10 de desembre de 2016

POPULISME (3)

            En el paràgraf final de l’entrada Populisme (2) de 4 de desembre vaig fer referència a que en el moment de la seva redacció s’estaven celebrant eleccions presidencials a Àustria i un referèndum per a una reforma constitucional a Itàlia i que els resultats dels dos comicis podia tenir incidència en el fenomen populista, la qual cosa intentaria analitzar en les properes Entrades.

            Tots dos n’han tingut. No per esperats han estat menys impactants. Les presidencials d’Àustria, tot i l’escassa rellevància política del President de la República, reduïda a funcions representatives, eren contemplades amb gran interès i l’elecció del candidat ecologista, que no es presentava com a tal, sinó com independent, ha sigut acollida amb entusiasme a les instàncies europees ja que és veu indicativa de que després de la victòria  del Brexit al Regne Unit, de l’elecció de Donald Trump i d’un possible èxit del Front National a França a les presidencials del 2017, l’extrema dreta pot ser batuda.

            Pel  que fa el referèndum per a una reforma constitucional a Itàlia, Matteo Renzi ja en el moment de prendre possessió com a President del Consell italià va indicar clarament que una de les seves prioritats seria impulsar una reforma de les institucions i del sistema electoral. El referèndum va ser convocat i es va celebrar el passat diumenge 4 de desembre i en ser rebutjada per una ampla majoria (59,11 %), Matteo Renzi va presentar la dimissió.

            En realitat, en els referèndums dels estats membres de la Unió Europea els electors no es pronuncien només sobre el text que se’ls sotmet, sinó sobre factors molt més amples, relatius a la seva política interna. Crec que es convenient recordar els que es van celebrar el 2005 relatius a la ratificació del projecte de Constitució Europea. Alguns estats varen optar per una ratificació parlamentària, altres per la via referendària, entre ells la República Francesa i el Regne dels Països Baixos que van tenir lloc amb pocs dies de diferència i en els quals la ratificació va ser rebutjada. Les motivacions dels electors francesos no eren les mateixes que les dels neerlandesos i les dues responien a respectives qüestions internes.

            El referèndum italià ha esdevingut un referèndum contra Matteo Renzi. Les motivacions no van derivar de les virtuts o dels defectes de la reforma, van ser contra de qui la proposava. Un dels fenòmens polítics, probablement el més important, a l’Europa d’avui és l’increment de l’onada de populismes, a Itàlia sobretot. A finals del anys 80 i començaments dels 90, va aparèixer la Lliga Nord, el seu fundador Umberto Bossi ha apel·lat sistemàticament el poble contra les elits. A partir de 1994, Silvio Berlusconi ha practicat un populisme d’una altre mena, el de l’home de negocis que fa política multiplicant promeses contradictòries, fent atacs continus contra els seus adversaris i anunciant una ruptura total. Una prefiguració de Donald Trump. Més recentment, el Moviment 5 estrelles de Beppe Grillo, el qual disposa d’una autoritat absoluta tot i que practica una forma de democràcia participativa associant proposicions d’esquerra clàssica amb preses de posició d’extrema dreta especialment sobre immigrants.

            A Itàlia s’ha obert un període d’incertesa. És una de les grans economies d’Europa. Després del Brexit, el resultat negatiu del referèndum és un segon sotrac per la Unió Europea. No crec, però, que Itàlia es plantegi sortir-ne, ni tampoc de la zona euro. Tanmateix el rebuig ha evidenciat les dificultats de reformar Europa. 

            I convé reformar-la !

Cap comentari: