27 de gener del 2015

JOSEP RAHOLA, REFERENT OBLIGAT


       Divendres passat es va presentar al Cercle Sport el llibre “JOSEP RAHOLA, una veu catalanista al Senat” amb l’assistència del propi Josep Rahola, la qual conferia a l’acte la condició d’homenatge, condició que va ser remarcada per tots els intervinents en la presentació . Homenatge merescut. 

            Un compromís ineludible contret amb anterioritat em va impossibilitar ser-hi present tota la duració de l’acte. Vaig ser-hi a l’inici, entre altres raons perquè el volia abraçar però no vaig tenir l’oportunitat de, aprofitant el torn de col·loqui, fer-li el meu homenatge personal. En la meva intervenció, m’hagués referit a les meves relacions amb en Josep en el Senat i a l’encert del subtítol “Una veu catalanista al Senat”. 

No sé si li passa a tothom, crec que sí, però arriba un moment en la vida en que es comença a fer-ne balanç. Es recorden i es valoren els actes realitzats. Es recorden i es valoren les persones tractades. En valorar les persones és quan es quantifica el sentiment d’amistat que s’hi té, en definitiva, el que es fa és valorar els amics. Jo ja fa temps que hi he arribat i ja n’he fet de balanç. I puc assegurar que una de les partides més valuoses de l’actiu de la meva vida és haver conegut, col·laborat, tractat i ser amic de Josep Rahola. De Josep Rahola i de la Montserrat, que mereix un record molt especial.  

En Josep és un gran home. Una gran persona. Li conec molts amics, amics no només de la seva singladura política, en conec de la seva vida professional, de la seva vida privada. No li conec cap enemic. En Josep és una gran persona compromesa amb el seu país, amb Catalunya, compromís que ha mantingut a través de la seva fidelitat al seu partit. El partit de la seva joventut, de la seva plenitud amb la seva presència al Senat i el de la seva senectut, Esquerra Republicana de Catalunya, al qual ha prestat i segueix prestant grans serveis. Al Partit i a Catalunya. 

Jo he estat testimoni d’excepció d’alguns d’aquest serveis. Vam coincidir al Senat, primer a la candidatura Catalunya al Senat, després ell i seus companys de partit, Senadors Víctor Torres i Perenya i Josep Pi Suñer i Cuberta, van anar al Grup Mixt. Aquesta separació, va ser més tècnica que altra cosa i no va significar cap minva a la nostra col·laboració en aquella Cambra. Entre ells tres i en Ramon Sala i Canadell i jo mateix que amb en Josep vam constituir la candidatura “Catalunya al Senat” a les eleccions del 28 d’octubre de 1982 a la circumscripció de Girona, i amb tots el procedents de les altres, com ara Pere Pi Sunyer i Bayo, cosí de Josep Pi Suñer i company d’infància de Josep Rahola.

Remarco l’encert del subtítol. El Senat ha estat l’òrgan constitucional que més crítiques ha suscitat. Existeix la generalitzada convicció de la inutilitat del Senat. En un estat compost com es pretenia definir l’estat espanyol el bicameralisme trobava la seva raó de ser i amb la seva desaparició es perdia una de les característiques essencials. Estic convençut de que aquesta és la maliciosa intenció de les desqualificacions de que ha estat objecte. La Constitució espanyola va fer una definició expressa del Senat: “El Senat és la Cambra de representació territorial” però en cap moment no defineix d’una manera expressa el model d’organització territorial i aquí rau, sens dubte, el gran obstacle perquè el Senat hagi pogut desenvolupar la vocació de representació territorial. Hi va haver visions molt diferents sobre la forma com s’havia d’articular territorialment l’estat. Amb el text constitucional a la mà, en el moment immediatament posterior a la seva aprovació era impossible predir quin seria el disseny de desenvolupament territorial. Allò que s’ha denominat el “Estado de la Autonomías” era una possibilitat, un camí possible, però no l’únic. Pensis que fins la segona legislatura constitucional, la que vaig coincidir amb en Josep, no es van aprovar les Lleis Orgàniques relatives als Estatuts de Extremadura, Islas Baleares, Comunidad de Madrid i Castilla i León, i els de Ceuta i Melilla no es van aprovar fins la cinquena. Si tenim en compte que la constitució que regula tot l’entramat d’òrgans de l’Estat va ser aprovada per les Cortes Generales el 31 d’octubre de 1978, òbviament no podia preveure quantes Comunitats Autònomes hi hauria. El “café para todos” encara no s’havia acabat de servir.

Es podrien fer altres consideracions relatives al Senat, moltes. Només hem referiré a una. Tot i que la Constitució no obliga a dissoldre simultàniament les Cambres, fer-ho és una pràctica que s’ha consolidat i que té una conseqüència negativa, la identitat de data electoral que s’ajunta a la identitat de circumscripció. Si el President del Govern l’investeix el Congrés dels Diputats, l’elecció de l’altre Cambra, a la mateixa data i les mateixes circumscripcions és totalment irrellevant. L’elector vota pensant en qui vol que sigui cap del Govern. 

En les primeres legislatures els senadors catalanistes, com ara en Josep Rahola i jo mateix ens vam adonar immediatament de la precarietat del Senat. Només teníem un arma, el rigor i la fidelitat als nostra identitat. En Josep Rahola la va usar amb una dignitat exemplar que li va fer guanyar el respecte de tota la Cambra. És molt adient que se’l  qualifiqui d’una veu catalanista i d’esquerres al Senat. 

