Cap campanya electoral no s’acaba el vespre de l’escrutini. Es prolonga aquella mateixa nit als platós de les televisions; l’endemà, en els editorials dels comentaristes més rellevants i durant algunes setmanes a través de les interpretacions, aparentment més reposades, dels politòlegs. De fet hi ha dos escruti-nis. El primer, l’oficial, consisteix en comptar els vots i proclamar els resultats. El segon, l’oficiós, en fer-los parlar. El fan politòlegs i en els despatxos de la seu dels respectius partits els responsables polítics, amb la intenció de magnificar la victòria o d’explicar les raons de la desfeta que en ocasions els porta, fins i tot, a presentar-se com guanyadors els qui han estat perdedors Les eleccions del 25 de novembre són atípiques. El guanyador ha perdut 12 escons, i en té mes del doble que el segon classificat i es pretén fer-lo aparèixer com el gran derrotat.
Tota anàlisi que obvia el veritable abast d’una contesa està mancat de rigor. Les darreres eleccions s’han de contemplar en clau sobiranista versus unionista i referida al total i en aquest sentit el resultat només admet una lectura: A Catalunya hi ha una majoria sobiranista amplament superior a la unionista. Per assolir el rigor necessari les anàlisis s’han de fer partint de la realitat prèvia a les eleccions, que arrenca amb la manifestació de l’onze de setembre que va desencadenar el procés i on es va posar de manifest la clau sobiranista/unionista.
Partint així mateix del context que ha condicionat la campanya electoral, és a dir, allò que s’ha denominat la guerra bruta: por, mentides i difamació. S’han manipulat les paraules amb temes com les pensions, la continuïtat a la Unió Europea, títols universitaris, cognoms, etc. i d’una manera molt especial la calúmnia, en dos vessants, és a dir, creant-la i sumant-s’hi. O tal vegada tinguin el mateix origen. La manipulació de les paraules atempta contra la dignitat dels ciutadans i posa en perill la democràcia. I si els ciutadans tenim el dret de denunciar-la, les institucions, les centrals també, l’obligació d’evitar-la, o almenys de limitar-ne els efectes. No fer-ho equival a ser-ne responsable.
I sense oblidar la incidència de les desafortunades declaracions de Josep An-toni Duran i Lleida, que han desconcertat l’electorat, donant pas a un sentiment de desconfiança, no vers l’independentisme, sinó vers CiU de la que ell és dirigent destacat i que ha suposat una disminució de vots que ara s’aprofita als efectes de disminuir la quantificació real del diferencial independentista/unionista
1 comentari:
Tot i que darrerament no faig cap comentari sobre els articles del seu blog, no he deixat cap vegada de llegir-los. Probablement si no he comentat res és pel fet que no he trobat cap motiu per exposar alguna contradicció. Els arguments que vostè fa servir amb semblen ben plantejats i ajustats –modèstia a part- al que jo també penso.
No obstant això, considero que els raonaments que fins ara els independentistes hem utilitzat són prou concloents i segurament suficients per justificar la necessitat que tenim de sortir de l’Estat espanyol i construir (o reconstruir) el nostre Estat propi.
Cal, però, fixar tots aquests raonaments i reduir-los, com fa l’Albert Pont, en unes determinades teories. L’Albert Pont n’exposa tres, que ens conduiran i precisaran el full de ruta cap a la secessió:
“Actualment, des de la doctrina i des del món acadèmic es debat al voltant de tres teories sobre la secessió que van prenent volada: la secessió per l’exercici del dret a la reparació, la secessió plebiscitària i la secessió per adscripció [els subratllats són meus].” En el llibre DELENDA EST HISPANIA s’expliquen aquestes teories.
Aquestes teories cal fer-les servir clara i precisament fora dels fonaments legals de la Constitució espanyola i recolzar-les en el dret internacional.
Publica un comentari a l'entrada