21 de desembre de 2016

POPULISME (4)



            A la referència feta  arran dels resultats del referèndum italià del 4 de desembre per una reforma constitucional, vaig comentar l’existència en aquell país de diversos tipus de populisme , Lliga Nord/Umberto Bossi; Força Itàlia/Silvio Berlusconi; Moviment 5 estrelles/Beppe Grillo, els dos primers clarament dretans i el tercer d’esquerra clàssica amb preses de posició d’extrema dreta, especialment sobre immigrants. Molts analistes polítics, no només italians, creuen que la convocatòria del referèndum per part de Matteo Renzi tanbé denotava un comportament populista. També vaig assenyalar que les instàncies europees havien acollit amb entusiasme la derrota del candidat populista, ja que la van veure indicativa  de que l’extrema dreta pot ser batuda. I és que els moviments populistes ja són al govern a cinc països de la Unió.  El populisme, terme que sociòlegs i politòlegs no acaben a definir, prospera a Europa a base especialment al descrèdit dels partits polítics tradicionals i la feblesa de les institucions. Avui, la vida política a Europa està sacsejada per una trentena de moviments populistes que sobrepassen més d’un 22 % del Parlament Europeu.

            I a nivell d’estats també, a França el Front National apareix amb moltes possibilitats d’estar present a la segona volta de les presidencials, fins i tot de guanyar-les; als Països  Baixos  el Partit per la Llibertat, el PVV, actualment amb 12 diputats, en un recent sondeig se n’hi atribueixen 36 sobre els 150 de la Cambra, la qual cosa el convertiria en la primera  força política del país i el seu líder Geert Wilders el dia 19/12, en un sondeig televisiu ha estat designat l’home polític de l’any; al Regne Unit l’UKIP liderat per Nigel Farage ha aconseguit en el referèndum del Brexit la sortida de la Unió Europea i Alternativa per Alemanya s’ha imposat al partit d’Angela Merkel en el seu feu de Meckembourg-Pomeràmia occidental; també a Suïssa amb la Unió Democràtica del Centre, representada per Guy Parmelin al Consell Federal i a Hongria l’FPÖ, de Victor Orban; i a Polònia, el PiS de Jaroslaw Kaczynnky . No vull oblidar el Partit popular danès de Kristian Thulesen Dahl; ni el Partit dels demòcrates de Suècia que el 2014 amb 49 diputats ha més que doblat els resultats anteriors; ni el Partit del progrés de Noruega que compte amb set ministres i en el que la cartera de finances la té la seva presidenta Siv Jensen;  ni el partit Veritables finlandesos, també en el govern, amb la cartera d’Afers exteriors encomanada al seu líder carismàtic Timo Soini. I la relació no pretén ser exhaustiva,  queda lluny de la trentena a que m’he referit.

            Òbviament, els contextos són diferents d’un país a l’altre però és indubtable que s’està vivint un “moment populista”. Hi ha tants tipus de populisme que, tot i que no s’ha arribat a una definició clarificadora del terme, han aparegut distincions. Per exemple, es parla de populisme de dreta i de populisme d’esquerra. Christian Delarue, destacat membre d’ATTAC, la considera una distinció obsoleta. Partint de la idea de que el populisme neix de les preocupacions del poble i de l’existència de diverses concepcions d’aquest (ètnica, nacional, democràtica, social, etc...) les qual poden donar lloc a diferents discursos i  ideologies (identitària, participativa, social, ecològica, etc...) i conseqüentment múltiples instrumentalitzacions, no totes bones ni totes dolentes Delarue comenta que el populisme és com el colesterol, n’hi ha de bo i n’hi ha de dolent.

            Les distincions recorren a qualificatius, especialment dels termes fonamentals de la ciència política. Recentment el president Puigdemont  ha acusat La Moncloa de practicar el “populisme constitucional”. El qualificatiu ja va aparèixer el XIV Congrés del PP a Madrid el 25, 26 i 27 del 2002, referit al “patriotismo” en la Ponència reina del  Congrés sobre “El patriotismo constitucional”, ponent de la qual era Josep Piqué, aleshores Ministre d’Assumptes Exteriors del Govern espanyol, presidit per José Mª Aznar. En l’apartat de Conclusions de la Ponència hi figura aquesta frase : Entendemos el patriotismo constitucional como el vínculo democrático entre españoles, titulares en común de la soberanía, que agrupados en torno a las libertades de la Constitución, forman una nación cívica y plural. És encertada l’expressió populisme constitucional, no se l’ha inventat el president Puigdemont. Forma part del marc conceptual espanyol.

Cap comentari: