9 de juny de 2013

TÒPICS DE LA POLÍTICA


Conferència a l'Agrupació Cultural Atenea del Casino Menestral Figuerenc el dia 7 de juny de 2013.


En la meva conferència de l’any 2008 titulada PARAULA I OPINIÓ EN POLÍTICA vaig confessar que el succedani amb que vaig superar el mono de deixar de fer política activa. era seguir fent-ne des d’una perspectiva reflexiva. En els moments presents resulta difícil reflexionar, perquè moltes afirmacions tingudes per irrefutables poden tenir efectes perniciosos. Són moments en els que es perceben signes de pèrdua de confiança en si mateixa de la cultura occi-dental. El caràcter exemplar del passat, en funció del qual es pogués orientar sense reserves el present s’ha esvaït. Ho expressa amb gran agudesa Zygmunt Bauman, sociòleg britànic d’origen polonès, en allò que anomena “societat lí-quida”. El concepte és omnipresent en la seva obra.

Quin és aquest concepte ?. La societat en la que vivim afirma Bauman no té quasi res en comú amb la que va forjar la modernitat. Està marcada per la crisi. Una crisi de conceptes i de valors, la condició humana, en definitiva, ha vist com desapareixien les certeses, la materialitat, els conceptes clars perquè no manté per gaire temps una mateixa forma i en la que la precarietat i la incertesa són constants.

En aquesta societat els llogres individuals no se solidifiquen en béns duradors perquè els actius es converteixen en passius, les capacitats en discapacitats en un obrir i tancar d’ulls, les estratègies envelleixen amb tanta rapidesa que ja són obsoletes abans de conèixer-les adequadament. Aquesta manca de solidificació, provoca que els individus que conformen la societat en la natural necessitat que tenen de relacionar-se i mostrar als altres individus que són capaços de tenir criteri i els agrada i persegueixen que sigui admès la qual cosa ha incidit en la política i ha portat a un increment en els arguments, en els debats, en les expo-sicions, de la utilització de llocs comuns, de tòpics, alguns del quals amb pre-tensions de veritat absoluta, d’axiomes.

La diferència entre les fases líquides i sòlides de la vida moderna incideix en l’equilibri entre llibertat i seguretat, aspectes de la condició humana indispensa-bles per a una vida digna però que són extremadament difícils de reconciliar o, com a mínim, de dosificar en les proporcions adequades. No oblidem que el concepte seguretat implica, quasi prioritàriament la seguretat econòmica, ja que amb la crisi vivim en la incertesa i la seva importància és major, com s’evidencia en la dicotomia austeritat/creixement.

Acabo d’introduir tres conceptes fonamentals tant pels individus, com per a la societat entera. Llibertat, seguretat i dignitat. La seguretat sense llibertat, diu Bauman i té raó, es viu com a servitud, mentre que la llibertat sense seguretat, i també té raó, és el caos.I la servitud i el caos i impedeixen una vida digna. Hi ha un excés de llibertat di-uen alguns. o estem sotmesos a la tirania de decisions politico-econòmiques en les que no participem, diuen altres

Són tòpics aquestes manifestacions ?. Sí, són tòpics i precisament delaten cre-ences dominants i prejudicis col•lectius. Em referiré a alguns sense cap preten-sió exhaustiva. Seria inabastable.
La funció primària de qualsevol tòpic és acomodar-se, arropar-se amb allò que es porta, estar a la page, vestir-nos a la moda verbal del moment. Seguir el dictat de la moda. Parlar políticament correcte.Són una senyal d’ignorància que es dissimula recorrent, com ja he dit, a llocs comuns en ocasions d’una manera tan reiterativa que acaba fent la nostra co-municació impersonal i automàtica, autènticament degradada. Dir allò que es diu permet estalviar-nos l’esforç de comprendre i opinar sense risc de pensar el que es diu, amb la il•lusòria certesa d’entendre i sobretot la satisfacció de ser ente-sos. Però rebaixa enormement la qualitat democràtica d’una societat. Són formes larvades de servitud que apareixen a les societats democràtiques i s’ha de retrobar l’esperit de llibertat i autenticitat en l’expressió, sense el qual la demo-cràcia es degrada i es mor.

De tòpics en política n’hi ha hagut sempre: Són consubstancials. Aristòtil i Cice-ró en parlen en sengles tractats que titulen Els tòpics, escrits amb tres-cents anys de diferència. Ciceró tan en la seva condició de jurista com en la de filòsof i la de polític ocupa un lloc eminent en la història i precisament en el moment més brillant de la de Roma, la República. L’Imperi va ser una interminable decadència que es va allargar tant gràcies al sentit polític heretat de la República, a la llengua llatina i al dret. Totes tres coses. política, llengua i dret s’ajunten en la figura de Ciceró, i en totes tres la paraula hi és element bàsic.

