7 de març de 2013

NI TECNOCRÀCIA, NI POPULISME

 “El populisme en els moments presents és l'amenaça més greu de la   democràcia”

les polítiques d'austeritat són dolentes per al creixement i l'ocupació és no només el convenciment dels ciutadans, és també admès per la major part dels economistes. Dos dels més rellevants, Olivier Blanchard i Daniel Leigh, tots dos del Fons Monetari Internacional, assenyalen que ho són més del que es pensava. Segons ells, en un article publicat el 3 de gener, la utilització d'un mal coeficient de càlcul ha desembocat en una sotsestimació dels efectes negatius de l'austeritat a Europa. Admeten no pas un error de càlcul en sentit estricte però sí una difícil i sens dubte mala estimació del “multiplicador pressupostari”. El multiplicador en qüestió és el coeficient que relaciona l'evolució de les despeses públiques (o dels impostos) amb la taxa de creixement de l'economia. El que ha passat, segons Blanchard i Leigh, és que el multiplicador “de crisi” podria ser tres vegades superior al dels períodes normals.

No estic capacitat per aportar consideracions de teoria econòmica però, com qualsevol altre ciutadà, em considero afectat i, per tant, legitimat per reiterar algunes qüestions relatives a la disjuntiva austeritat/creixement. En un article publicat a El Punt Avui el 12/01/2012 deia literalment: “La temptació de confiar en els experts econòmics per sortir de la crisi em sembla una temeritat” i que “la responsabilitat del govern de Catalunya es posa de manifest amb l'adopció de mesures que tenen com a objectiu el manteniment i la consolidació de l'estat del benestar i això només s'aconseguirà amb un exercici de responsabilitat política”. Poques setmanes després, el 31/05/2012, en un altre article publicat també a El Punt Avui, em feia ressò d'una conferència feta per la directora general del Fons Monetari Internacional a la Universitat de Zuric el 7 del mateix mes, en la qual la Sra. Christine Lagarde havia fet una crida instant a un creixement més fort i durable. Per aconseguir-ho, va dir, “els governs han d'aconseguir el dosatge apropiat de polítiques. Una mala elecció tindria desastroses conseqüències. Podríem perdre un decenni de creixement i una generació de joves i desaprofitaríem l'ocasió de retornar l'economia mundial a l'equilibri. La dicotomia austeritat/creixement està en el nucli del debat”.

Els ciutadans de Catalunya tenen por i consciència que el repartiment dels dèficits i els esforços d'austeritat i reducció de pressupostos a Espanya no és equitatiu. Els adversaris de la independència instrumentalitzen la por. Ara és hora de sortir de la crisi, diuen. Una cosa no exclou l'altra. És més, el dret a decidir i la sortida de la crisi estan imbricats. Si assolim la plena sobirania, podrem decidir per nosaltres mateixos com sortir-ne. En el preàmbul del text de la carta fundacional de les Nacions Unides s'expressa que el reconeixement de la dignitat humana constitueix el fonament de la llibertat, la justícia i la pau al món. La dignitat no és un ideal, ni un objectiu a aconseguir. És un principi que no és negociable, és inherent a tots els membres de la família humana i dels seus drets inalienables. L'exigència de la dignitat i la democràcia no són valors enfrontats. Les democràcies estan constituïdes per persones lliures, conscients de la seva llibertat. I llibertat vol dir responsabilitat i suposa l'existència de la dignitat humana. Només qui és lliure pot assumir responsabilitat. I només actua responsablement qui conserva la possibilitat de ser lliure.

Era encertat l'advertiment de Christine Lagarde que una mala elecció tindria desastroses conseqüències. El creixement no és un luxe, és a la base del poder d'adquisició. Sense ell el cicle de l'endeutament esdevé infernal, l'atur s'incrementa, és la recessió, l'empobriment. Les eleccions recentment celebrades a Itàlia constitueixen una condemna a les polítiques d'austeritat i alhora han posat de manifest l'auge del populisme a Europa, el qual es nodreix de la mediocritat i de la corrupció. El populisme en els moments presents és l'amenaça més greu de la democràcia. La tecnocràcia ha resultat ineficient, no ens salva, només l'evitarà la responsabilitat política i aquesta responsabilitat ens incumbeix a tots.

Estem celebrant l'Any Espriu. Recordem els versos finals de la seva poesia Indesinenter: “Mai no hem pogut però desesperar del vell vençut i elevem en la nit un cant a crits car les paraules vessen de sentit. L'aigua, la terra, el foc són seus. Caldrà que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou, alçat sense repòs, per sempre més, home salvat en poble, contra el vent. Salvat en poble, ja l'amo de tot, no gos mesell, sinó l'únic amo i senyor.” Bellíssima imatge del dret a decidir, de la responsabilitat, de la independència.

Publicat a El Punt Avui