15 de desembre del 2014

LLISTA O LLISTES ?

La declaració d'independència és una qüestió de fet.
Esdevindrà de dret quan es produeixin els primers reconeixements
      
         Arran de les conferències del president de la Generalitat el 25 de novembre, exclusiva i personal i, per tant, no comprometent ni el govern ni cap partit polític, i de la d'Oriol Junqueras del dia 2 de desembre, s'ha plantejat un dilema: llista unitària transversal o llistes separades?

     Val la pena dilapidar amb controvèrsies estèrils discutir què és millor? Fer-ho seria introduir la mediocritat en el procés i els processos mediocres mai no acaben bé. No es pot ignorar l'aportació de centenars de milers de catalans que han contribuït decisivament que l'ocasió sigui immillorable. Seria bo que alguna de les persones que l'han impulsat participin activament en el procés i en les importants decisions que, derivades de l'esperada victòria en les urnes, s'hauran de prendre. Les seves aportacions seguiran sent vitals. Si no hi ha llista unitària, individualment, a quina llista s'haurien d'integrar? No es pot concebre una llista matisadament unitària. Presentar diverses llistes es podria interpretar com una manca d'unitat, per més que les llistes diverses compartissin marca, projecte d'estat propi i fessin actes conjunts. Per definició, llistes diverses exclou la idea d'unitat. És ineludible que les formacions polítiques favorables a la independència de Catalunya evidenciïn la voluntat d'unitat i garantir una estratègia unitària.

     Cada dia es produeixen declaracions noves. Totes semblen reblar la consciència d'aquesta necessitat. Escric aquest article el dilluns dia 8 de desembre i és molt probable que a la data de la seva publicació n'hi hagi hagut més. Em referiré a les que han aparegut avui d'Oriol Junqueras. Aquesta setmana s'ha de reunir amb Artur Mas per intentar pactar una candidatura conjunta per a les eleccions plebiscitàries –com vol el president de la Generalitat– o una “llista paraigua”, com prefereix ell. Amb aquesta perspectiva, assegura que està convençut que hi haurà un acord i que ha de ser tan ampli com sigui possible i no només amb CiU. Ha emfatitzat dient que cedirà en tot el que fes falta pel bé del procés.

     Artur Mas és el President de la Generalitat i la posició institucional que comporta i el prestigi internacional que a nivell personal ha aconseguit són notoris, Oriol Junqueras és el cap de l'oposició, funció que va assumir al principi de la legislatura i ha desenvolupat amb dignitat i eficàcia igualment notòries. L'oposició sempre ha estat una pedra angular de la democràcia. Si hi ha quelcom que determini un sistema democràtic és el paper que hi juga una oposició que contribueixi a una permanent renovació, tant de valors i principis com de projectes de futur d'una banda i de l'altra a l'acompliment de les responsabilitats de present. El tàndem govern-oposició actua com allò que en mecànica s'anomena “moment de forces” o “parell de forces”, l'eina tipus de la qual és la clau anglesa. Com totes les eines indispensables s'ha de saber utilitzar i fer-ho en el moment oportú. Aquest és un moment oportú. El president de la Generalitat i el cap de l'oposició són el parell de forces. Tant el president Mas com Oriol Junqueras són líders i una condició essencial d'un líder és la intel·ligència. La intel·ligència de discernir els moments decisius i la de superar totes les dificultats, provinguin d'on provinguin.

     El nou Govern i el nou Parlament, en aquest mandat màxim de divuit mesos, haurien de desenvolupar les funcions bàsiques d'informar la Unió Europea i la comunitat internacional del resultat de les eleccions catalanes i de l'obertura d'un procés per construir un estat, obrir les negociacions per a la constitució d'aquest nou estat, construir les estructures d'estat necessàries, obrir un procés participatiu per elaborar les bases d'una Constitució Catalana, garantir el bon funcionament del país i la prestació de serveis i promoure unes eleccions constituents i un referèndum definitiu. Obtenir el reconeixement internacional és ineludible. Aquest reconeixement dependrà de la confiança que li puguem inspirar. Una afirmació d'unitat, amb la participació de persones representatives de la societat civil seria determinant. La declaració d'independència és una qüestió de fet. Esdevindrà de dret, tant bon punt es produeixin els primers reconeixements. Ens trobem davant una conjuntura política de gran calat i la política és l'art de fer possible allò que és necessari. Com deia Marta Rovira hores abans de la conferència d'Oriol Junqueras, no podem desaprofitar l'ocasió que se'ns presenta.