La nostra activitat ens obligava a romandre moltes nits a Madrid, la qual cosa comportava passar moltes estones junts i propiciava converses, autèntics debats en els quals els arguments i els coneixements de tots reforçaven els dels altres. Estimàvem Catalunya i estàvem convençuts de que en un moment o altre la nostra pàtria recuperaria la seva llibertat. Aquest moment està arribant. Les aportacions de Josep Rahola hauran estat determinants. Serà un referent obligat en la construcció del nou Estat. 

Gràcies Josep pel teu mestratge i per la teva amistat!.

                                                                                   NARCÍS OLIVERES I TERRADES
                                                                                                     Ex senador

Publicat a l'Empordà

22 de gener del 2015

EL TRAM FINAL




L'assoliment de la sobirania és una feina que correspon a tota una societat. Des de la llibertat. I la llibertat no és patrimoni de cap ideologia
   
Fa pocs dies vaig rebre una carta d'un bon amic meu resident a Suïssa, en la qual em comentava que amb la seva esposa i fill havien fet milers de quilòmetres per participar humilment en el procés. Primer per obtenir la còpia literal de la seva partida de naixement per tal de poder estar inscrit al consolat de Berna, per participar en cadenes humanes a Suïssa i la V a Barcelona i, finalment, amb l'anada a Milà per votar, i que si els nostres polítics només saben fer conferències estèrils hi ha el perill que la gent no entengui el seu debat. I els catalans haurem perdut l'ocasió única de la nostra història en què tots els elements estaven reunits per tornar a existir.

Comprenc els temors i la decepció del meu amic. Tot i així, no hem d'oblidar que l'assoliment de la sobirania és una feina que correspon a tota una societat, independentment de l'adscripció ideològica de cadascú, la qual s'ha de respectar, hi caben totes. Per això s'ha de plantejar com un esforç conjunt, obert, sincer i real. Des de la democràcia. Des de la llibertat. I la llibertat no és patrimoni de cap ideologia. Penso que aquest capteniment va ser el de la reunió a la Generalitat del 14 de gener.
També va dir el meu amic que Mas i Junqueras no tenen excusa. Malgrat tot, són líders i els líders han de tenir totes les formes imaginables d'intel·ligència i sobretot han de tenir coratge. La intel·ligència de discernir allò que cal fer i el coratge de fer-ho. Han de tenir seny, per descomptat. Seny no significa refusar córrer riscos. Significa valorar els que valen la pena i requereix no enrocar-se en un manteniment del propi criteri. Acceptar córrer riscos no vol dir afrontar-los precipitadament. La reunió de la tarda del dimecres dia 14 entre el president Mas, Oriol Junqueras i les entitats sobiranistes va concloure amb un acord per garantir la continuïtat del procés. Es va recuperar la unitat i el clima d'acord que havia existit durant dos anys, i que en els darrers mesos s'havia anat afeblint i esquerdant. El president Mas i Oriol Junqueras van demanar disculpes. La capacitat d'autocrítica és també una condició de líder.
Catalunya ha proposat totes les vies que la pròpia legalitat de l'Estat permetia. La resposta del govern espanyol ha estat refusar-les. Ara només en queda una, eleccions autonòmiques a les quals els votants atorguin caràcter plebiscitari. El president Mas vincula l'èxit del procés català a una majoria absoluta. El principal objectiu de l'acord és aconseguir-la. Recuperar la unitat era fonamental per garantir la continuïtat d'un procés de transició nacional que va tenir el punt àlgid el dia 9 de novembre passat. A aquestes eleccions s'hi concorrerà amb llistes diverses que es presentaran amb un full de ruta nacional compartit que s'incorporarà als programes electorals.
La publicació dels Decrets de Nova Planta, el 1716 a Catalunya, va significar l'annexió de Catalunya a Castella. Una annexió significa ser sotmès a una legalitat que no és la pròpia. Atès que el marc conceptual d'Espanya/Castella/Madrid, basat en una voluntat de domini, és radicalment diferent del marc conceptual de Catalunya, basat en una voluntat d'existir i que les dues voluntats es mantenen inflexibles, és obvi que en un moment o altre, en un punt o altre, Catalunya haurà de trencar la legalitat forana: la de l'Estat espanyol. Les successives negatives del govern de l'Estat espanyol són prou il·lustratives de la seva inevitabilitat. Llegeixo que en l'esborrany del full de ruta unitari del procés sobiranista català es planteja la celebració d'un referèndum, cosa que suposaria un acord amb el govern espanyol. En cas contrari es planteja directament la proclamació de l'estat català: la ruptura de la legalitat de l'Estat espanyol. Al·leluia!, haurem entrat en el tram final de la ruta. La independència és una qüestió de fet. Esdevé de dret en produir-se els reconeixements internacionals. De resultes del compromís del president de la Generalitat de dur a terme una consulta sobre el futur polític i nacional de Catalunya es va crear el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), el qual en el període d'un any i mig va emetre 18 informes, l'últim dels quals té com a objecte analitzar els reptes i les estratègies en el procés de reconeixement i integració a la comunitat internacional d'un eventual estat català independent i s'hi fan una sèrie de consideracions relatives al procés de demanda de reconeixement internacional, en què els interlocutors no tindran la intransigència de l'Estat espanyol, entre altres raons perquè seran part interessada i tindran un marc conceptual diferent.

Publicat al PUNT/AVUI