16 de novembre del 2014

CLOENDA ASSEMBLEA DE SOCIS DEL TRIANGLE BLAU 16 NOVEMBRE DE 2014


           El 28 de juliol de 2006 el Govern espanyol va remetre al Congrés dels Diputats un Projecte de Llei pel que es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor d’aquells que van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura.  Aquest és el títol de Projecte de Llei i òbviament de la llei una vegada aprovada i promulgada. Atès que els fins de la nostra Associació són “La preservació de la ‘memòria històrica’, en especial la relacionada amb l’experiència de la guerra civil, l’exili i la deportació, com element conformador d’una identitat  col·lectiva compromesa amb els ideals de llibertat, justícia i pau”, la junta Directiva va considerar que a l’Assemblea de socis d’aquell any, que es va celebrar el 17 de setembre s’hi havia de fer referència i jo mateix vaig elaborar un informe, el qual vaig acabar dient que el Triangle Blau havia de seguir amb molta atenció aquella tramitació. Que era una qüestió de dignitat, com a ciutadans i com a membres de la entitat. I si arribat el moment ens haguéssim de manifestar públicament sobre el seu contingut, hauríem d’assumir aquesta responsabilitat.

Amb aquell Informe que va constituir el darrer punt de l’ordre del dia es va iniciar la costum de que jo clogués les Assemblees del Triangle Blau. Cloure una Assemblea és funció del President, no pas del Vicepresident. No he declinat mai l’honor que el President em fa i l’agraeixo.

En les successives Assemblees m’he referit a altres qüestions que he considerat pertinents, però mai no he oblidat referir-me a la Memòria Històrica i allò que representa per a nosaltres i els deures que implica. Ho vaig fer en la de 2007, que vam celebrar a la Jonquera, en la que vaig comentar les vicissituds que anava tenint la tramitació de la Llei. Vaig dir que fos quin fos  el text final que s’aprovés, la nostra Associació i les Associacions com la nostra, s’haurien d’enfrontar amb un adversari temible, el negacionisme. Què és el negacionisme? Ni han varis. El més conegut globalment és la negació de l’holocaust.  N’hi ha d’altres. I  que a nosaltres ens afectava d’una manera molt especial la negació de la repressió franquista.

El negacionisme forma part del cos doctrinal del franquisme, que encara viu i cada cop més envalentonat. Negar, tant l’holocaust com la repressió franquista, òbviament és una mentida i ho saben. Però també saben que la mentida ha de ser creïble. Per aconseguir la credibilitat i la respectabilitat els negacionistes s’anomenen ells mateixos revisionistes i pretenen demostrar la seva negació amb aportacions de fets històrics succeïts a la zona republicana, amb els que pretenen justificar i amagar la seva perversa repressió. En realitat, no revisen res, neguen l’evidència.

La seva versió va ser l’única durant anys. Tenen avantatge i l’aprofiten. Sense escrúpols. Menteixen. No busquen la veritat, volen imposar la seva mentida. El mateix Hitler deia, repetiu una mentida 10 vegades i seguirà sent una mentida. Repetiu-la 1000 vegades i l’haureu feta esdevenir una veritat. Hi ha països que penalitzen el negacionisme, que consideren que ocultar la veritat d’un crim perpetua el mateix crim, que refusar-ne el reconeixement fereix la memòria i la dignitat de les víctimes, dels sobrevivents, cada vegada menys, i dels seus familiars i descendents.

            Tots sabem que Catalunya està vivint uns moments de gran transcendència. I en recordar-ho no em desvio del tema. Al contrari, introdueixo una nova versió:  la creixent  banalització del totalitarisme i el nazisme, consistent  principalment en comparar el procés i el debat polític que de manera pacífica i democràtica es produeix a Catalunya amb moviments totalitaris com és el cas del nazisme.

            Si el nazisme va fer víctimes a la Península Ibèrica van ser majoritàriament catalanes. Només cal llegir els llibres de la Motserrat Roig i de Benito Bermejo per adonar-nos de com el genocidi també va afectar a catalans. Catalunya mateixa com país se’n pot considerar víctima: pels bàrbars bombardejos de les aviacions alemanyes i italianes, nazis i feixistes, sobre Barcelona, Granollers,  i els de Figueres del gener i febrer de 1939, en els que la nostra  ciutat va ser bombardejada 18 vegades al llarg de 13 dies; i moltes altres viles i ciutats catalanes, convertides en bancs de proves dels atacs aeris sobre la població civil indefensa;  per l'entrega del president de Catalunya, Lluís Companys, al règim franquista per a que fos afusellat després d’un simulacre de procés;  per l'empresonament, vexació, tortura i treball forçat fins a la mort de molts milers de catalans als camps nazis d’extermini. I no podem oblidar aquells que van romandre aquí, Alguns varen ser represàliats, molts d’ells executats, els demés van formar part d’un altre exili, l’exili interior, tant dolorós com l’exterior. Eren exiliats en el seu propi país!