Publicat al Punt/Avui 11/12/2014

16 de novembre del 2014

CLOENDA ASSEMBLEA DE SOCIS DEL TRIANGLE BLAU 16 NOVEMBRE DE 2014


           El 28 de juliol de 2006 el Govern espanyol va remetre al Congrés dels Diputats un Projecte de Llei pel que es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor d’aquells que van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura.  Aquest és el títol de Projecte de Llei i òbviament de la llei una vegada aprovada i promulgada. Atès que els fins de la nostra Associació són “La preservació de la ‘memòria històrica’, en especial la relacionada amb l’experiència de la guerra civil, l’exili i la deportació, com element conformador d’una identitat  col·lectiva compromesa amb els ideals de llibertat, justícia i pau”, la junta Directiva va considerar que a l’Assemblea de socis d’aquell any, que es va celebrar el 17 de setembre s’hi havia de fer referència i jo mateix vaig elaborar un informe, el qual vaig acabar dient que el Triangle Blau havia de seguir amb molta atenció aquella tramitació. Que era una qüestió de dignitat, com a ciutadans i com a membres de la entitat. I si arribat el moment ens haguéssim de manifestar públicament sobre el seu contingut, hauríem d’assumir aquesta responsabilitat.

Amb aquell Informe que va constituir el darrer punt de l’ordre del dia es va iniciar la costum de que jo clogués les Assemblees del Triangle Blau. Cloure una Assemblea és funció del President, no pas del Vicepresident. No he declinat mai l’honor que el President em fa i l’agraeixo.

En les successives Assemblees m’he referit a altres qüestions que he considerat pertinents, però mai no he oblidat referir-me a la Memòria Històrica i allò que representa per a nosaltres i els deures que implica. Ho vaig fer en la de 2007, que vam celebrar a la Jonquera, en la que vaig comentar les vicissituds que anava tenint la tramitació de la Llei. Vaig dir que fos quin fos  el text final que s’aprovés, la nostra Associació i les Associacions com la nostra, s’haurien d’enfrontar amb un adversari temible, el negacionisme. Què és el negacionisme? Ni han varis. El més conegut globalment és la negació de l’holocaust.  N’hi ha d’altres. I  que a nosaltres ens afectava d’una manera molt especial la negació de la repressió franquista.

El negacionisme forma part del cos doctrinal del franquisme, que encara viu i cada cop més envalentonat. Negar, tant l’holocaust com la repressió franquista, òbviament és una mentida i ho saben. Però també saben que la mentida ha de ser creïble. Per aconseguir la credibilitat i la respectabilitat els negacionistes s’anomenen ells mateixos revisionistes i pretenen demostrar la seva negació amb aportacions de fets històrics succeïts a la zona republicana, amb els que pretenen justificar i amagar la seva perversa repressió. En realitat, no revisen res, neguen l’evidència.

La seva versió va ser l’única durant anys. Tenen avantatge i l’aprofiten. Sense escrúpols. Menteixen. No busquen la veritat, volen imposar la seva mentida. El mateix Hitler deia, repetiu una mentida 10 vegades i seguirà sent una mentida. Repetiu-la 1000 vegades i l’haureu feta esdevenir una veritat. Hi ha països que penalitzen el negacionisme, que consideren que ocultar la veritat d’un crim perpetua el mateix crim, que refusar-ne el reconeixement fereix la memòria i la dignitat de les víctimes, dels sobrevivents, cada vegada menys, i dels seus familiars i descendents.

            Tots sabem que Catalunya està vivint uns moments de gran transcendència. I en recordar-ho no em desvio del tema. Al contrari, introdueixo una nova versió:  la creixent  banalització del totalitarisme i el nazisme, consistent  principalment en comparar el procés i el debat polític que de manera pacífica i democràtica es produeix a Catalunya amb moviments totalitaris com és el cas del nazisme.

            Si el nazisme va fer víctimes a la Península Ibèrica van ser majoritàriament catalanes. Només cal llegir els llibres de la Motserrat Roig i de Benito Bermejo per adonar-nos de com el genocidi també va afectar a catalans. Catalunya mateixa com país se’n pot considerar víctima: pels bàrbars bombardejos de les aviacions alemanyes i italianes, nazis i feixistes, sobre Barcelona, Granollers,  i els de Figueres del gener i febrer de 1939, en els que la nostra  ciutat va ser bombardejada 18 vegades al llarg de 13 dies; i moltes altres viles i ciutats catalanes, convertides en bancs de proves dels atacs aeris sobre la població civil indefensa;  per l'entrega del president de Catalunya, Lluís Companys, al règim franquista per a que fos afusellat després d’un simulacre de procés;  per l'empresonament, vexació, tortura i treball forçat fins a la mort de molts milers de catalans als camps nazis d’extermini. I no podem oblidar aquells que van romandre aquí, Alguns varen ser represàliats, molts d’ells executats, els demés van formar part d’un altre exili, l’exili interior, tant dolorós com l’exterior. Eren exiliats en el seu propi país!

