferents estratègies polítiques. Els sondeigs han anat esdevenint part important del joc polític. Els centres de sondeig no són únicament testimonis exteriors de la competició política. Hi participen encoratjant determinades visions, orienten els comentaris i incideixen en l'aplicació de les estratègies. No són una garantia d'eficàcia. Més aviat al contrari. No es pot pretendre que puguin ser un reflex d'una composició real de l'opinió col·lectiva. Els mateixos confeccionadors ho saben molt bé i per justificar-se recorren al metafòric tòpic que el sondeig és una instantània.
            
              Tothom té consciència de la importància que el 27-S tindrà en l'àmbit internacional i d'una manera molt especial en el de la Unió Europea. El procés independentista palesa una voluntat democràtica, clara i inequívoca, que s'ha visualitzat en les manifestacions multitudinàries de l'11 de setembre de 2012, de la Via Catalana de 2013, de la V a Barcelona de 2014. Totes elles prou significatives i a les quals s'afegirà la de la Via Lliure a la República Catalana de l'11d'aquest any, que segons una enquesta de NC Report publicada per La Razón, el 36,6% dels catalans, equivalent a 2.746.000 persones, tenen pensat participar-hi. Malgrat tot NC Report considera que la postura dels catalans és clarament negativa (!?). Misteris de la sociologia en el seu vessant d'estudi dels comportaments polítics? No! És un indicador d'angoixa.

            L'argumentació utilitzada pel govern de l'Estat per rebutjar aquesta voluntat s'ha fonamentat en una interpretació rígida i formal de la legalitat constitucional, consistent en el fet que aquesta no permet fer cap consulta als ciutadans de Catalunya sobre la seva voluntat d'esdevenir o no un estat independent i que no és possible cap altre referèndum o consulta que no sigui el d'una reforma constitucional, en el qual han de poder participar tots els ciutadans espanyols.

            Els comportaments polítics que sorgeixen d'un procés independentista denoten sempre el grau de preocupació de les dues parts. El president del govern espanyol últimament ha afirmat reiterades vegades que la UE només aconseguirà els seus objectius si la formen els grans estats i que les petites nacions i les regions com a subjectes polítics desapareixeran. No raona el perquè, ignora que una asseveració sense demostració equival a un concepte sense definició. La seva brillant diplomàcia no aconsegueix ni dissipar ni dissimular la seva angoixa.

            Amb la seva arrogància habitual, el president del govern espanyol sosté, i en fa un dogma, que l'èxit d'Europa rau en la unitat dels seus estats membres i que contra aquesta realitat política l'independentisme català pretén aixecar fronteres. No recorda, si mai no ho ha sabut, que Jean Monnet, pare de la Unió Europea, en el moment de la seva creació va dir: “Nosaltres no unim estats; nosaltres unim homes.” Tampoc no recorda, si mai no ho ha sabut, que Winston Churchill, en la mítica conferència a la Universitat de Zuric en la qual va llançar la idea d'uns Estats Units d'Europa, va dir “els pobles només han de voler perquè les seves esperances es facin realitat” i que “si es vol fer bé, sincerament, l'obra de construcció dels Estats Units d'Europa, la seva estructura haurà de ser concebuda de tal manera que cada estat només jugui un paper secundari: els estats petits comptaran tant com els grans i s'asseguraran el respecte per la seva contribució a la causa comuna”. I concloïa: “Pot ser que els antics estats vinguin a ocupar el seu lloc a les files dels Estats Units d'Europa.” Ara és l'hora que Catalunya l'ocupi.

Un país viable i de qualitat?
Xavier Comas i Angelet, 6 d'agost de 2015

            Al Sr. Rajoy li agrada explicar que els països han de ser grans per ser viables. Durant la seva visita a Washington l’any passat va declarar que la independència “es mala, sobre todo para el pequeño”. Cal, doncs, preguntar-nos, són els països petits menys viables que els grans? La independència de Catalunya és un repte o una oportunitat?

            Al món hi ha 193 països membres de l’ONU: 97 tenen una població superior, i 96 una d’inferior, als 7,5 milions de Catalunya. A la Unió Europea hi ha 15 països amb més població que la catalana i 13 amb menys. Per tant, si Catalunya fos un estat independent no seria pas un país esquifit, seria més aviat un país mitjà. Ara bé, cal ser gran per poder tenir una economia capaç de competir a nivell mundial i poder garantir el benestar dels seus ciutadans? Segons un informe recent del World Economic Forum, dels 34 països que tenen economies més competitives que Espanya, el 74% tenen menys habitants i, d’aquests, més de la meitat en tenen menys que Catalunya. 

