La
dignitat del ser humà és independent del seu èxit o fracàs personal. Cada home
està exposat a cometre errors, fins i tot a ser-ne culpable; però l'error, la
culpabilitat, el fracàs o la pobresa no han de ser causa de la privació o
negació de la dignitat. I no tot és error o culpa personal. Ens trobem amb
el factor impotència, que ve donat per les condicions estructurals que
conformen la nostra societat i que produeixen la pobresa.
L'home
necessita la dignitat per ser lliure i la realització de la seva llibertat
necessita l'existència de la justícia social. La llibertat no pot ser
obstaculitzada per les condicions sota les quals viu. Per això, un dels
principals vessants de la tasca política consisteix a fer front a la misèria, a
eliminar les dependències inadmissibles i garantir les condicions materials
d'aquesta llibertat. És un problema que afecta tothom. Assolir la independència
significarà recuperar la dignitat de la nostra nació. La dignitat no té
compartiments estancs. Haurem d'enfrontar-nos a aquest vessant.
L'eficàcia
d'una política social queda provada prevenint la formació de la pobresa en lloc
de socórrer els pobres, o garantint una millora de les condicions de vida;
l'exigència de la protecció en contra de la pobresa i de l'angoixa que produeix
és una realitat i es troba entre les tasques més importants d'una política
social dirigida a l'home. És una raó fonamental per disposar de tots els recursos
que generin els impostos del catalans.
“L'oposició sempre ha estat la pedra
angular de la democràcia”
El ple monogràfic sobre la situació d'emergència social, la reactivació econòmica, la gestió pública i la necessitat d'una resposta institucional va acabar amb l'aprovació de quaranta resolucions, tretze de les quals per unanimitat. Es va donar llum verda a diversos acords, la majoria dels quals no van acompanyats d'una partida econòmica i queden supeditats a l'aprovació d'uns nous pressupostos. L'aprovació era lògica. L'oposició no va desaprofitar l'ocasió de responsabilitzar el govern. També era lògic, però crec oportú aportar algunes consideracions. L'oposició no és un adversari, sinó un contradictor necessari. Sempre ha estat la pedra angular de la democràcia. Si hi ha quelcom que determini un sistema democràtic és el paper que hi juga una oposició institucionalitzada que contribueixi a una permanent renovació. L'exercici de la democràcia fa d'una oposició legítima una oposició necessària. És l'oposició allò que sanciona la llibertat política i no ha de ser una força negativa. Ha de ser constructiva. Aquesta exigència és primordial en la tramitació dels pressupostos De les relacions majoria/oposició, neix precisament l'energia política que mou els mecanismes institucionals democràtics. Catalunya necessita un govern estable. I també una oposició responsable. Especialment en aquests moments.
Publicat a EL PUNT AVUI de 21 març 2016