            Aquesta banalització del totalitarisme no ha trobat la reprovació que seria desitjable per part de l’administració d’un Estat que es diu demòcrata i de dret, ni rectificació per part de molts mitjans de comunicació a través dels quals s'han fet aquestes acusacions. El govern espanyol no ha actuat ni en els casos dels mitjans de comunicació ni en aquells on militants o càrrecs del partit que ara governa Espanya han comparat directament al President de la Generalitat amb Adolf Hitler, i al moviment sobiranista amb el nazisme. Les reclamacions d'actuacions violentes per resoldre la qüestió catalana tampoc han trobat la reacció d’aquest Estat, demòcrata i de dret.

            La reiteració de les falses acusacions de totalitarisme té com a objectiu la deslegitimació de les institucions catalanes, en les quals el poble de Catalunya ha decidit lliurement que hi siguin majoritaris els partidaris de fer una consulta sobre el futur de Catalunya. Però convertir la víctima en botxí i ignorar la majoria democràtica, evidenciada avui fa una setmana no només és una iniquitat en si mateixa, és una fórmula nova de negacionisme.

L’any passat vaig recordar que Mayor Oreja, en una intervenció al Parlament Europeu l’any 2006 amb motiu del 70 aniversari del cop d’Estat contra la República va dir que la reconciliació i la concòrdia no havien d’avorrir-nos i que no havien de canviar la seva actitud. Certament, no l’han canviada, vaig dir, en prova de la qual cosa em vaig referir que precisament la setmana anterior a la l’Assemblea que estàvem celebrant, el Ministre de Defensa, Pedro Morenés, retia un homenatge al general Alfredo Kindelan, responsable de totes les forces aèries de l’exèrcit franquista, inclosa la legió Còndor alemanya i la Squadra Legionària italiana i per tant responsable dels bombardejos que van acabar amb la vida de tantes persones. Moltes d’elles a Figueres. Mentre l’ONU instava l’estat espanyol a buscar els desapareguts, un ministre homenatjava a qui va donar l’ordre de massacrar milers de persones. Com gosen esquitxar el procés i el debat polític que de manera pacífica i democràtica es produeix a Catalunya comparant-lo a moviments totalitaris que van cometre actes execrables com ara els bombardeigs a Figueres i homenatgen als que els van perpetrar? 

            Penso que tots els catalans som partidaris de la dignitat de l'home. Qualsevol que sigui la nostra ideologia, coincidim en aquest punt. L'home necessita aquesta dignitat per ser lliure. Volem decidir  si Catalunya he de ser un estat i si aquest estat ha de ser independent. Haurem de decidir l'estructura d'aquest estat, les seves institucions, els seus poders i contrapoders, i amb quines armes lluitarem contra el negacionisme. 

El Preàmbul de la Carta de les Nacions Unides diu literalment: “Nosaltres, el pobles de les Nacions Unides, decidits a refermar la fe en els drets fonamentals de l'home, en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i de les dones, com també de les nacions grans i petites...”

Totes les meves cloendes les he finalitzat recordant el Jurament de Mauthasen. També ho faré avui: Recordaré el paràgraf immediatament anterior a la crida final “Sobre les bases segures de la fraternitat internacional, volem construir el millor monument que ens sigui possible bastir als soldats caiguts per la llibertat; EL MÓN DE L’HOME LLIURE !“ i el relacionaré amb el Preàmbul de la Carta de les Nacions Unides. Som una nació petita, i estem decidits a refermar la nostra existència i refermar la nostra dignitat. Volem que els catalans també formin part del Món de l’Home Lliure. Aquest és el nostre anhel. És el sentit de la Jornada de participació d’avui fa una setmana. Deia Josep Pallach “Un home no és lliure si el seu poble és esclau”. La votació del 9 de novembre els ha desconcertat. Se’ls nota ràbia, la sorpresa i la desesperació. 

La dictadura franquista, la persecució que va comportar, va fer que haguéssim d’enraonar amb molta cautela, amb molts eufemismes, i vam adquirir la costum o el vici d’incorporar-los en el nostre lèxic polític: Sobirania, dèiem, o autodeterminació, o dret a decidir. Ara diem claríssimament independència. Ja no tenim por, És això que els ha desconcertat, d’aquí ve la seva ràbia i desesperació. Ara, observo una certa tendència a la utilització de metàfores. Especialment les esportives. M’agrada més. No signifiquen cautela. Aporten claredat. El 9 de novembre ha estat un gol, estem 1-0. Ni ens podem deixar empatar. El partit no s’ha acabat, però ja guanyem. I sobretot, no ens deixem empatar al temps de descompte.

Amb la convicció de que ho aconseguirem:

Dono per closa l’Assemblea de Socis del Triangle Blau de 2014.