El llenguatge o la llengua com ara la llatina que és la que parlava i escrivia Ciceró o la catalana que és la que parlem i escrivim nosaltres és l’expressió de la paraula. Atès que la llengua, tant l’oral com l’escrita és el principal mitjà d’expressió de l’home, pot ser la pitjor i la millor de les coses. En aquest sentit es il•lustrativa l’anècdota que s’explica d’Isop, que essent esclau de Jantó, que després el va manumetre, en una ocasió el seu amo li va manar que anés al mer-cat i comprés el millor que trobés. Isop va comprar llengües dient que no hi havia res millor que la llengua, vincle de la vida civil, clau de les ciències, òrgan de la veritat i de la raó, de la pregària, etc. L’endemà, Jantó li va manar que tornés al mercat i comprés el pitjor i Isop també va comprar llengües dient que no hi havia res pitjor que la llengua, mare de totes les disputes, font de divisions i de guer-res, òrgan de la calúmnia, de la blasfèmia, de la impietat, etc.

No fa falta reflexionar gaire per adonar-se de l’extraordinari poder de la llengua, poder benefactor i poder de destrucció. Mai no se sabrà tot el mal causat per les insensates manipulacions de la paraula. En els moments presents entre Wert. Monago, Margallo, LLanos de Luna, Vidal Quadras, etc.als qual s’ha afegit José Maria Aznar en tenim exemples a manta, i que pressento, que produiran efectes contraris als que persegueixen. S’hi ha d’afegir l’adulació, la propaganda, la de-magògia i tantes altres coses com l’enraonar per no dir res tan practicat en l’àmbit de la mediocritat política que ens envolta, farcida de mentides i de ca-lúmnies

Òbviament no parlaré dels tractats i assajos que sobre els tòpics s’han escrit a través del temps. Em cenyiré a alguns. N’hi ha un que m’obsessiona i m’obsessiona tant que començaré amb ell, és el consens. Consens significa estar d’acord en alguna cosa, però no significa ne-cessàriament l’acord total, que seria la unanimitat. La unanimitat pot aconseguir-se, però no pot ser l’objectiu i per tant és un error fer-ne la condició, el consens ha de tendir a fer cohabitar les diferències, no pas a eliminar-les. En una decisió consensual hi poden haver diferents graus d’acord, nombroses matisacions dels compromisos assumits respecte a una decisió determinada. S’ha de distingir entre manca de consens i veto. He dit que consens significa estar d’acord, doncs a sensu contrario la manca de consens ha de significar no estar-hi, el veto significa oposar-s’hi, amb la qual cosa bloqueja tota possibilitat d’arribar-hi, de prendre una resolució.
El consens és un acord general, tàcit o exprés entre els membres d’un grup que permet prendre una decisió sense vot previ. Més que com a unanimitat s’ha de contemplar com absència d’oposició i més aviat com el parer d’una majoria forta o des, de l’altre vessant, com l’aportació de múltiples parers i la seva acceptació progressiva fins que una solució acceptable que satisfaci el major número pos-sible de persones s’assoleixi. És clar que això implica determinar quina majoria s’ha de considerar representativa del conjunt. Jo penso que aquí rau la clau de volta, no del concepte, sinó el sistema i hi rau també la impossibilitat d’assolir-lo si se’l sobreestima massa i se’n fa condició.

Jo penso que s’ha de superar i abandonar d’una vegada el mite del consens. És una de les llufes que ens varen enganxar en el procés de la transició i de l’elaboració de la Constitució espanyola del 1978. Llavors se’n va fer un impera-tiu. En el tema de declaracions de drets i llibertats individuals va funcionar i els constituents, fins i tot, varen millorar els textos de les constitucions veïnes pro-peres en el temps. Gràcies a aquells drets i llibertats jo avui puc donar aquesta conferència i dir-hi el que dic. Se’n va dir consens, però en realitat era una obvie-tat. Es tractava de sortir d’una dictadura i establir una democràcia sense limita-cions ni condicionants. Aquells drets i aquelles llibertats forçosament s’havien de reconèixer. No feia falta invocar el consens.

En el mateix moment d’iniciar-se el procés de la transició es va fer evident que també calia substituir un estat centralitzat que de la centralització n’havia fet el seu instrument predilecte d’opressió per un estat que reconegués l’existència política de les diverses nacionalitats, sobretot tenint en compte, les decisives aportacions que a la transició feien i d’una manera molt especial Catalunya. En aquest punt no es va assolir cap consens i la seva manca es va suplir per ambi-güitats i indefinicions, argumentant que la mateixa constitució en establir un Tribunal Constitucional ja preveia un instrument per a la seva superació. De les ambigüitats i de l’instrument que les hauria d’haver resolt n’hem pagat i n’estem pagant un cost polític sense precedents a cap democràcia. Se’ns va enganxar la llufa ja en l’article primer d’aquella constitució, que no es cansen de repetir: La sobirania nacional resideix en el poble espanyol.

Com és possible que ens la deixéssim enganxar ? Quina garantia teníem de la imparcialitat del Tribunal Constitucional o del seu nivell jurídic ?, Seria immune a la politització, atès que els seus membres havien de ser proposats pel Congrés, el Senat i el Govern, òrgans polítics per definició i pel Consell General del Poder judicial respecte a la composició del qual es pot fer la mateixa pregunta ? Hi ha-via una consideració que permetia considerar una resposta afirmativa. Els mem-bres havien de ser tots ells juristes de competència reconeguda. Arribar a ser membre del Tribunal Constitucional, equivalia al reconeixement del seu prestigi fent-los membres de l’elit jurídica internacional i en respecte a aquest prestigi exclourien tota politització en les seves decisions.