            Comparem ara els països mirant el seu nivell de desenvolupament humà. Segons l’Índex de Desenvolupament Humà que publiquen les Nacions Unides, dels 26 països que tenen un índex superior a Espanya el 73% tenen poblacions inferiors i també més de la meitat menys que Catalunya. 

            En resum, sembla que la mida d’un país no té gaire a veure amb aquests temes. Què fa, doncs, que un país tingui alts nivells de competitivitat i de desenvolupament humà? La característica comuna dels països que puntuen bé en aquests àmbits és la qualitat de les seves institucions de govern. Que siguin competents a l’hora de produir serveis i respondre a les demandes socials; que siguin transparents en les seves actuacions i en l’ús dels diners públics; que siguin predictibles; i que siguin, i se sentin, responsables (el que en anglès en diuen ser “accountable”) davant dels ciutadans. És a dir, institucions de govern que puguin ser respectades i vistes com a legítimes per part dels ciutadans. Arribar-hi no és fàcil. Requereix temps i voluntat política de construir-les. Però arribar a assolir-les és la gran oportunitat ­i hauria de ser el “gran nord” que orienti el procés sobiranista català.

            Un dels grans reptes – i oportunitats – d’una Catalunya independent és, per tant, poder trencar amb dues característiques de les institucions públiques espanyoles: la corrupció i la manca d’independència del poder judicial.

            La prevalença de la corrupció a l’Estat Espanyol, i els seus devastadors efectes sobre l’economia i la confiança dels ciutadans en les institucions són ben sabuts. Potser és menys sabut que, quan es compara amb altres països, Espanya té un dels poders judicials menys independents. Un dels indicadors d’independència judicial més ben valorats a nivell mundial és el que també publica el World Economic Forum. Segons aquest índex, el sistema judicial espanyol se situa per sota del de països com l’Aràbia Saudita, Bolivia, o Rwanda. I en comptes de millorar, la situació empitjora: el 2013 Espanya ocupava la posició 60, el 2014 la 72, i el 2015 ha baixat fins a la 97.

            Amb aquest panorama resulta palès que tenir un govern propi, més proper, i amb tots els poders d’un Estat, és una condició necessària per poder avançar en el camí de dotar-nos d’institucions de qualitat. Per fer-ho, però, ens cal també reconèixer que en els darrers anys de construcció d’autogovern hem comès errors importants; que en algunes àrees –com és ara la corrupció– no podem seguir el camí de permissivitat emprès; ens cal reflexionar sobre el que hem fet malament, rebobinar, ser implacables amb els culpables, i tornar a començar quan calgui.

Xavier Comas i Angelet és llicenciat en economia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor per The Johns Hopkins University. Des del 1977 viu als Estats Units. Va començar la seva carrera com economista teòric, ensenyant microeconomia i matemàtiques al Departament de Teoria Econòmica de la UAB. Posteriorment es va dedicar a projectes pràctics de desenvolupament internacional treballant per a diverses institucions públiques i privades. Ha estat prop de 25 anys al Banc Interamericà de Desenvolupament, a Washington, on va tenir diversos càrrecs, inclosos el d’assessor del president i fins al 2010 cap de la Institutional Capacity of the State Division. Ha treballat amb representants governamentals de nombrosos països de l’Amèrica Llatina, ajudant a formular i executar projectes en àrees com educació, salut, infraestructures, reforma judicial, mercats de treball, i seguretat ciutadana entre altres.



20 de juliol del 2015

POLÍTICS ACTIUS, POLÍTICS PASSIUS



         El dilluns 13 de juliol, el Punt/Avui em va publicar aquest article. La setmana del 13 al 19 de juny, va ser plena d’esdeveniments relatius a la confecció d’una llista unitària i m’ha semblat adient retardar la publicació de l’article al meu Blog, per tal de poder referir-m’hi si s’esqueia.


         Tal vegada allò més important  és que es comença a considerar la inevitabilitat de trencar la legalitat de l’Estat espanyol. El Conseller de Presidència de la Generalitat, Francesc Homs, per exemple, ha remarcat que no podem acceptar que la legalitat sigui la dels altres" perquè aquesta "ve com a conseqüència de la legitimació democràtica i del compliment de les regles de joc i del respecte a la voluntat del poble", que és qui, a través de les urnes, "tria el Parlament que legisla" les noves normatives.


         El Conseller Homs ha indicat que si Catalunya se supedita sempre a les lleis espanyoles no serà "mai lliure": "Sempre tindrem les imposicions d'aquesta legalitat espanyola que és d'una arbitrarietat absoluta i d'un poc respecte a la voluntat democràtica absoluta", ha afegit.