7 de novembre del 2014

ÉS LA DIGNITAT



“La mediocritat política en si mateixa és una corrupció. Un polític mediocre, en ser-ne, enganya la ciutadania a la qual diu que vol servir “
           
            “La corrupció és una plaga insidiosa que té un ampli espectre de conseqüències corrosives per a la societat. Soscava la democràcia i l'estat de dret, dóna peu a violacions dels drets humans, distorsiona els mercats, menyscaba la qualitat de vida i permet el floriment de la delinqüència organitzada, el terrorisme i altres amenaces a la seguretat humana.” Aquestes paraules són el primer paràgraf del prefaci de la convenció de les Nacions Unides contra la corrupció signat a Viena el 31 d'octubre del 2003. I a continuació afegeix: “Aquest fenomen maligne es dóna a tots els països, grans i petits, rics i pobres.”

            Deu anys després, és decebedor constatar que els resultats concrets de la lluita contra la corrupció romanen insuficients, i d'una manera molt especial a l'Estat espanyol, el qual ocupava el lloc 24 en l'índex de corrupció en la data de la convenció, el 31 en accedir el PP al govern el 2011 i el 40 el 2013 (Dades de l'ONG Transparency International). Tots hem sentit parlar dels comptes del Gran Capità, tòpic cultural espanyol, que s'utilitza per qualificar d'exagerada una relació de despeses. A Espanya, manipular els comptes o les balances fiscals és una pràctica que ve de temps. La corrupció només pot ser combatuda eficaçment amb la voluntat i el compromís de tot un país, i “tot un país” significa govern i governats i requereix una estructura que ho propiciï. L'estat català independent s'haurà de dotar d'aquesta estructura.

            En analitzar la corrupció hem de tenir en compte que la corrupció no és cosa d'un sol subjecte, els corruptes; n'hi ha un altre, que són els corruptors. En la nostra estructura s'haurà d'atribuir, també, la quota de responsabilitat que correspongui als governats, als administrats, que no han de ser-ne observadors passius. En tant que ciutadans, en tant que contribuents, tots som directament afectats per aquestes pràctiques. No oblidem les víctimes. La primera víctima de la corrupció és la democràcia. S'ha d'acceptar la separació de poders, així com la presència de contra poders. Ni corruptes ni corruptors els accepten. Manipulen per afeblir la societat i augmentar el seu poder discrecional. Són les conseqüències corrosives a què fa referència la primera frase del prefaci de la convenció de les Nacions Unides amb què he iniciat aquest article.

            El Preàmbul de la Carta de les Nacions Unides diu literalment: “Nosaltres, el pobles de les Nacions Unides, decidits a refermar la fe en els drets fonamentals de l'home, en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i de les dones, com també de les nacions grans i petites...” En els nostres anhels el sentiment de dignitat hi és implícit.

            La societat catalana està vivint uns moments d'una transcendència històrica sense precedents. Penso que tots els catalans som partidaris de la dignitat de l'home. Qualsevol que sigui la nostra ideologia, coincidim en aquest punt. L'home necessita aquesta dignitat per ser lliure, i la realització de la seva llibertat necessita l'existència de la justícia social. La llibertat no pot ser obstaculitzada per les condicions sota les quals viu l'home. Per això la tasca política consisteix a fer front a la misèria, a eliminar dependències inadmissibles, com la corrupció, i garantir les condicions materials d'aquesta llibertat. Ens disposem a decidir si volem que Catalunya sigui un estat i si volem que aquest estat sigui independent. Haurem de decidir l'estructura d'aquest estat, les seves institucions, els seus poders i contrapoders, amb quines armes lluitarem contra la corrupció, com la previndrem i com la sancionarem.

            Recordem la frase de Joan Sales: “Des de fa 500 anys els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.” La mediocritat política en si mateixa és una corrupció. Un polític mediocre, en ser-ne, enganya la ciutadania a la qual diu que vol servir. Espanya és un país de mediocres polítics. Deia Machado: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora.” Deixem-los!, anem-nos-en!, i des de la nostra independència seguirem sent solidaris, els ajudarem a desprendre's dels seus parracs.

            El govern espanyol està perplex a causa de la ferma voluntat de Catalunya de decidir el seu futur. Tant fàcil que és d'entendre! Parafrasejant Clinton, podem dir-li: “És la dignitat, estúpid!”