Les primeres sentències van semblar que seria així, per exemple mencionaré la Sentència 35/1982 de 14 de juny de 1982 relativa a un recurs del Govern contra la Llei de Relacions del Parlament Basc, va estimar només parcialment el recurs. I en la sentència es diu literalment “En consagrar (la Constitució) com fonaments, d’una part el principi de la unitat indissoluble de la Nació espanyola i de l’altre el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren determina implícitament la forma composta de l’Estat, en congruència amb la qual han d’interpretar-se tots els preceptes constitucionals”.

No és pas que s’haguessin de tirar les campanes al vol, però que tots els precep-tes s’hagin d’interpretar en congruència a la forma composta de l’Estat queda a anys llum de la sentència sobre l’Estatut, o de la més recent sobre la declaració sobiranista del Parlament. He parlat de prestigi i un tòpic freqüent avui en dia és el seu total desprestigi. Un desprestigi justificat i en la mesura que invalida tota confiança, legitima la nostra voluntat d’exercir el dret a decidir.

Parlar del Tribunal Constitucional em dona peu a referir-me a un altre tòpic : Acatar. Acatar les sentències del Tribunal Constitucional, i també les del Su-prem, el Superior de Justícia de Catalunya, i tos els altres. A l’estat espanyol “la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. Rècord de redundàncies !, en quinze paraules se’n comptabilitzen quatre, patentitzant un sentiment d’angoixa, que es retroba quan les sentències fan referència a qüestions lingüístiques o d’identitat i sobirania exigint que totes les sentències s’han de rebre amb acatament i sense cap comentari. Doncs no!. L’acatament i l’acompliment de les sentències no han d’anar obligatòriament seguits pel silenci ni la passivitat de les institucions i els ciutadans. Els Tribunals constitueixen un dels tres poders de tot estat demo-cràtic. El principi de separació de poders està estretament lligat a la concepció de les llibertats individuals i constitueix el mecanisme institucional per tutelar-les. Només el poder repartit pot ser un “poder limitat” , és a dir reduït i controla-ble, en la mesura que a cada òrgan constitucional només se li reconegui una funció precisa i activa.
Ara no és qüestió de desenvolupar el seu procés històric de la divisió de poders ni desenvolupar-ne el principi. Em limitaré a fer algunes acotacions relatives al tercer poder, el judicial per al qual el principi mateix de separació va generar que els òrgans investits de la funció jurisdiccional siguin distints dels titulars de la decisió política (el Poder Legislatiu i l’Executiu), i que la presència de jutges in-dependents es consideri una característica dels estats democràtics. En dret comparat els diferents models de garantia de la independència, varien segons el model organitzatiu i d’una manera molt especial segons els criteris adoptats en la selecció dels seus titulars. A l’estat espanyol cap jutge ni magistrat ha estat elegit, cap representa la voluntat popular, no s’elegeixen, són nomenats. Exigir que s’acati incondicionalment les seves sentències encara que aquestes no ha-gin respectat les decisions preses per òrgans que sí representen la voluntat po-pular, com una declaració parlamentària o l’expressada en un referèndum, és anar massa lluny, és un sarcasme. Un estat de dret és aquell que respecta la vo-luntat popular.

“Però els problemes polítics no es resolen sempre amb sentències judicials”. Aquesta frase figura en l’Apunt introductori de la traducció del Dictamen de la Cort Suprema del Canadà sobre el dret a la secessió del Quebec, publicat a la Revista Cuadernos Constitucionales de la Cátedra Enrique Furió Ceriol, nº 24, València, 1998, pàg.130. Un dels dos autors d’aquell apunt va ser Carmen Chacón Piqueras, llavors professora titular de Dret Constitucional de la Universitat de Girona. En produir-se la sentència sobre l’Estatut d’Autonomia, Carme Chacón es va afanyar a acceptar el veredicte i a exigir-ne l’acatament.

En l’Apunt introductori tenia raó. Amb la sentència, va canviar de criteri ? Per què? En les seves aspiracions polítiques en el PSOE, legítimes per descomptat, tal vegada trobaríem la resposta, Tal vegada a títol individual procurava per ella, que quedi clar que en l’observació que acabo de fer respecte a procurar per un mateix vull deixar ben clar que no em refereixo en exclusiva a Carme Chacón.

Un dels tòpics, més desmoralitzadors que existeix, no només pels polítics, sinó per la pròpia democràcia és precisament “Tots els polítics són iguals, només procuren per ells”, i és ineludible referir-s’hi. Va més enllà de ser un tòpic És un prejudici contra la política - i contra els polítics - i contra la democràcia. Hi ha una frase feta molt il•lustrativa “és una persona decent, no es fica en política”. N’hi ha una altre en sentit contrari, el “càstig de no ficar-s’hi és ser governat pels que sí s’hi fiquen” Aquesta segona, que també és un advertiment, blasma els que s’hi fiquen i els que no. No hi ha símptomes més palmaris de la pobresa conceptual i de les deficients actituds cíviques que els llocs comuns amb que la gent s’expressa, ja he dit abans que els tòpics delaten creences dominants i prejudicis col•lectius. Hi ha una frase de Winston Churchill que en el meu entendre mereix una reflexió, la tan citada “La democràcia és el pitjor dels règims polítics, exceptuant tots els altres” Durant molt de temps vaig considerar-la una boutade, una manifestació del seu llegendari sarcasme, de la seva facilitat de rèplica.

