Política, cinisme i manipulació

Josep Mª Bertran i Teixidor en el seu bloc del 24 d’agost obre la seva Carta al Vent dient que l’única cosa que no se li pot perdonar a un polític és el cinisme. Estic d’acord en que el cinisme és imperdonable, però discrepo que sigui l’única en un polític. La incoherència també ho és. I la deslleialtat. I la prepotència. I la corrupció. La ineficàcia també és imperdonable, no obstant el President Tarradellas sembla ser tolerant amb els errors, les deficiències de gestió i les mancances ja que assegurava que un polític pot tenir-ne però el que no pot fer mai "és fer el ridícul". Els casos de cinisme aportats per Bertran i Teixidor son execrables, abominables, ........  imperdonables i malauradament se’n podrien citar d’altres.

En el llenguatge corrent quan es parla de cinisme hi ha un fonament negatiu. Per gran part de la gent el cinisme en política al•ludeix sempre els arribistes que actuen amb un menyspreu absolut no solament de les convencions, sinó també dels valors, amb l´única finalitat d’arribar i mantenir-se encara que signifiqui infringir les normes més respectables. Des d’un punt de vista polític el cínic s’identifica amb els que des de les institucions trepitgen les esperances de projecte de vida en comú que hagin estat expressades democràticament i provoquen una pèrdua de confiança dels ciutadans cap els dirigents o els representants del poder. El cinisme es percebut com l’absència de moralitat de l’arribisme, de l’ambició o de la set de poder, i comporta, en un cercle viciós pervers, la desafecció, la indiferència creixent per la cosa pública, que acaba desembocant en els populismes.

La democràcia i amb ella la política, i per tant, els polítics, va néixer a Grècia quan la gent es va adonar que les coses públiques eren millorables per mitjà de discussions, votacions i lleis. Discutir, votar, fer lleis vol dir fer política La política és una activitat en relació amb el poder.

Les crítiques contra la política no són pas d’avui, són de sempre. Esmentaré dues cites prou il•lustratives. La primera és de Talleyrand, que deia que la polí-tica és una manera d’agitar el poble abans de servir-se’n. La segona, de Paul Valéry, que afirmava que la política és l’art d’impedir a la gent de ficar-se on no els demanen. Totes dues poden ser considerades cíniques, però el seu cinisme conté un advertiment contra el populisme, la gran malaltia de les democràcies.

En els sistemes democràtics el poder es legitima amb un procés electoral i es obvi que aquells que hi aspiren ha de persuadir els electors. Per persuadir calen arguments, és a dir la paraula és un mitjà d’acció política. Una arma. La manipulació de les paraules és l’arma dels polítics cínics.

En aquest text he fet referència a diferents conceptes o termes que considero susceptibles de ser desenvolupats en futures aportacions al bloc. Em proposo fer-ho i les titularé "Esbós"

Arran del segon comentari del Sr. Camps

Sr, Camps

Vostè insisteix en que CiU fa prioritàries per a aquest 11 de setembre les reivindicacions pel pacte fiscal. Discrepo d’aquesta apreciació. Si em permet, tot i que tal vegada m’allargaré massa faré unes consideracions de política comparada. En definitiva, la política en optar, debatent-les, entre diverses opcions, les compara i decideix.

Una comparació és l’expressió de la igualtat o diferència entre coses o conceptes. És una figura retòrica, però també és una tècnica que parteix de l’estudi i de les anàlisis de problemes concrets, actualitza conceptes i apropa objectius i finalitats. De l’estudi comparat, per exemple, d’ordenaments o d’instituts de diferents ordenaments, o de processos polítics sorgeixen elements cognoscitius indispensables per a la ciència política en tant que s’obté un coneixement dels ordenaments que permet elaborar categories classificatòries per enquadrar i analitzar experiències.. Quan una matèria s’interpreta sostraient-li el seu contingut essencial la convertim en una cosa buida. Per això, a l’hora d’analitzar una qüestió política, o s’interpreta atenent el contingut polític o l’anàlisi no serà coherent. Cap anàlisi que es limiti al coneixement dels fenòmens sorgits en un sol àmbit nacional o estatal no és seriosa. Un examen de les diferents experiències, l’estudi de les analogies, de les constants històriques, condueix a la fixació i determinació de models a seguir i d’objectius a aconseguir. I també, no menys important, de situacions a evitar. Una de les situacions a evitar és, en el meu entendre cabdal: Fer un referèndum i perdre’l.