Publicat al Punt/Avui 06/11/2014

26 d’octubre del 2014

Preàmbul Xerrada Palau Sa-verdera (6/10/2014)



            Moltes gràcies Marta per la presentació de mi que has fet. En ella has recordat a dues persones amb les quals vaig tenir el privilegi de relacionar-me i col·laborar. Josep Pallach i Ramon Trias Fargas. Les circumstàncies no ho van propiciar, però tots dos haguessin sigut uns magnífics presidents de la Generalitat. Ningú no pot dir quina hagués sigut la història de Catalunya si això hagués succeït, però sí que tothom pot afirmar que hagués estat diferent. L’un socialdemòcrata, l’altre liberal. En els meus records les seves figures hi són presents. L’un i l’altre tenien perfecte consciència de la importància del fet nacional català. Ho feien amb rotunditat. Pallach afirmava “Un home no és lliure si el seu poble és esclau” i Ramon Trias Fargas que “La llibertat individual dels homes requereix la llibertat la llibertat de les comunitats a que volen pertànyer”. Són referències obligades per a tots aquells que creiem en la immensa força de la llibertat. Vaig aprendre molt d’ells. La teva presentació me’ls ha recordat i em proporciona una excel·lent introducció per aquesta xerrada.

            L’objecte d’aquesta xerrada és parlar de la independència de Catalunya i d’una manera particular del procés que estem vivint. A tots els processos hi ha moments particularment determinants per la seva especial significació. En les darreres dues setmanes – divendres mateix la Soraya i en Mariano en van protagonitzar un - se n’han produït a dojo i de gran rellevància.

            Cal que ens preguntem si és possible aquesta independència, la qual cosa s’ha d’analitzar des de dues perspectives, la d’assolir-la i la de la seva viabilitat si l’assolim. Aquestes perspectives incideixen en totes dues, la qual cosa dificulta les anàlisis perquè inevitablement s’encreuen entre elles. 

            Pel que fa referència a assolir-la, l’Estat espanyol repeteix, una vegada darrera l’altre, fins la sacietat, que la sobirania rau en el poble espanyol, perquè així ho diu la constitució espanyola.

            Tota constitució és constitució en el temps, i la realitat social a que van referides les seves normes està sotmesa al canvi històric, Mariano Rajoy, ha dit que no pot, i que no vol ni tan sols permetre als ciutadans de Catalunya decidir si volem o no ser independents. Voler o no voler és una qüestió de voluntat. Voluntat ve de voler. En dir que no vol manifesta una voluntat política com és una voluntat política voler que Catalunya sigui independent. Tots ho sabem que el problema entre Catalunya i Espanya és un problema polític. 

            Per tant, deixeu-me fer unes breus consideracions sobre  què és la política. 
       
          La política és una activitat en relació amb el poder. Té un espai que li és propi : el poder. El seu àmbit no és la moral. No és l’estètica. Ni tampoc és l’economia. És una manera de pensar, com ho són totes aquestes altres. La moral fa la distinció entre el bé i el mal. L’estètica entre lo bonic i lo lleig. L’economia entre lo útil i lo inútil. L’objecte de la política és el poder i la manera que té de contemplar el món és dividir-lo entre partidaris i adversaris, els quals expressen, respectivament el grau més elevat possible de proximitat i el més elevat possible de separació. El partidari i l’adversari són realitats concretes, les quals no estan associades necessàriament  als elements morals, estètics o econòmics. I tampoc en paràmetres d’afecció. 

            La lluita pel poder és consubstancial a la naturalesa humana. Sempre s’ha lluitat pel poder. Sobre les persones, sobre els territoris, ve a ser el mateix, quin sentit tindria dominar un territori despoblat ?. 

            En els començaments de la història, un període llarguíssim, aquesta lluita es feia amb armes, era una lluita violenta, fins que a Grècia, la Grècia antiga, la que va desembarcar a Rodes i a Empúries i de la qual nosaltres els empordanesos som hereus culturals, com ho som dels romans que també van desembarcar a Empúries, amb violència és cert, es disputaven amb el cartaginesos el poder de la Mediterrània, del mar i dels territoris que l’envolten que en aquells moments equivalia al domini del món conegut, però que ens van portar la llengua i el dret que ens caracteritza. Fins que els grecs, deia, es van adonar que les qüestions, els problemes entre persones i el control d’aquest poder es podien resoldre deliberant, parlant i van idear un sistema que s’ha denominat democràcia. Debatent les qüestions, els problemes. Fent lleis justes. D’això en van dir democràcia. 

            En democràcia el poder ja no s’obté amb mitjans violents, són necessàries les urnes, si no, el poder no és legítim. Si l’únic mitjà de legitimació del poder és un procés electoral, es obvi que aquells que aspiren al poder han de persuadir els governats. Per persuadir calen arguments i l’argumentació, per tant, és un mitjà d’acció política, en que la importància de la paraula és cabdal. És precisament a causa d’aquesta condició d’instrument indispensable per a la obtenció del poder que la manipulació de la paraula ha esdevingut un fenomen corrent en la nostra societat.

            En la actualitat, la diabolització  de la política, de la cosa pública, i sobretot dels seus mandataris, està prenent característiques preocupants. La classe política és considerada d’ofici i intrínsicament  responsable de tot allò que no marxa. Lamentablement, es pot considerar cert que els servidors de la cosa pública, per dir-ho d’alguna manera i atès que aquesta és la seva missió, no donen proves del més mínim rigor, entenent per rigor exigència intel·lectual i seriositat. Malgrat tot,  la noció de polític no s’ha de reduir a la de simple ofici. És força més. És una vocació. Tots aquells que fan política, generalment, han exercit una altra professió i a certs nivells, en els locals, per exemple, no tothom pot viure del seu mandat, ni assolir una dedicació exclusiva. Ni mantenir-la sempre. La vocació política comporta passió, compromís, interès, concessions a la vida privada i atès, com acabo de comentar l’existència d’una vida professional extra política, implica també opcions que tindran incidència en la resta de la vida.

            Les crítiques contra la política no són pas d’avui, són de sempre. Hi ha expressions molt crítiques, en els moments presents tal vegada justificades, n’hi ha de menys crítiques, fins i tot més positives, per exemple que la política és l’art d’allò possible. A mi m’agrada molt un comentari de Richelieu, que la contempla també com un art, però matisant-lo. Per a ell, la política no és pas l’art d’allò possible, és l’art de fer possible allò que és necessari. M’agrada perquè la independència és necessària i fer-la possible serà una obra d’art i serà un orgull per a tots nosaltres haver participat en la seva realització.

He parlat de poder i política. Cal que parli de democràcia. Poques paraules del vocabulari polític són tan emprades com democràcia i totes les seves derivacions terminològiques (democràtic, democratització, demòcrata, etc.) Tothom és demòcrata. Polítics, partits, sindicats, organitzacions, institucions, governs, tots són demòcrates. Ciutadans de diferents països diuen que la democràcia és el millor sistema, però tots consideren que en el seu país no funciona satisfactòriament, apreciació que reforça la impressió de que, tot i l’acceptació, s’observen signes de que quelcom no va prou bé. És evident s’observa un increment desmesurat de la corrupció. En alguns més que en altres. A Espanya sobretot. I Catalunya en tant que part de l’Estat espanyol no se n’escapa. Hem d’admetre que alguns casos s’han generat en el nostre àmbit territorial. No tots, ni els més importants. La corrupció, més ben dit la lluita contra la corrupció, és un dels elements que fa més necessària la independència. El nou estat català si vol sobreviure haurà de combatre-la, tota, en especial la que s’hagi generat o es pugui generar aquí. I el grau de tolerància ha de ser zero. La lluita contra la corrupció és un dels vessants on haurem de demostrar a la comunitat internacional que el nous estat català mereix integrar-s’hi. 

El poder, ja ho he dit, ara no s’obté amb mitjans violents, en el sentit d’armes,  es parla de remor de sabres o de tancs al carrer. Si l’únic mitjà són les urnes per mantenir-lo, bàsicament hi ha dos mètodes que s’exclouen,: negar-les emparant-se en un monopoli de la legalitat o de la constitucionalitat, o persuadint a aquells que han d’acudir a les urnes. Per persuadir calen arguments i l’argumentació, per tant, és un mitjà d’acció política, en que la importància de la paraula és cabdal. És precisament a causa d’aquesta condició d’instrument indispensable per a la obtenció del poder que la manipulació de la paraula ha esdevingut un fenomen corrent en la nostra societat.

Es pot manipular d’ una infinitat de maneres. Les falses promeses electorals, per exemple, la corrupció,  les mentides etc. etc. I amb els discursos de la por basats en mentides. L’Hitler deia : Repetiu una mentida 10 vegades i seguirà essent una mentida, Repetiu-la 1000 vegades i esdevindrà una veritat.

            La por és una de les armes més temibles. Perquè paralitza i fa avortar els projectes i il·lusions d’aquells a qui s’adreça. De tots les armes, la por és tal vegada la més eficaç i afebleix més intensament les voluntats i les conviccions i ens porta a conformar-nos, a no arriscar-nos, a no actuar.

            Quan és recorre a la por com a arma és que se’n té de por, perquè es té consciència de la pròpia feblesa. I com més feblesa, més manipulació, més mentides. Quan jo era parlamentari a Madrid i en vaig ser durant tres legislatures quan sorgia un problema d’identitat cultural, lingüístic, competencial o econòmic entre l’estat central i Catalunya, algunes veus ingènues suggerien fer-hi front amb una unitat d’acció dels parlamentaris catalans i ells se’n fotien desdenyosament i ens acollonaven. Sí, sí, ens acollonaven. Ens prenien el pèl. No ens tenien por. Ens sabien incapaços de fer-ho. Ara ja no, ara saben que els procés va en serio, saben que ja no té retorn i els acollonits són ells. Són ells els que tenen por i recorren a la por per combatre la seva. I només poden fer-lo manipulant les paraules.