En la mesura que l’he anat sentint o dient-la jo mateix m’he anat convencent que és una apologia de la democràcia, i s’hi pot aplicar que allò bo, si és breu, és dues vegades bo. Significa que sense democràcia, amb totes les imperfeccions que pugui comportar, hi ha servitud i caos, com ja he assenyalat.

Naturalment que és un tòpic Però en qualsevol cas, s’ha de considerar un tòpic benèfic. Els ciutadans de diferents països diuen que la democràcia és el millor sistema, però gairebé tots consideren que en el seu país no funciona satisfactò-riament. I si bé es cert que darrerament han sorgit més governs democràtics, també s’ha detectat una baixa participació social de ciutadans que mostra el desencant de la gent, no amb els valors democràtics en sí, sinó amb el funcionament real.

La importància de la paraula en la política i en la democràcia és fonamental L’individu aïllat no és lliure, està sol. Respecte a qui ha de proclamar la seva lli-bertat, si està sol ? La democràcia i la política varen néixer simultàniament a Grècia quan els homes es varen adonar que les qüestions que els afectaven es solucionaven millor discutint, en el sentit de discórrer, de debatre, que recorrent a la violència. Per discutir i debatre calen arguments i l’argumentació és un mitjà d’acció política Per argumentar és necessària la paraula. Paraula i democràcia són consubstancials. Es necessiten mútuament. Les coses s’han de dir tal com són , si no, hi ha manipulació, la qual incideix molt directament en la qualitat de la democràcia. Els tòpics solen consistir en una consolidació de la manipulació, Ja he dit que delaten les creences dominants en una societat, els prejudicis col•lectius més inconscients i extensos.

Dir que tots els polítics només procuren per ells és afirmar que tots els polítics són corruptes. La corrupció no és cap tòpic. La corrupció és una plaga mundial que posa de manifest una feblesa estructural de les institucions i una incapacitat dels poders públics per exercir un control rigorós dels actes dels polítics i dels funcionaris, per descomptat, però també dels operadors econòmics, i convé no oblidar-ho ja que la consumació de la corrupció en precisa la concurrència i pot comprometre notablement els esforços d’un país per governar-se eficaçment i pot reduir considerablement els recursos disponibles per combatre la pobresa i mantenir l’estat del benestar.

De corrupció n’hi ha hagut sempre i a tot arreu. Ho sabia bé Moisès dient “sé que després de la meva mort certament us corrompreu i us apartareu del camí que us he manat i que temps a venir us atraparà la malaurança per haver obrat mal al ulls de Jahveh, aïrant-lo amb les obres de les mans (Deuteronomi, capítol 31, verset 29)” Faig la cita en la literalitat de la Biblia de Montserrat, la qual utilitza l’expressió corrompre.

Tornaré a citar Aristòtil i a Ciceró. El primer usa el terme en el seu tant citat trac-tat sobre Política amb la classificació que fa dels règims polítics, monarquia, aristocràcia i democràcia, que es corrompen i degeneren en tirania, oligarquia i demagògia. I en l’Ética a Nicòmac on diu que la corrupció destrueix tot vincle social i que atempta contra la dignitat i la integritat de l’individu i que aquells que es deixen corrompre són més miserables que els corruptors. Ciceró del que ja he esmentat la seva condició d’eminent jurista i que va ser el millor advocat de la Roma republicana, va adquirir una gran notorietat amb la requisitòria que va fer en ocasió del procés per corrupció a Verrès, governador romà de Sicília, el qual era tan voraç en la seva corrupció que fins i tot s’enduia les estàtues que deco-raven els jardins del patricis que residien a Sicília. Aquella requisitòria no només és un clàssic del tema, és també un clàssic literari.

Dante a la Divina Comèdia. Al Cant XVIII denúncia les pràctiques simoníaques i la corrupció venal de les dignitats eclesiàstiques i al Cants XXI i XXII als que desvien per al seu propi profit els bens de l’Església i mercadegen els bens espi-rituals i als traficants i prevaricadors els llença a un llac de pega d’enganxar bu-llent.

En fer totes aquestes referències no pretenc pas justificar la corrupció amb el també tòpic “sempre n’hi ha hagut”, simplement vull assenyalar lo difícil que és eradicar-la. Vull citar polítics rellevants que no mereixen la generalització de l’afirmació de que tots ho són: Heribert Barrera, Ramon Trias Fargas, Miquel Coll i Alentorn, Joan Reventós. I segur que se’n poden citar molts més.

