14 de juny del 2016

DEULOFEU, TODOROV I EL PROCÉS



L’EMPORDÀ

Deulofeu, Todorov i el procés

La CUP té un principi que per a ella és intocable: “El procés  independentista i la revolució social són indissociables i s’han de fer simultàniament”.  No hem d’admetre que ens imposin de manera inquisitorial aquest principi per la necessitat del seu suport parlamentari. En el procés independentista hi cap  tothom, tots els homes i dones que creguin en la força immensa de la llibertat. És clar que en la  futura república catalana la justícia social serà prioritària. Només faltaria. És un condicionant necessari. Però n’hi ha d’altres. Un d’ells és existir. No podrà haver-hi justícia social catalana sense l’existència d’un estat català lliure i independent. Aquesta pressió no podia durar. Hem de ser-ne  conscients. La decisió del President Puigdemont de sotmetre’s a una moció de censura i en cas de no superar-la que hi hagin noves eleccions és encertada, “políticament encertada”.

            Alexandre Deulofeu en la seva obra “La Matemàtica de la Història” afirma que el règim democràtic porta en el seu si el germen de la seva pròpia destrucció. TzvetanTodorov, en una obra publicada a París el 2012,  el títol de la qual és “Les ennemis intimes de la démocratie”, traduïda al castellà i publicada el mateix any, desenvolupa la mateixa teoria:  mig segle després. !

            Todorov comenta que la democràcia genera per si mateixa forces que l’amenacen i que la novetat del nostre temps és que aquestes forces són superiors a les que l’ataquen des de fora. Lluitar contra elles i neutralitzar-les resulta molt més difícil, ja que elles reivindiquen també l’esperit democràtic i per tant semblen legítimes. La democràcia és caracteritza no només per com s’institueix el poder i per la finalitat de la seva acció, sinó també per com s’exerceix. 

            És just considerar que el poder ha de residir en el poble, però la democràcia no es pot substituir pel populisme, ni per la dictadura d’una minoria. L’exercici de la democràcia no s’atura en un resultat electoral. Obertes les urnes, proclamat el vencedor, comença un temps polític d’enorme importància, és el de l’eficàcia. Aquesta eficàcia exigeix discernir quina va ser la voluntat dels electors el 27 de setembre del 2015. És indiscutible, a la meva manera de pensar, que la de la gran majoria del catalans era l’assoliment de la independència i 62 + 10 escons sobre 135 en són la prova.

            S’especula i s’afirma que el procés ha quedat tocat, fins i tot s’arriba a dir que definitivament superat. No es podrà saber fins les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Jo crec que ens cal recordar la frase de Francesc Pujols: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors” i tenir molt present la referència de Todorov de que aquestes especulacions no provenen d’atacs externs, sinó que són internes a la pròpia democràcia. Com deia Stanley Kubrick durant el rodatge de la seva pel·lícula La jaqueta metal·lica en descriure l’entrenament dels marines abans de ser enviats al Vietnam a lluitar : “Hem conegut a l’enemic, i som nosaltres".                    
                                                                       
                                                          NARCÍS OLIVERES i TERRADES
                                                               Ex conseller de la Generalitat

Publicat a l'EMPORDÀ 14/06/2016
                                                                              

2 de juny del 2016

INTERROGANTS



Interrogants


SÍSIF I LA ROCA



            En el meu article “DRET A EXISTIR” publicat al PUNT/AVUI del 30 de maig no vaig fer alguns comentaris que considero pertinents. Els faig ara.



            Les vicissituds del procés cap a la independència presenten aspectes preocupants, sorgits en sectors o grups que se suposa que els haurien d'evitar o desactivar si es produeixen. Es dilueixen en problemes que, poden ser conflictuals, s'ha d'admetre, però que podrien ser negociats, arbitrats, transaccionats, consensuats. No s'haurien de mantenir d'una manera radical i intransigent i fer-ne un absolut indiscutible com fa la CUP, fracció més minoritària del Parlament de Catalunya. 

            Es volia una majoria i amb el resultat electoral del 29 de setembre semblava assolida. Hi havia, és clar, la controvèrsia vots/escons, però la majoria era contundent. Malgrat tot, varem suportar, entre perplexes i incrèduls l’episodi de la investidura del President de la Generalitat. I ara el bloqueig dels pressupostos!. El radicalisme de la CUP farà irrealitzables els anhels d’una gran majoria de catalans. davant la sarcàstica satisfacció d’unionistes o la insensata dels propis cupaires. ? Els clams de les darreres diades dels 11 de setembre; el pas al costat d’Artur Mas,  hauran estat inútils ?. La predicció de José Mª Aznar es complirà ?. La CUP considera que el procés independentista i el de revolució social no es poden dissociar. Que l’un pressuposa i exigeix l’altre i propugnen fer-los simultàniament. És legítim sostenir-ho. No obstant, un procés independentista no té per objecte establir el marc d’una revolució social. Cada un d’ells té condicionants que li són propis.

            Travessem un moment de descoratjament  ? Tots els processos històrics arriben a moments en que experimenten una fase d’esgotament  i  d’erosió que, o acaben superant-se o condueixen a la seva fi si es converteixen en descoratjament. Josep Pallach que a la seva condició  de polític ajuntava la de pedagog recomanava. “No et descoratgis, ni permetis que res et descoratgi. L’home es fa en un etern recomençar. És el mite de Sísif, si vols, però és la seva gran dignitat.”