            De totes les falsedats que s’escolten en l’actual debat sobre la independència, la que diu que “si Catalunya s’independitzés els avis catalans no cobrarien les pensions” és la més innoble. Treure el son a uns avis indefensos simplement per guanyar vots o impedir que es porti a terme una consulta democràtica és una infàmia clamorosa.

            Hi ha dos tipus de sistemes de pensions al món: el de capitalització i el de repartiment. En un sistema de capitalització, els diners que cotitzen els treballadors es dipositen en un fons de capital (d’aquí ve el nom) que s’inverteix en actius financers que van generant interessos. Aquest fons es recupera el dia que el treballador es jubila i aleshores s’utilitza per pagar la seva pensió. Hi ha alguns països al món que tenen un sistema de pensions basats en un fons de capital. Espanya NO és un d’ells. Espanya té un sistema de repartiment. En aquest sistema les cotitzacions dels treballadors d’avui es reparteixen (d’aquí ve el nom) entre els jubilats (i altres pensionistes, com vídues, orfes o incapacitats) d’avui. És a dir, la generació que treballa és la que finança la generació de pensionistes: els diners que els jubilats d’avui van cotitzar quan eren joves ja van ser utilitzats en el seu dia per a pagar les pensions dels que eren jubilats en aquell moment. Per tant, les cotitzacions que els jubilats de demà han anat pagant durant la seva vida laboral no són acumulades enlloc. Així doncs, com que ni el Govern espanyol ni la Seguretat Social espanyola tenen els diners que serviran per a pagar les pensions dels jubilats de demà, no tenen capacitat per evitar que els jubilats catalans cobrin les pensions en cas d’independència.

            Si Catalunya fos independent i decidís mantenir el sistema actual de repartiment els treballadors catalans cotitzarien a la seguretat social catalana i els diners d’aquestes cotitzacions servirien per pagar les pensions dels catalans. És a dir, qui garanteix que els jubilats catalans cobraran les seves pensions no és ni el Govern espanyol, ni la Seguretat Social espanyola sinó els treballadors catalans. I com que en una Catalunya independent hi hauria treballadors, en una Catalunya independent les pensions estarien garantides.

            El fet que la Seguretat Social espanyola sigui de repartiment i no de capitalització fa que la decisió de pagar les pensions als jubilats i altres pensionistes catalans en cas  d’independència no depengui del Govern de Madrid sinó dels treballadors catalans que cotitzin. Per tant, les amenaces que vénen  de Madrid en relació al fet que els avis catalans no cobrarien pensions no tenen cap fonament.

            Si analitzem les dades de salaris, ocupació i població pensionista a Catalunya, arribem a la conclusió que les pensions catalanes en cas d'independència no només no desapareixerien sinó que podrien ser fins a un 10% més altes que les actuals, si així ho volguessin els catalans, sense augmentar els percentatges de cotització.

            D’altra banda l’anàlisi del saldo català de la Seguretat Social i altres organismes que generen cotitzacions i prestacions confirmen el mal negoci que suposa Espanya des d’un punt de vista d’aquesta despesa social: durant el període 1995-2010 les pensions i altres prestacions socials haurien pogut ser un 9% més altes amb una Catalunya independent, sense augmentar la pressió fiscal.

            I finalment vull fer una consideració, jurídico-política, per tal d’aportar la tranquil·litat més absoluta. La independència esdevé qüestió de dret quan és reconeguda. Si Espanya no ens la reconeix, tots el catalans, pensionistes inclosos seguirem sent espanyols i l’estat espanyol estarà obligar a satisfer les pensions. I si ens reconeix la independència, aquesta qüestió, deixarà de ser una qüestió interna, com pretén l’Estat espanyol. S’haurà de negociar. S’hauran de resoldre molts altres temes, entre ells el deute exterior, la qual cosa afectarà els estats creditors els quals estaran necessàriament presents en la negociació. No pagar les pensions és un cas de fallida i els estats, en defensa dels seus crèdits, no ho consentiran. I l’estat espanyol no s’ho pot permetre. Perdria tota la solvència.

            De manera, que l’Estat espanyol, mentre no ens reconegui la independència té totes obligacions amb els ciutadans de Catalunya que té amb els ciutadans espanyols, per la senzilla raó de que amb la manca de reconeixement els manté en aquesta condició. Ni la Declaració Unilateral d’Independència els en eximiria. I el reconeixement obligarà a un període de negociacions que essent curt durarà uns tres anys. 