Hi ha molta més literatura que la d’Aristòtil, Cicerò o Dante. relativa a la corrup-ció. I tot i que fa més de 2.500 anys que n’existeixen referències, no és fins els anys 80-90 del segle passat que es pren consciència dels seus efectes perversos, l’any 1992, el Consell d’Europa crea un “Grup multidisciplinari sobre la cor-rupció” i el 31 d’octubre del 2003 les Nacions Unides adopten una Convenció contra la corrupció, la qual cosa és indicativa també de la l’abast mundial del fenomen, l’increment del qual es reflecteix amb l’existència dels fraus fiscals i els inevitables paradisos fiscals que comporten.

En una època en la que es considera que tot pot ser objecte de corrupció el seu concepte ha de comprendre un ventall de termes o qualificatius i, per tant, és important donar-ne una definició ampla. És per això que la Convenció defineix la corrupció com “el fet de cometre o d’incitar a cometre actes que constitueixen un exercici abusiu d’una funció (o un abús d’autoritat), inclòs per omissió, amb l’espera d’un avantatge, o per a la obtenció d’un avantatge, directament o indi-rectament promès, ofert o sol•licitat o a causa de l’acceptació d’un avantatge directament acordat, a títol personal o per a un tercer”.

Essent un acte fraudulent altera els principis de base, destrueix el principi d’equitat en negar l’accés de tothom a les oportunitats reduint les possibilitats de creixement econòmic i comporta el frau fiscal i la conseqüent evasió de capitals. Pot originar, origina, una disminució del nivell tècnic en preterir-se ofertes més qualificades a la que dóna les avantatges.

Tots el corruptes, els actius i els passius, tenen una característica comuna l’arribisme. És una expressió que es refereix una persona que progressa en la vida per mitjans ràpids i sense escrúpols. I dic que és una característica comuna dels corruptes actius i passius perquè tots dos persegueixen sense escrúpols l’enriquiment ràpid. Crea addició. Mai en tenen prou. Qualsevol pressuposada implicació de persones investides de poder en l’alteració conscient de les regles o dels procediments establerts per obtenir per a elles o per a tercers avantatges que les oficialment previstes experimenta un efecte multiplicador a través dels mitjans de comunicació: .... informació inicial, .... fases de la investigació, .... decisions judicials expressades en llenguatge jurídic críptic i que en moltes oca-sions desemboquen en un autèntic linxament mediàtic propiciant l’aparició d’altres tòpics, com ara les remissions a la presumpció d’innocència que se sol utilitzar en defensa de qui és proper ideològicament.

L’arribisme té una germana: la mediocritat, que en política és la facultat que permet eludir els problemes de fons aportant arguments estèrils, fonamentats en allò que es creu saber, sense saber absolutament res. Els mediocres estan sem-pre envejosos dels brillants i és l’enveja que els fa entrar en l’espiral perversa de la corrupció. Una i altre, corrupció i mediocritat són l’aliment que nodreix el po-pulisme

Hi ha molts tòpics que em proposava aportar, però aquesta tasca d’investigar en el seus orígens i en les incidències que reflecteixen en la política i en la demo-cràcia és un pou sense fons. Com més coses trobes més vies s’obren a les anà-lisis. A mesura que he anat preparant aquesta conferència m’he adonat de la impossibilitat de tractar totes les que tenia previst. i que són veritablement in-teressants, per exemple coherència política, transversalitat, disciplina de vot, remuneracions obscenes, tolerància i tantes altres que haurem de deixar per una altre ocasió

No obstant m’agradaria fer-ne referencia a dos, no pas relacionats amb la cor-rupció i l’arribisme, són el centrisme i el federalisme

El centrisme, el ser de centre, la centralitat política, fa temps que s’utilitza i no precisament per desqualificar als adversaris sinó per atribuir-se una qualitat po-lítica que es pretén positiva.

I què és el centre ? Fins i tot en geometria euclidiana resulta compromès donar-ne una definició. No és la mateixa si es fa referència a una circumferència o a una esfera, si es tracta d’un polígon o un poliedre. I no cal ni parlar de les diverses geometries no euclidianes. En política encara ho és més. Per a un partit resulta, no ja difícil, sinó impossible situar-se en un espai que perquè se’l pugui anomenar de centre ha de dependre, no tan dels seus propis postulats, sinó dels que facin els partits que es troben a la seva dreta o a la seva esquerra, els quals poden tendir a posicions extremes, que poden arribar a ser coincidents i que també pretenen i proclamen ser de centre. En política el centre no existeix. Quan una formació política proclama la seva centralitat, està certificant la seva inca-pacitat de proposar un sistema fiable de valors. Una formació ha de tenir uns valors, uns principis, la fidelitat als quals ha de quedar fora de qualsevol dubte i que poden ser causa, en funció d’aquesta fidelitat i dels moviments de les altres formacions que concorrin a la contesa política, que és una contesa pel poder, a no quedar precisament situat en el centre. El catalanisme polític, pot concebre ocupar una centralitat entre el jacobinisme radical del PSOE i l’espanyolisme tronat del PP?