            Aquesta banalització del totalitarisme no ha trobat la reprovació que seria desitjable per part de l’administració d’un Estat que es diu demòcrata i de dret, ni rectificació per part de molts mitjans de comunicació a través dels quals s'han fet aquestes acusacions. El govern espanyol no ha actuat ni en els casos dels mitjans de comunicació ni en aquells on militants o càrrecs del partit que ara governa Espanya han comparat directament al President de la Generalitat amb Adolf Hitler, i al moviment sobiranista amb el nazisme. Les reclamacions d'actuacions violentes per resoldre la qüestió catalana tampoc han trobat la reacció d’aquest Estat, demòcrata i de dret.

            La reiteració de les falses acusacions de totalitarisme té com a objectiu la deslegitimació de les institucions catalanes, en les quals el poble de Catalunya ha decidit lliurement que hi siguin majoritaris els partidaris de fer una consulta sobre el futur de Catalunya. Però convertir la víctima en botxí i ignorar la majoria democràtica, evidenciada avui fa una setmana no només és una iniquitat en si mateixa, és una fórmula nova de negacionisme.

L’any passat vaig recordar que Mayor Oreja, en una intervenció al Parlament Europeu l’any 2006 amb motiu del 70 aniversari del cop d’Estat contra la República va dir que la reconciliació i la concòrdia no havien d’avorrir-nos i que no havien de canviar la seva actitud. Certament, no l’han canviada, vaig dir, en prova de la qual cosa em vaig referir que precisament la setmana anterior a la l’Assemblea que estàvem celebrant, el Ministre de Defensa, Pedro Morenés, retia un homenatge al general Alfredo Kindelan, responsable de totes les forces aèries de l’exèrcit franquista, inclosa la legió Còndor alemanya i la Squadra Legionària italiana i per tant responsable dels bombardejos que van acabar amb la vida de tantes persones. Moltes d’elles a Figueres. Mentre l’ONU instava l’estat espanyol a buscar els desapareguts, un ministre homenatjava a qui va donar l’ordre de massacrar milers de persones. Com gosen esquitxar el procés i el debat polític que de manera pacífica i democràtica es produeix a Catalunya comparant-lo a moviments totalitaris que van cometre actes execrables com ara els bombardeigs a Figueres i homenatgen als que els van perpetrar? 

            Penso que tots els catalans som partidaris de la dignitat de l'home. Qualsevol que sigui la nostra ideologia, coincidim en aquest punt. L'home necessita aquesta dignitat per ser lliure. Volem decidir  si Catalunya he de ser un estat i si aquest estat ha de ser independent. Haurem de decidir l'estructura d'aquest estat, les seves institucions, els seus poders i contrapoders, i amb quines armes lluitarem contra el negacionisme. 

El Preàmbul de la Carta de les Nacions Unides diu literalment: “Nosaltres, el pobles de les Nacions Unides, decidits a refermar la fe en els drets fonamentals de l'home, en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i de les dones, com també de les nacions grans i petites...”

Totes les meves cloendes les he finalitzat recordant el Jurament de Mauthasen. També ho faré avui: Recordaré el paràgraf immediatament anterior a la crida final “Sobre les bases segures de la fraternitat internacional, volem construir el millor monument que ens sigui possible bastir als soldats caiguts per la llibertat; EL MÓN DE L’HOME LLIURE !“ i el relacionaré amb el Preàmbul de la Carta de les Nacions Unides. Som una nació petita, i estem decidits a refermar la nostra existència i refermar la nostra dignitat. Volem que els catalans també formin part del Món de l’Home Lliure. Aquest és el nostre anhel. És el sentit de la Jornada de participació d’avui fa una setmana. Deia Josep Pallach “Un home no és lliure si el seu poble és esclau”. La votació del 9 de novembre els ha desconcertat. Se’ls nota ràbia, la sorpresa i la desesperació. 

La dictadura franquista, la persecució que va comportar, va fer que haguéssim d’enraonar amb molta cautela, amb molts eufemismes, i vam adquirir la costum o el vici d’incorporar-los en el nostre lèxic polític: Sobirania, dèiem, o autodeterminació, o dret a decidir. Ara diem claríssimament independència. Ja no tenim por, És això que els ha desconcertat, d’aquí ve la seva ràbia i desesperació. Ara, observo una certa tendència a la utilització de metàfores. Especialment les esportives. M’agrada més. No signifiquen cautela. Aporten claredat. El 9 de novembre ha estat un gol, estem 1-0. Ni ens podem deixar empatar. El partit no s’ha acabat, però ja guanyem. I sobretot, no ens deixem empatar al temps de descompte.

Amb la convicció de que ho aconseguirem:

Dono per closa l’Assemblea de Socis del Triangle Blau de 2014.