Un referent tradicional per a Catalunya ha estat el Québec En fer l’anàlisi comparativa de l’evolució del poder entre Ottawa i les províncies canadenques, d’una manera especial amb el Québec s’ha d’examinar el complex conjunt d’acords intergovernamentals que tenen relació amb convenis fiscals. Ajuden a comprendre la proposta de pacte fiscal la qual no ha impededit afirmar que Catalunya és un poble en marxa que no vol posar límits a les seves aspiracions com nació. Els acords intergovernamentals canadencs no van pas aturar els referèndums per a la independència del Québec, De la mateixa manera, la proposta de pacte fiscal no aturarà el procés independentista de Catalunya

Jo penso que la proposta de pacte fiscal incomoda l'estat espanyol tant, per les repercussions que tindrà, tant el seu refús a nivell internacional com, a nivell internl, una maquillada presa en consideració. Ni hi ha pla A ni pla B. Per a Catalunya l’únic pla és la Independència

Arran del comentari del senyor Camps

El Sr Camps fa un amable comentari al meu article “Amb la independència ens refarem de la crisi”, entrat a aquest bloc després de la seva publicació al PUNT/AVUI del 16 d’agost passat, el qual contenia la següent afirmació: Catalunya ha de recuperar la seva Hisenda pròpia. i la seva independència. El senyor Camps considera que hauria d’haver invertit els termes i parlar primer de recuperar la Independència, la qual ja vindria acompanyada de la Hisenda pròpia. En el meu article no em proposava pas assenyalar una prioritat. És obvi que la independència significaria una Hisenda pròpia. i que l’Estat propi l’hauríem de construir a l’entorn de la divisió de poders, a la qual fa referència en el seu comentari. En assolir la independència ens hauríem de dotar d’una Constitució, la qual estructuraria aquesta divisió de poders. L’inici, precisament del constitucionalisme arranca de la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789 que en el seu article 16 declara que una societat en la qual la separació de poders no estigui determinada no té constitució.
Ara bé, tal com estan les coses cal reflexionar si el sol fet de tenir una hisenda pròpia seria un atribut de sobirania. Les cessions de competències que els estats, o les nacions estat, han de fer i estan fent  en aquestamatèria qüestionen que ho sigui, la qual cosa no ens ha de fer declinar la voluntat de tenir-la. Serem nosaltres qui decidirem fer aquestes sessions i ens cal tenir-la com més aviat millor. La reivindicació de la una no es incompatible amb la de l’altre.

M’ha sorprès la referència als mitjans de comunicació. En la Constitució que ens donarem els haurem de contemplar, però no pas com un poder de l’estat-propi, sinó per garantir-ne l’exercici en un marc de lliure expressió- .

Amb la independència ens refarem de la crisi

“La concentració de poder econòmic o financer en unes quantes mans és un risc per a la democràcia”

És famosa l'expressió “És l'economia, estúpid!”, de Bill Clinton, que el va catapultar al despatx oval de la Casa Blanca en la campanya de 1992. Avui, potser no tindria la decisiva rellevància que va tenir. Les nocions de política i d'economia s'imbriquen amb la de democràcia i incideixen en la idea de poder i en els moments presents estan encadenades de tal manera que és inimaginable parlar de l'una sense parlar de l'altra.