Aquests dos partits polítics, “los dos grandes partidos españoles” no necessi-ten cap centre per a la seva concepció del dret a decidir de Catalunya. Ja la comparteixen. I un dels seus objectius, compartits, és no només impossibilitar-ne l’exercici sinó la seva total, absoluta i definitiva desaparició. Per aquesta raó, aquesta no pot ser mai la centralitat política de CDC, o d’ERC

“Jo sóc nacionalista” deia Ramon Trias Fargas. I afegia, “jo crec que Catalunya és una nació”. Comparteixo les dues afirmacions. Ser catalanista, sobiranista, independentista o voler un estat propi per a Catalunya respon a la voluntat de ser lliure. Com se centra aquest sentiment ?. En nacionalisme no hi ha punt zero. Allà on hi ha un nacionalisme, n’hi ha un altre d’afrontat. Al nacionalisme català s’enfronta el nacionalisme espanyol, sigui del PP, sigui del PSOE, la qual cosa confirma que el nacionalisme no és una qüestió d’ideologies. Els espanyolistes ho saben molt bé. No cal ser de dretes o d’esquerres per ser nacionalista espa-nyol i, per tant, afrontat al català. Les ideologies i, per tant, el PSOE o el PP, pre-tenen donar resposta a la pregunta de com es governa. Pels nacionalistes, en canvi, no es tracta de com s’ha de governar, es tracta de què s’ha de governar. Els espanyolistes ho tenen molt clar, allò que s’ha de governar és Espanya, la “unidad nacional”, després ja dirimeixen si ho fan en clau socialista o en clau popular. El catalanisme polític quan va sorgir a mitjan del segle XIX no ho va fer del no res. Trias Fargas, un dels més grans líders del nacionalisme català, ens deia que “no oblidéssim que som una nació d’homes i dones , units per una llengua comuna, ferms d’unes fondes arrels històriques que s’enfonsen en la terra catalana, mare de tots, i units per una il•lusió de futur que mira enllà cap un demà de modernitat i progrés, que s’adreça a Europa, que respecta a tothom, que vol millorar la vida de tots els que viuen aquí” I concloïa “Ser català és la voluntat d’ésser lliures. Catalunya és la Pàtria de la llibertat o no serà”.I l’altre, el federalisme, que fins ara era el vestit que guardava el PSC a les golfes i que desempolsava en les campanyes electorals catalanes. Ara l’ha tret Pere Navarro per tenir un discurs propi. La gran solució del nostre encaix a Espanya és el federalisme ! que li serveixi per autoanomenar-se partit català sense trencar els lligams que sotmet el PSC al PSOE el qual no l’ha acollit precisament massa clamorosament. Pere Navarro deu ser d’aquells que confonen les seves propostes amb la realitat, i ens diu que cada cop hi ha més federalistes a Catalunya

Què és federalisme ? I què és per a Pere Navarro ?. Luigi Marco Bassano i Ales-sandro Vitale, italians, (Itàlia no és un estat federal, és un estat regional) i William Stewart, nord americà. (els Estats Units sí que són un estat federal), constitucio-nalistes i politòlegs tots tres, van publicar conjuntament l’any 1995 un llibre titu-lat I concetti del Federalismo. En van compatibilitzar 450 tipus diferents Quin d’aquests tipus s’hauria d’adoptar ? Per quin d’aquests s’inclinaria el PSOE i per quin el PSC ? Hi ha dues vies per assolir-lo, les que Pi i Margall, en la seva obra Història d’Espanya en el segle XIX, en la qual fa una vindicació de si mateix, va anomenar de baix a dalt i de dalt a baix, El procediment de baix a dalt, deia, no-més és aplicable en el cas de que s’arribés al govern sense transaccions i com-promisos. La república que es va proclamar el 1873 després de la renúncia d’Amadeu I no era ni la federal ni la unitària, ho havien de decidir les Corts i òb-viament això va exigir transaccions i compromisos, però es va decidir que fos federal. La via va ser de dalt a baix. L’endemà mateix de la presentació el 17 de juliol de 1873 d’un projecte de Constitució Federal, a conseqüència dels aixe-caments cantonals a Alcoi i a Cartagena, queia el govern Pi i Margall al qual va succeir Salmerón que el 6 de setembre, per raons d’índole moral en negar-se a signar dues penes de mort va dimitir. Es va elegir president a Castelar, el qual va intentar crear una República de caràcter unitari. Derrotat el 2 de gener per una coalició encapçalada per Pi i Margall, és probable que la tramitació del Projecte de Constitució Federal s’hagués reprès, però el 3 les unitats de l’exèrcit del ge-neral Pavía van entrar a l’hemicicle i dissolien les Corts. La il•lusió federal que-dava definitivament esvaïda. Isidre Moles, president del PSC i de la Fundació Rafael Campalans, ex president del Senat que s’autoanomena, amb orgull, (ho va fer a Atenea, al Casino del carrer Ample en una taula rodona, amb Xavier Arbós i Pere Esteve) el darrer pimargallià li podria explicar les anàlisis d’en Pi i Margall i en Pere Navarro s’adonaria que a Espanya el federalisme no és que sigui un tò-pic, és una quimera.

