ACTE EN MEMÒRIA I HOMENATGE A TOTES LES PERSONES QUE VAN PATIR L'EXILI.

Paraules de Narcís Oliveres

Senyora Alcaldessa,

Senyor Vicepresident del Memorial Democràtic

Senyors Regidors

Senyores  i senyors

Amics

Hi ha esdeveniments en la història d’un poble, d’una nació, que colpeixen d’una manera permanent les consciències i els esperits. La guerra civil n’és un. El lloc que ocupa en la nostra memòria col·lectiva ens invita a commemorar aquest passat dolorós  i a reflexionar sobre les lliçons que en podem treure pel present. El moment és adequat. Aquest any en farà 75 que es va acabar com a conflicte armat. El 1er. d’abril de 1939 Franco signava el darrer “parte de guerra” que deia “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.””. I és adequat també perquè Catalunya, una de les parts vençudes es disposa a exercir el dret a decidir i incorporar-se amb estat propi al concert de nacions lliures.

I ara ha fet 75 anys que aquestes llambordes que trepitgem estaven plenes de persones perseguides per les aviacions alemanya i italiana i per l’exèrcit franquista. L’acarnissament dels bombardeigs, la seva inutilitat militar - la guerra ja l’havia guanyada la maquinària nazi feixista - presagiava que començava una etapa de represàlies i persecucions. Va ser així. Uns van anar a parar al camps de deportació i extermini nazis, altres van haver d’enfrontar l’exili, els que es van quedar també van haver d’enfrontar un exili, tant dolorós com l’altre, l’exili interior, ser exiliats en la seva pròpia terra, van ser objecte de represàlies, alguns afusellats.

Entre les vexacions que tots van haver de patir se n’hi afegeix la de l’oblit. I lluitar contra l’oblit és el sentit d’aquest acte Les commemoracions són una expressió de la identitat i un element de la seva definició perquè el record té que veure amb la identitat, ja que aquesta hi troba les seves arrels més profundes. S’ha de recordar per poder oblidar i allò que no es recorda es repeteix, D’aquí la pertinència de l’expressió de que el pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la. No només qui controla el passat controla el futur, sinó que qui controla el passat controla qui som.

El passat 27 de gener, amb motiu del Dia Oficial de la Memòria de l’Holocaust es va celebrar un Acte al Call Jueu de Girona, al qual alguns dels aquí presents varem assistir i en el que el senyor Salomó Marqués va tenir una emotiva intervenció de la qual en vull destacar una cita que va fer de la senyora Michèle Bachelet, que serà investida presidenta de Xile el proper 11 de març, en una entrevista Barcelona el 10 demaig de 2010. Llegiré la cita en castellà, tal com ho va fer Salomó Marqués

"Sobre el olvido no se puede construir ninguna convivencia. Para avanzar hay que conocer todo el pasado y afrontarlo. La única manera de avanzar es conocer la historia, afrontarla y reparar los daños infligidos a las víctimas. Cada país decide como afrontar su pasado, pero debe hacerlo para no repetir sus errores. Las famílias  –y un pais es una gran família- deben saber qué pasó con sus familiares, donde estan sus cuerpos, para poder ir a rendirles respetos y cariños."

Al començament he dit que el moment d’ aquesta commemoració és adequat al que està vivint Catalunya. Justificaré la meva asseveració amb una altre cita. Citaré Salvador Espriu ja que tot hi havent acabat l’any Espriu, en aquest primer trimestre de 2014 encara té programats actes. Citaré el poema Indesinenter. Ja m’emocionava quan en ple franquisme, musicat per ell mateix, el cantava Raimon. En la primera meitat del poema el poeta es lamenta de com un senyor esdevenia gos, envilit pel ventre, per la por que s’ajup sota el fuet, amb foll oblit de la raó que té  i tria la gran vergonya mansa dels lladrucs. Però en la segona meitat diu: Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut i elevem en la nit un cant a crits, car les paraules vessen de sentit. L’aigua, la terra, l’aire, el foc són seus, si arrisca d’un cop a ser qui és. Caldrà que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou, alçat, sense repòs, per sempre més, home salvat en poble, contra el vent. Salvat en poble, ja l’amo de tot, no gos mesell, sinó l’únic senyor.

La referència a l’oblit és impecable: l’oblit es foll, no permet construir cap convivència com anys més tard va dir Michèle Bachelet i si diu prou com li recomana Espriu que faci, si camina de nou, per sempre més, serà l’amo de tot, no gos mesell, sinó l’únic senyor.

Amb reconeixença i amb humilitat, dono les gràcies a tots aquells que l’any 1939, van emprendre el camí de l’exili perquè vuit anys abans, el 14 d’abril de 1931, havien decidit viure en democràcia i no se’ls hi va consentir.

Moltes gràcies