La democràcia va néixer a Grècia quan la gent es va adonar que les coses públiques eren millorables per mitjà de discussions, votacions i lleis. Discutir, votar, fer lleis vol dir fer política. Tant el terme com la pràctica van desaparèixer de la teoria política amb l'adveniment de l'Imperi romà. La recuperació de l'ús és un fenomen relativament modern (segles XVII i XVIII). En el llarg període en què el terme desapareix de la terminologia política només la política tenia el poder. L'economia li era supeditada i allò que en diem els medias eren del tot inexistents. Malgrat la seva aparent submissió, l'economia jugava sempre un paper important. Una economia feble significava un feble nivell de vida dels súbdits. Si les arques eren buides, l'única manera d'omplir-les eren els impostos o les guerres de conquesta, les quals implicaven elevades despeses bèl·liques i podien no ser victorioses i agreujar la situació. La importància de l'economia creix amb la revolució industrial, que impulsa la millora del nivell de vida, llança la lliure circulació dels béns i la llibertat d'intercanvis. L'increment de la importància del factor econòmic s'ha anat accelerant fins a ultrapassar la del polític gràcies a la banalització de les comunicacions que ha permès l'aparició de les multinacionals, les quals han arribat a exercir una gran influència sobre els governs.

De la mateixa manera que l'increment i la concentració de poder polític en unes quantes mans és un risc per a la democràcia, l'increment i la concentració de poder econòmic o financer també ho és, i la seva arma predilecta són els mercats, les primes de risc, les agències de qualificació i tota una sèrie de conceptes fins fa poc ignorats. Temo molt que la crisi que estem vivint sigui una lluita entre el poder polític i el poder financer i m'esgarrifo pensant que el poder financer n'està resultant guanyador És simptomàtica la desconfiança dels ciutadans en governs democràticament elegits, incapaços de reaccionar. Des de l'inici de la crisi cap govern de cap país ha superat una contesa electoral. L'Estat espanyol presenta una especificitat que mereix ésser tinguda en compte. El govern, del PSOE, seguint la ratxa, va ser derrotat en les eleccions de 20 de novembre de 2011. El PP va obtenir la majoria absoluta, amb 18 punts per sobre. Malgrat les seves promeses electorals, s'ha vist obligat a no només seguir les mesures d'austeritat del PSOE, que implacablement combatia des de l'oposició, sinó a incrementar-les. En l'enquesta de juliol del Centre d'Investigacions Sociològiques, el PP ha perdut 8 punts, i el PSOE tan sols en recupera 1, la qual cosa és indicativa que la desconfiança de l'electorat és als dos partits, el que governa i a l'anterior, al PP i al PSOE, “los dos grandes partidos estatales”. En aquesta situació es pot afirmar que l'Estat espanyol està en declivi, i n'és conscient, per això està angoixat.

La incidència de la crisi a Catalunya té causes polítiques i causes econòmiques i s'ha vist agreujada per l'insuportable espoli que pateix. El pateix des d'abans del 1714. La Guerra dels Segadors va començar el 1640 i les seves causes van ser l'espoli fiscal a què el comte duc d'Olivares sotmetia Catalunya per afrontar les despeses a les quals la monarquia espanyola havia de fer front per les seves implicacions en la política europea del moment, implicacions alienes a Catalunya, despeses que en certa manera equivalen als aeroports sense avions, AVE sense passatgers i autopistes sense cotxes que d'una manera tan irresponsable han contribuït a la difícil situació econòmica. Catalunya només pot vèncer la crisi si la pot afrontar amb tots els recursos que ella mateixa genera. Ha de recuperar la seva Hisenda pròpia i la seva Independència. Els catalans han de tenir consciència que només es podrà sortir de la crisi i iniciar la recuperació econòmica si Catalunya és mestressa de les seves decisions. La independència és la solució.

Publicat a El Punt Avui

L’independentisme català i l’angoixa espanyola

He encetat la lectura del Llibre “CARTES IANQUIS, Un passeig sense servituds per Catalunya i el món,” de Carles Boix, professor actualment de la Universitat de Princeton, una de les més prestigioses del món. És de lectura necessària en els moments presents.

D’entrada, en una secció que té per epígraf “Les regles del joc” el pro-fessor Boix fa referència a la immensa literatura, pràcticament inesgotable, però insuficient - diu - al voltant del problema de mentalitat col•lectiva dels catalans, malgrat haver fet contribucions importants, capaces d’articular un sentiment anímic i de marcar un full de ruta col•lectiu. Li sembla que les propostes que s’han fet, tot i tenir certa densitat històrica, no han acabat de treure gaire partit de les lliçons de la història. El catalanisme - segueix dient - ha recorregut sempre al passat per afirmar i idear un projecte comú, la qual cosa ha conduït a una frustració secular, insuportable: la de veure com els seus intents s’estavellaven periòdicament contra la lògica de l’estat i la història espanyols.