Després de parlar de l’arribisme i tangencialment de la mediocritat, i abans de fer-ho del centrisme i del federalisme he afirmat categòricament que la corrupció és l’aliment que nodreix el populisme

El populisme amenaça les nacions i és la gran malaltia de la democràcia. És un fenomen universal i sorgeix i pren cos en cada vegada més nacions. En algunes ja ha assolit el poder o quotes de poder. Són moviments, i ho dic en plural, buits de contingut ideològic consistent, sense cap compromís amb la racionalitat, po-lítica o econòmica i que exploten mites de gran efecte mediàtic. Utilitzar les ga-ranties democràtiques com una manera d’accés al poder es legítim. Accedir-hi a través d’aquestes garanties democràtiques sense cap altre objectiu que l’aprofitament, personal o de grups i de la maquinària de l’Estat, no ho és.

El ser mancats de contingut ideològic comporta que no se’ls pugui considerar un tipus de règim. Es un estil polític, basat en recórrer sistemàticament a la crida al poble, amb una orientació clarament autoritària i antidemocràtica de la qual en van ser exemples històrics el feixisme, el nazisme, el comunisme o el franquisme.

Es caracteritza per la indeterminació de les seves orientacions però té un tret característic que és la demagògia, una pràctica que consisteix en crear o magni-ficar les preocupacions de molta gent i, per alleugerir-les, proposar solucions fàcils d’entendre, però impossibles d’aplicar, i que està en els fons de les 10 es-tratègies de Noam Chomsky. De les quals vaig parlar en la conferència de l’any passat
Els líders populistes fan un ús particular i sistemàtic dels principis, fins i tot dels sentits de les paraules, Busquen l’aprovació, no la veritat. Aquest ús per defen-sar la seva causa, la qual ostensiblement identifiquen amb la del poble, presen-tant-se com homes providencials, el completen amb crides a la xenofòbia, a l’exclusió dels estranger, dels emigrants. Mobilitzen les masses, No desdenyen el maniqueisme, la seva fórmula és “amb nosaltres o contra nosaltres”.

Tot i no oferint alternatives creïbles o tal com acabo de dir oferint-ne d’impossible aplicació però fàcils d’entendre donen als ciutadans la possibilitat de fer un vot de càstig tant als partits de, govern com als d’oposició, és a dir als partits tradicionals, afeblint les estructures clàssiques del poder

Ja he dit que el populisme és una malaltia que podria acabar amb les democrà-cies modernes. Les malalties no solen aparèixer soles. N’hi ha que les precedei-xen i en són causa i ni ha de posteriors i en són seqüela. Entre les primeres, se situen la corrupció i la mediocritat de determinats polítics de les quals ja he par-lat. Les segones, ens porten els salvadors de la pàtria que sempre desemboquen en règims totalitaris.

Quan l’Anna em va demanar el títol de la conferència, ja fa algunes setmanes li vaig dir que me l’hauria de pensar i que de fet estaven passant i passen tantes coses que no sabia ni tant sols de que tractaria la conferència. Evidentment trac-taria de política però volia fer-ho, almenys en part i especialment en la part final, des d’una perspectiva d’actualitat. I se’m va ocórrer “Tòpics de de la política” títol que en certa manera podria ser un calaix de sastre, obert a qualsevol incor-poració de darrera hora.

Vaig fer bé. Entre les moltes coses que han passat i probablement la més impor-tant hi figura la irrupció de l’expresident de govern José Mª Aznar. En l’entrevista concedida a Antena 3 el passat 21 de maig va desplegar tot un mostrari que en-caixa perfectament en les 10 estratègies de Noam Chomsky postulant-se com a salvador de la pàtria.

En l’entrevista va desplegar un pla reformista que va resumir en la necessitat d’un projecte renovat, recuperant objectius històrics de la transició. Durant el procés constituent i fins a la mateixa entrada en vigor s’havia mostrar contrari al text de la Constitució. En aquells moments era inspector d’Hisenda a Logronyo i va publicar, a Nueva Rioja de Logronyo en el primer any de la seva vigència, set articles molt crítics. Quan a l’empara d’aquella Constitució el Partit Popular lide-rat per ell va accedir al poder es van adonar que ja els hi anava bé, que es podia interpretar des de la seva perspectiva política i van decidir segrestar-la.

Alguns passatges de l’entrevista són il•lustratius.de d’aquesta intenció i també del seu populisme. Per exemple . “M’agradaria veure un projecte polític molt clar i amb una acció decidida”; “Jo abaixaria els impostos urgentment “; o alertant al PP que no ha de “contaminar-se de la dinàmica de partits en que els nacionalis-tes són secessionistes”; “El PP ha de defensar uns objectius històrics per a Es-panya”; el dèficit a la carta li “sembla expressió del problema de segregació d’Espanya que no té instruments per garantir la cohesió social i territorial”; va qualificar de gravíssim que Artur Mas es negui a complir la legalitat; va conside-rar que la prioritat és “restablir les bases de la nació espanyola” i va augurar la divisió de la societat catalana.
I la guinda “Compliré amb la meva responsabilitat amb allò que em dicta la meva consciència, amb la responsabilitat que tinc amb el meu país i amb la responsa-bilitat que tinc amb el meu partit”. Ofereix tres responsabilitats en trenta-dues parales. Si això no és una expressió superlativa de populisme que vingui el propi Noam Chomsky i ens ho desmenteixi.

