13 d’abril de 2014

ELS CIUTADANS DECIDEIXEN


Tal com es donava per sabut des del moment en què es va presentar, la proposició de llei del Parlament de Catalunya relativa al dret a decidir va quedar rebutjada per una àmplia majoria, i l'anunci del resultat de la votació va ser aplaudit clamorosament, com si es tractés d'una victòria del Madrid contra el Barça. El debat em va fer pensar en el Discurs sobre la servitud voluntària d'Étienne de La Boétie. El discurs està centrat en una interrogació. Per què els homes declinen l'estat de llibertat que els és natural per entrar en el de submissió? La seva explicació se situa en els ressorts socials de la dominació política. El poder dels opressors no reposa només en l'ús de la violència, resideix força més en els mecanismes socials que porten els individus a renunciar per si mateixos a la seva llibertat. La dominació només es manté pel consentiment dels individus. Dit amb unes altres paraules, els homes són responsables de la seva submissió. La servitud és voluntària. En diversos punts de l'anàlisi, s'hi perceben trets dels catalans d'avui. Per exemple, quan considera que si els homes s'unissin podrien assolir ràpidament l'alliberament. I quan declina qualsevol tipus de violència. Els catalans només volem votar.

I, a la vegada, em va fer pensar en un assaig d'un altre francès, Albert Camus, premi Nobel de Literatura del 1957, publicat l'any 1951, L'homme revolté, que també se centra en una pregunta. Què és un home revoltat? I la resposta és: “Un home que diu que no, però que, si bé rebutja, no renuncia, és un home que diu que sí d'ençà del seu primer moviment. La revolta neix de l'esgotament de la paciència.” Jordi Turull, en la seva intervenció al Congrés dels Diputats en defensa de la proposició de llei del Parlament, va assenyalar que una immensa majoria del poble de Catalunya ha arribat a la conclusió que així no es pot seguir ni s'ha de seguir. Que hi ha una sensació de fatiga. És a dir, s'ha esgotat la paciència.

Les intervencions del president del govern espanyol van ser llargues –recordaven les de Fidel Castro que van merèixer el qualificatiu de fluvials– i les referències a la Constitució espanyola, repetitives. Tota Constitució és Constitució en el temps, la realitat social, a la qual van referides les seves normes, està sotmesa al canvi històric i aquest mai deixa incòlume el contingut de la Constitució. Quan no es té en compte el canvi, el contingut queda petrificat i, a curt o a llarg termini, no podrà complir les seves funcions. Precisament un dels seus ponents, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, amb motiu de la commemoració del 25è aniversari, va pronunciar a la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas, de la qual és acadèmic de número, un discurs que va titular Del buen y mal uso de la Constitución. En el començament del discurs, comenta que l'ús de la Constitució en va, sense veritat, sense justícia o sense necessitat, és tan perniciós com benèfic pot resultar que se'n faci una utilització correcta. Dimecres passat, l'endemà del debat al Congrés dels Diputats, Miguel Herrero va fer una conferència al Cercle d'Economia en la qual, coincidint en el fet que el conflicte entre Catalunya i la resta d'Espanya és polític i no jurídic, va defensar “una solució política” i una relectura de la Constitució.

Trias Fargas deia: “La llibertat individual dels homes, perquè sigui completa, requereix la llibertat de les comunitats a què volen pertànyer. La llibertat individual a còpia de claudicar de les meves essències de català no és possible. Cadascú de nosaltres ha d'actuar d'acord amb les seves conviccions i és el govern ideal el que resulta de l'expressió lliure de tots els ciutadans, aquests decideixen en cada moment sobre la classe d'estat i de govern que prefereixen.”

Publicat al PUNT/AVUI de 13/04/2014