Aquestes breument sintetitzades consideracions m’han recordat la que em va fer un gran amic meu, a la sortida d’un acte independentista dient-me que les tres quartes parts de l’exposició de cadascun del dos ponents li havien parlat del passat, i a ell li ’interessava el futur. Igualment, la referència a l’estavellament contra la lògica de l’estat i la història espanyols, em recorda les nombroses irritants i estilitzadores frases d’aquells que diuen voler  la independència, però que no val la pena intentar aconseguir-la, perquè mai no ens la donaran.

 En moltes ocasions jo he estat ponent en algun d’aquests actes inde-pendentistes i en les meves dissertacions freqüentment he recorregut al passat i solc introduir-lo afirmant que cap esdeveniment històric no sorgeix del no res, tots tenen un antecedent i alhora en són d’esdeveniments posteriors. Considero que s’han d’analitzar els esdeveniments anteriors per interpretar l’esdeveniment present i, en funció d’aquestes anàlisis i interpretació, projectar el futur. La legitimitat de l’aspiració independentista s’ha de pouar en el passat. És en el passat, en els esdeveniments que s’han anat succeint en el passat, és a dir en processos històrics diferents, el de Catalunya i el d’Espanya, on s’han format, i en són conseqüència, llengües, cultures, identitats diferents. I tenim la responsabilitat de mantenir i projectar al futur, les nostres. La identitat espanyola ha forjat el nacionalisme espanyol, caracteritzat per una voluntat de domini, El nacionalisme català és el resultat de la identitat catalana i es caracteritza per una voluntat d’existència.

Comparteixo el criteri del professor Boix relatiu a la insuficiència de la literatura catalana al voltant de la mentalitat col•lectiva dels catalans i sobre la importància de les seves aportacions. Tal vegada la insuficiència trobi la seva causa en la crítica que va fer el meu amic. Jo crec que s’ha recórrer al passat, però en els moments presents les anàlisis, les interpretacions i els projectes requereixen el màxim rigor, s’han de fer amb criteris de Ciència Política. El llibre del Professor Boix, n’aporta d’aquest criteris. 

La temàtica nacionalista és un sector principal d’aquesta ciència. Hi ha nombrosos autors, Molts d’ells intenten presentar-se com a analistes neutrals. Cap ho és. Tots ells pertanyen a una nacionalitat o altre i, per tant, tenen una identitat pròpia que incideix en les seves exposicions, la qual cosa no desmereix el rigor de les seves consideracions. Un d’aquest s autors és Ernst Gellner, politòleg i sociòleg anglès d’origen txec, el llibre del qual titulat “Nacions i nacionalisme” ”ha esdevingut un clàssic, i que en el mateix començament hi diu que fonamentalment el nacionalisme és un principi polític que sosté que hi ha d’haver congruència entre la unitat nacional i la política i que el sentiment es pot mesurar pel grau de satisfacció que acompanya la seva realització o pel d’enuig que suscita la seva violació, encara que només en sigui la possibilitat. L’enuig que es desprèn de la colèrica reacció del Ministre Montoro a l’acord del Parlament de Catalunya per exigir un pacte fiscal palesa no només l’enuig, sinó que també traspua l’angoixa que en els moments presents suscita l’increment de l’independentisme català al nacionalisme espanyol,i és indicativa de les reals possibilitats que en aquest moment té l’independentisme i que la seva habitual supèrbia es nega a considerar.

11 d’agost 2012

El meu Bloc va deixar de ser operatiu el mes d’0ctubre de 2008. He decidit reactivar-lo i atès que els textos que encara mantenia, eren massa  antics, els he esborrat  íntegrament i començar de bell nou. Espero ser més constant que en l’experiència anterior  i que els meus textos mereixin l’atenció d’algú