Tenia pensat en la recta final de la conferència referir-me a alguns tòpics contra-ris al procés d’independència, però ja veieu que no hi ha temps. Un d’aquests tòpics, s’adreça als castellà-parlants de Catalunya i se’ls diu que el nou Estat català, prohibiria el castellà. Els catalans, tenim perfecta consciència de la realitat lingüística de Catalunya. I sabem no només que el castellà és la llengua que utilitzen molts catalans i de que el coneixement que en tenim serà tal vegada l’únic llegat positiu d’aquests tres-cents anys d’annexió. Tant és així i recordant Antonio Machado, poeta a qui Aznar afirma admirar tant, aportaré, en castellà, un dels versos del seu poema A orillas del Duero que exemplifica la ignorància d’Aznar i de tots aquells que d’una manera visceral i primitiva s’oposen a la transició nacional i no tenen ni idea de la força del sobiranisme català i de la fase terminal de declivi en que es troba el nacionalisme espanyol, o tal vegada sí que en tenen i per això necessiten un salvador de la pàtria. El vers diu “Castilla mise-rable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”.
Aquest vers destaca una característica molt accentuada del nacionalisme espa-nyol, l’arrogància. Recentment Rajoy n’ha aportat una nova mostra dient que només els països grans (entre els quals situa Espanya i n’exclou Catalunya en tant que país petit) poden sortir de la crisi. És l’arrogància de sempre. Hi ha un proverbi, que té versió en diversos idiomes, també en català i en castellà: que diu: Diguem de que presumeixes i et diré què et manca. Presumeix de que Es-panya és un país gran, ..... No ho és.

La consideració de que el declivi espanyol es troba en fase terminal no respon només al meu desig. Una vegada més recordo la teoria dels cicles de “La Mate-màtica de la Història d’Alexandre Deulofeu” L’estat espanyol està en la fase ter-minal del cicle de l’imperi espanyol, tal com ho va estudiar Alexandre Deulofeu el qual es lamentava que a causa del desconeixement de la llei que regeix la vida dels pobles, la Humanitat s’havia vist abocada a una successió gairebé ininter-rompuda de catàstrofes. Deia que allò que havia de passar, passaria fatalment. Malgrat els errors que en el procés que estem vivint puguem cometre els cata-lans, en cometen més i més grans els dirigents de l’Estat espanyol, entre altres raons perquè estan angoixats. Saben que la nostra independència és inexorable. No han llegit Alexandre Deulofeu. Menyspreen allò que ignoren.

Sóc conscient de que sóc optimista (o voluntarista si l’expressió és més ade-quada). No puc evitar-ho. En una taula rodona celebrada en aquesta mateixa sala, amb Miquel Esteba, Toni Calvó i jo mateix, organitzada per Òmnium Cultural, fa sis o set anys, vaticinàvem la independència de Catalunya. Alguns dels assis-tents van dir que érem uns il•lusos. Avui ja no ho dirien. Hem avançat. Cada dia hi és més a prop.

Us agraeixo la vostra assistència i la vostra benèvola atenció.
NARCÍS OLIVERES i TERRADES

1 comentari:

JoanC ha dit...

Estic una mica enlluernat per la quantitat d’informació que transmet la seva conferència. Amb tot, he de dir que la he llegit en la seva totalitat i m’ha agradat la profunditat amb que tracta (políticament i filosòficament) tota mena de tòpics i, també, determinats conceptes com: llibertat, seguretat, dignitat, consens (sovint un tòpic), acatament, paraula i democràcia, corrupció, federalisme i, finalment, la “Matemàtica de la Història” d’Alexandre Deulofeu.

He de confessar que no he llegit aquesta obra, tot i que figurava dins de l’ampli contingut de la biblioteca del meu pare. No l’he llegit i reconec que algunes vegades he jutjat la “teoria dels cicles” com a representació del determinisme, actualment condemnat pels científics contemporanis. Que consti que jo no menyspreo aquesta teoria, sobretot pel fet que els meus coneixements són escassos comparant-los amb els que tenia el senyor Deulofeu, només em deixo portar pel que diuen els contraris al determinisme. Ilya Prigogine, Premi Nobel de Química, en el seu llibre EL FINAL DE LES CERTESES, referint-se a l’atzar i també al determinisme, deia: “L’atzar és una negació de la realitat i de la nostra exigència de comprendre el món, com ho és també el determinisme”. Sembla que determinar el futur tenint en compte el que ha succeït en el passat, tesis de tots els determinismes, ha quedat superat per l’aparició de la física quàntica.

Possiblement estic equivocat, però donar una data per determinar l’any en què serem independents fa pensar, potser, que no val la pena lluitar ja, que tot està determinat. Possiblement, però, se’m pot dir també que es poden fer determinades previsions, considerant els cicles del passat, per definir les accions a realitzar.

Per acabar, de fet només hauria de dir que he trobat molt bo tot el contingut de la seva conferencia, però he afegit una mica de xerrameca meva perquè el comentari no quedés massa buit.

Cordialment,

Joan Camps