            És essencial que Catalunya esdevingui un Estat independent, amo del seu present i sobretot el seu futur que és el dels nostres nets. Aquesta és la nostra responsabilitat

            Demanem la restitució d’allò que se’ns va prendre ara ha fet tres cents anys : la llibertat de Catalunya. Si volem, ho tenim a l’abast. Només ens cal, com catalans, estar units. Ningú de nosaltres haurà de deixar d’actuar d’acord amb les seves ideologies. Això és la llibertat. 

Les ideologies tradicionals que concorren a l'arena política, el socialisme, el liberalisme, el conservadorisme, etc., pretenen donar resposta a la pregunta de com s'ha de governar. L’independentisme, en canvi, respon a la pregunta de què s'ha de governar i pels catalans la resposta és molt senzilla: Catalunya !!!. No és una qüestió d'ideologies. Hi caben totes. Això implica que la independència ha de ser la fita de catalans de totes les tendències i de totes les procedències, l'objectiu prioritari d'una gran majoria, i necessita totes les classes socials, perquè el país són totes, totes les que consideren la llibertat com el bé més preuat de l’ésser humà. Aquells que consideren la llibertat com el bé més preuat de l’ésser humà són persones compromeses. És una qüestió de dignitat. Catalunya és la Pàtria de la llibertat. Si l’home individual és lliure, també ho és la suma dels homes que formen la Nació. I això requereix unitat.

            Què vol dir ser responsable i tenir-ne consciència ? Vol dir que no ens hem de resignar a la decadència i a la desaparició. Acceptar que el nostre destí depèn de l’Estat espanyol significaria, no tan sols renunciar a la igualtat política. Implicaria, també, renunciar a la nostra identitat en benefici del nacionalisme espanyol que no només refusa reconèixer la nostra existència com a Nació, sinó que combat activament, amb totes les eines per brutes que siguin, de que disposa, la nostra identitat, la nostra voluntat de decidir. Sap que aquesta vegada no podran treure els tancs, que no podran bombardejar-nos i utilitzen la seva legalitat, una legalitat que no es la nostra i ho saben tant bé com nosaltres. No ens cal trencar-la. Allò que ens cal és restaurar la nostra. No volem trancar res, ni la seva legalitat!, que se la quedin ! Tota!. Amb la seva Constitució i el seu Tribunal Constitucional ! Que se’ls quedin ! Nosaltres volem recuperar i restaurar la que ens van prendre amb el Decret de Nova Planta amb el qual, sense cap més argument que el “derecho de conquista”,  van annexar Catalunya a Castella. Annexar vol dir sotmetre un país a una legalitat forana. Volem la que ens és pròpia. La nostra millor arma és la nostra unitat. Si la mantenim serem invencibles. No en podem prescindir. 

            En els nostres plantejaments no hi han de prevaldre ni els interessos individuals ni els de grup. Volem un Estat conscient de la seva responsabilitat, en una societat constituïda per  persones lliures. Només qui és lliure pot assumir responsabilitats. I només qui actua responsablement conserva la possibilitat de ser lliure. Els homes i les dones en el nostre Estat tindran la capacitat de decidir i d’actuar de manera responsable, reconeixent la llibertat dels demés i això suposa l’existència de la dignitat i, per tant, de la justícia social.

            Ara podem encetar un col·loqui, no podrem tractar tots els temes. Penseu que el Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya que conté els 18 Informes elaborats pel Consell Assessor té 1393 pàgs En aquests informes es donen respostes a la qüestió de la viabilitat que he esmentat al començament. El treball dels seus membres és ingent i amb tota seguretat  serà un clàssic, ja ho és, de la Ciència Política. Se n’ha publicat una Síntesi de 136 pàgs. L’he portada perquè ens ajudi a trobar respostes als temes que em plantegeu. La qual cosa ens enriquirà a tots, a vosaltres i a mi.  

            També dificulta tractar tots el temes l’acceleració d’esdeveniments que estem vivint. Té tanta intensitat que just en acabar d’escriure un article o preparar una intervenció ja resulten obsolets, és a dir perden actualitat. No és el cas de la xerrada d’avui. Tot el que he dit és pot mantenir amb absoluta rotunditat. Cap esdeveniment sorgeix del no res. Tots tenen un antecedent i en són d’esdeveniments posteriors. Tot el que he dit no és altra cosa que l’antecedent de la reacció, angoixada reacció, que el govern central va protagonitzar divendres, la de la Soraya Saenz de Santamaria i la de Mariano Rajoy, reiterant que la consulta del 9 de novembre no té  les garanties democràtiques mínimes. Que diguin això és un sarcasme. Ells que ens neguen exercir el dret a votar, gosen parlar de garanties democràtiques !!! El mon enter que aquell dia ens contemplarà serà el fedatari de la nostra voluntat, en serà la garantia.

            Moltes gràcies, iniciem el col·loqui.