         Sempre he cregut i així ho he exposat en diversos escrits i conferències que el Decret de Nova Planta de 1716 va significar l’annexió de Catalunya a Castella. Annexar vol dir suprimir la legalitat pròpia d’una Nació i sotmetre-la a una legalitat forana que el propi estat incompleix constantment. Per tant, mai no recuperarem la nostra sobirania si no sortim, en un punt o altre, en un moment  o altre de la legalitat imposada “por el derecho de conquista”. No hem de trencar-ne cap. Hem de restaurar la nostra. 


         Hi ha moltes consideracions. Em limitaré a dir que només depèn de la nostra voluntat. Em remeto a les frases de Carrasco i Formiguera, Josep Pallach i Ramon Trias Fargas que encapçalen aquest blog.

Publicat al PUNT/AVUI de13 juliol de 2015 

Polítics actius, polítics passius
Narcís Oliveres i Terrades 

Molts catalans hem contemplat entre preocupats i perplexos les vacil·lacions, sovint intransigències, respecte a la formació d'una llista unitària i recordem la reflexió de l'autor d'Incerta glòria, Joan Sales: “Des de fa 500 anys els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.”

Tenim un repte definitiu. I malgrat ser-ne conscients ens embarquem en un munt d'hesitacions que ho col·lapsen. Totes les paraules són un signe de progrés. Totes tenen un sentit i estan destinades a expressar, a fer-se comprendre. En el nostre cas, comprendre què? Que el repte és aconseguir una Catalunya independent, que es pugui governar ella mateixa, mestressa de les seves decisions, i que això és el primer que s'ha de perseguir quan es vol construir un país propi. Comprendre-ho exigeix saber que ni les hesitacions ni les intransigències no són mai constructives.

El procés d'independència és un procés polític i és en funció d'aquesta naturalesa que s'ha d'analitzar i enfocar. L'objecte de la política és el poder. Amb la democràcia l'assoliment del poder ja no requereix violència i perquè sigui legítim l'exclou. Aquell que vol aconseguir-lo ha de persuadir els ciutadans i per persuadir calen paraules i la paraula esdevé un mitjà d'acció política. I l'acció política suposa la intervenció de polítics.

Algú pot pensar que les preguntes que s'han anat suggerint relatives a la consulta eren clares? I la claredat és un requisit imprescindible. Així ho consideren la Cort Suprema del Canadà i la Comissió de Venècia. Tots sabem que el procés s'ha de fer amb plena consciència de la justícia social. Només s'actua responsablement quan es té clara consciència d'allò que fa i de per què es fa. La independència significa assumir els instruments que permetin trobar respostes als problemes de la convivència humana, que respectin les necessitats, les esperances i les capacitats dels catalans i de les catalanes. Volem tenir la capacitat de decidir i d'actuar de manera responsable, reconeixent la llibertat dels altres, reconeixement que limita i determina la mateixa dignitat i suposa l'existència de la justícia social. Això requereix fer política, en el sentit més noble de l'expressió. La política l'han de fer els polítics i el terme té una connotació activa i també passiva. Fins i tots aquells que diuen que no els interessa la política, en dir-ho en fan. I el més trist de la seva inhibició és que propicien que la facin aquells que sí que els interessa, en ocasions per interessos propis, ni tan sols partidistes, sinó purament personals. Evitar-ho és precisament una gran responsabilitat política que també els correspon.

La independència ens ha de donar els instruments necessaris. No comprendre això és suïcida. Tal vegada seria bo que tots, ciutadans i ciutadanes, partits polítics, militants, societat civil, ens aturéssim a pensar en la recomanació de Joan Sales. Incentivaria el nostre sentit de responsabilitat. Si volem tenim la independència a l'abast només ens cal, com a catalans, estar units. Ningú de nosaltres haurà de deixar d'actuar d'acord amb les seves legítimes ideologies. La independència no ha de ser cap estratègia, ni per imposar-les ni per descartar-les.

Tota ideologia, si és democràtica,implica el respecte de les altres. Catalunya és una nació i una nació no pot existir sense homes lliures. És per això que no és una qüestió d'ideologies. Hi caben totes. És una qüestió de llibertat, Catalunya és la pàtria de la llibertat. Si l'home individual és lliure, també ho és la suma dels homes i dones que formen la nació i creuen en la immensa força de la llibertat. Perquè hem sabut defensar la llibertat i identificar-nos amb ella, amb sacrificis enormes, encara existim. Hem d'afermar els nostres principis i la nostra voluntat de l'existència de justícia social sense negar que hi ha diferents vies per assolir-los. Això deia Ramon Trias Fargas. El desqualificaven dient que era de dretes, oblidant o ignorant que en moments també de grans esperances va fundar un partit polític i el va denominar Esquerra Democràtica de Catalunya. Trias Fargas era un polític. Un polític de referència.