1 de desembre de 2016

POPULISME (1)

El populisme no és ni una ideologia política ni un tipus de règim. Es caracteritza per la indeterminació de les seves orientacions. En els moments presents el seu espectre reapareix i no només a  Europa. A escala mundial partits i moviments, alguns dels quals afirmen obertament ser-ho, guanyen obertament terreny. Es un estil polític, basat en recórrer sistemàticament a la crida al poble, amb una orientació clarament autoritària i antidemocràtica de la qual en van ser exemples històrics el feixisme, el nazisme, el comunisme i el franquisme. Els líders populistes fan un us particular i sistemàtic dels principis, fins i tot dels sentits de les paraules. En aquest us per defensar la seva causa, la qual ostensiblement identifiquen amb la del poble, es presenten com providencials. No desdenyen el maniqueisme el “con nosotros o contra nosotros”. Ni al vocabulari violent. Ni a la por, una de les seves grans armes. Busquen l’aprovació, no la veritat. Fixem-nos en l’apropiació indeguda que el Partido Popular fa de la paraula “constitucionalista” que utilitza donant al mateix temps un sentit pejoratiu pervers a la “independentista”. Fixem-nos també en el monopoli de la legalitat que s’atorga.

Els partits  populistes han aconseguit instal·lar-se en el tauler polític de gran part del països europeus, i en ocasions formar part del govern. O, fins i tot, a governar sols. Xavier Batalla (1948-2012), prestigiós comentarista de la Vanguardia, especialista en temes de política internacional nomenat President del Centre Internacional de Premsa de Barcelona, en substitució del no menys prestigiós Carles Sentís i que l’any 2009 va rebre la Medalla al Treball President Macià «perquè s'ha convertit en un referent del periodisme internacional apropant els moments destacables en el desenvolupament de la història del món de manera objectiva i entenedora als lectors», el 14 d’abril del 2007, en un article de la seva sèrie “La Nueva Agenda” a la Vanguardia, va publicar un extens i documentat estudi que titulava “El cajón del populismo”.D’entrada, explicava el perquè del “cajón”. Volia dir “cajón” de sastre, on hi cab tot, com en el populisme, equívoc i adaptable a quasi totes les corrents polítiques. El populisme, deia, s’adapta a tots els climes i tot  considerant que a Europa també avança va fer una anàlisi succinta, però molt encertada de totes les corrents populistes d’Europa en aquells moments. Va assenyalar que n’hi havia a Holanda, a Dinamarca, a Bèlgica, al Regne Unit, a Suècia, a Alemanya, a Àustria, a França, a Portugal, a Itàlia, a Grècia. Oh! Sorpresa, a Espanya no n’hi havia!. I tal vegada, tingués raó. A tots aquests països, els corrents populistes, se situaven a l’extrema dreta. I a Espanya, no feia falta, a Espanya, el partit més populista de tot Europa, el més manipulador no feia falta situar-li. A Espanya era el segon partit de l’arc parlamentari i havia governat dues legislatures, una d’elles amb majoria absoluta. A ell em referia quan he dit que algun havia aconseguit governar sol. I havia estat en l’oposició, on les crides al poble eren la seva tècnica predilecte per a la recuperació del poder, al qual en “considerar-se’n” injustament desposseïts no feien oposició, simplement en contestaven el seu exercici. Declaracions constants, slogans basats en la mentida, etc. Jo no coneixia Xavier Batalla, però en ocasió d’un sopar amb el Cònsol General de França, organitzat per la Fundació Ramon Trias Fargas de la qual en aquells moments jo n’era patró, per analitzar les eleccions presidencials franceses i al que van assistir  destacats representants de la premsa barcelonina el tenia assegut al meu costat. El tema populisme va sorgir en el col·loqui, ja que com segurament recordareu, tan Ségolene Royal com Nicolas Sarkozy van ser titllats de populistes durant la campanya electoral. Vaig aprofitar-ho per recordar-li l’article escrit poques setmanes abans i li vaig reprotxar no haver-hi fet esment del Partido Popular espanyol. Ho vaig fer somrient, amb tota la simpatia de que vaig ser capaç i em va respondre, també somrient, somrient i atorgant, amb un gest que vaig interpretar com que no podia haver fet altra cosa.

Cap comentari: