30 de juny de 2014

DURAN, EL CENTRE ?

            En l’acte de clausura de la XX Escola d’Estiu Carrasco i Formiguera que es va celebrar a Caldes de Malavella el passat diumenge 30 de juny, Duran i Lleida va proclamar la necessitat d’un gran moviment que reforci la centralitat i la democràcia social.

            Què és el centre? Fins i tot en geometria euclidiana resulta compromès donar-ne una definició. No és la mateixa si es fa referència a una circumferència o a una esfera, si es tracta d'un polígon o un poliedre. I no cal ni parlar de les diverses geometries no euclidianes. En política encara ho és més. Per a un polític resulta no ja difícil, sinó impossible situar-se en un espai que perquè se'l pugui anomenar de centre ha de dependre no tant dels seus propis postulats, sinó dels que facin els partits que es troben a la seva dreta o a la seva esquerra, els quals poden tendir a posicions extremes, que poden arribar a ser coincidents i que també pretenen i proclamen ser de centre. És el cas PP/PSOE respecte el procés català. En política el centre no existeix. Quan un polític proclama la seva centralitat, està certificant la seva incapacitat de proposar un sistema fiable de valors. Un polític ha de tenir uns valors, uns principis, la fidelitat als quals ha de quedar fora de qualsevol dubte i que poden ser causa, en funció d'aquesta fidelitat i dels moviments de les altres formacions que concorrin a l‘arena política, que en definitiva és una contesa pel poder, a no quedar precisament situat en el centre. El catalanisme polític pot concebre ocupar una centralitat entre el jacobinisme radical del PSOE i l'espanyolisme tronat del PP?. En qualsevol cas Duran i Lleida no té cap necessitat d’una definició ideològica de centre. En una variant molt peculiar de l’auto-culte  a la personalitat, el centre és ell. 

            El culte a la personalitat de Duran i Lleida presenta altres vessants com ara l’atribució  del monopoli del sentit comú. Només cal recordar el darrer paràgraf de la carta oberta de “Sentit Comú per Catalunya” que en plena campanya de les eleccions generals de 2008 es va publicar del 3 al 7 de març: «A vos, Duran, amb el nostre vot, us demanem que assumiu el lideratge que Catalunya necessita a Espanya i us demanem un compromís públic de servei a les persones i al país per damunt d'interessos de partit. Pensem que això serà, sens dubte, el millor per a Catalunya.». En les eleccions de 2004 Duran va ser cap de llista de CiU i la coalició va perdre 5 diputats. En les del 2008, va repetir resultats. L’esperpèntica carta no va funcionar.

            Unió Democràtica de Catalunya, fins que Duran i Lleida no la va convertir en un aparell al seu servei s’havia distingit per la dignitat i honestedat del seus comportaments, indiscutiblement al servei de Catalunya. Tots el partits en necessiten d’aparell, però el d’UDC és desproporcionat i mediocre.

            Molta gent, entre la qual jo m’hi compto, es pregunta per què que Convergència Democràtica manté la coalició. Mai un líder no ha de transcendir una organització sencera. Això val per Unió, per Convergència i per qualsevol mena d'institució. El fet, però, és que UDC té un liderat unipersonal, entre d'altres coses perquè UDC així ho ha acabat acceptant, però no s’ha de confondre Unió Democràtica amb Duran. En Duran passarà. Unió Democràtica de Catalunya romandrà. L’esperit dels fundadors, el del Manifest de Matí, perviurà. I quan Catalunya assoleixi la sobirania, el de Carrasco i Formiguera el de Coll Alentorn i tants altres seran recordats.

            I Duran per fi serà el centre. El de les indiferències confluents de separatistes i unionistes