20 d’octubre de 2014

INTERVENCIÓ EN LA XXXVI TROBADA AL COLL DE MANRELLA EN MEMÒRIA DE LLUÍS COMPANYS

AMICS :

        A l’emoció que ens ha produït el patriòtic discurs que acaba de pronunciar Daniela Grau, filla de Gilbert Grau, en mi s’ajunten la de recordar l’admirat amic Gilbert, amb qui havia compartit moltes aspiracions i a la qual espero poder saludar i abraçar en acabar aquest acte i la de recordar, també, que per aquest mateix Coll de Manrella, jo, a punt de complir els nou anys, vaig seguir el camí de l’exili i la de la presentació que de mi ha fet Enric Pujol en la que ha fet menció de l’amistat que m’unia amb Miquel Esteba. Els anhels que compartíem ens van portar, en els anys 2005 o 2006 a organitzar una taula rodona, amb el patrocini d’Omnium, a Figueres, el la qual vam plantejar obertament que Catalunya havia d’esdevenir un Estat independent. Molta gent ens va titllar d’il·lusos, de somnia truites. Avui, deu anys després, la vostra presència aquí, la de tants catalans que en aquests moments assisteixen a l’acte que s’està celebrant a Barcelona, testimonien que els il·lusos eren ells en pensar que l’opressió de l’estat espanyol havia de ser per sempre. S’equivocaven. S’està acabant !!!


        Cada any en aquestes dates tardorenques i en aquest lloc es commemora un dels moments més tristos del nostre passat, l’afusellament del President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, que amb la seva mort es va convertir en símbol de Catalunya.

        Tota commemoració és, a la vegada, una expressió d’identitat i un element de la seva definició. És un acte col·lectiu i públic l’objecte del qual és un personatge o un esdeveniment al qual una col·lectivitat, en aquest cas la nostra Nació, atorga un sentit significatiu. La d’avui, arrelada profundament en els nostres cors i en les nostres consciències, posseeix en grau elevat aquest sentit. Ocupa un lloc determinant en el procés de reconstrucció, de consolidació, de culminació de la nostra identitat. Totes les nacions, i Catalunya ho és, han de recordar el seu passat. El més gloriós i el més trist. El fet que avui commemorem té les dues característiques. És trist i és gloriós alhora.

        Em proposava, recordar i comentar algunes de les frases pronunciades pel President Companys, però aquesta mateixa setmana s’han produït uns esdeveniments que han incidit en el nostre procés cap a la independència i penso que necessàriament n’he de parlar. Deixant ben clar que el que digui em responsabilitza només a mi i en cap cas és atribuïble a cap a cap entitat, organització o partit a que pugui pertànyer

        Aquests esdeveniments em van desconcertar i produir una gran perplexitat. Tots tenim consciència de la importància de la unitat del catalans perquè el nostre anhel d’independència la requereix. La unitat, alguns en diuen consens, és primordial. Jo prefereixo dir-ne unitat perquè només veig consens en no saber exactament què és. Si tots en tenim consciència, per què en uns moments tan transcendentals de la nostra història no som capaços de mantenir-la ?. Estem en guerra amb el nostre opressor, l’estat espanyol – el nostre adversari va dir el President Mas -, i excepte les armes clàssiques, en aquesta guerra  s’ho permet tot, sense cap escrúpol. Ens ha bombardejat històricament diverses vegades i aquesta també ho estan fent. Amb la por, amb la manipulació, amb la mentida. El seu gran estratega, José Mª Aznar, va dir que era més fàcil que es trenqués Catalunya que Espanya. Pobre desgraciadet ! (diminutiu en superlatiu). No sap què és sobirania, ni poble, ni nació. La seva ignorància exemplifica els versos d’Antonio Machado “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”.

        Cal que ens preguntem si el que passa és desunió o discrepància, legítima discrepància. L’objectiu és la independència, i en el camí per assolir-la ara hem trobat una cruïlla. No hem de permetre que es faci condició per a la unitat seguir una branca o l’altre. Tenim líders, i subratllo el plural, en tenim més d’un, ho torno a subratllar. Les característiques bàsiques dels líders són la intel·ligència i el coratge, la intel·ligència per discernir el camí que cal seguir i el coratge de seguir-lo. Tenim líders i tenim societat civil, i la societat civil, que som nosaltres, pot contribuir a assenyalar el camí que ens ha de portar a la llibertat.

        Ara permeteu referir-me a dues de les frases del President Companys que em proposava recordar. Ho faré per ordre cronològic. El 31 de desembre de 1933, en prendre possessió del seu càrrec va pronunciar unes paraules premonitòries: SIGUI QUIN SIGUI L’ESDEVENIDOR QUE M’ESTÀ RESERVAT, ESTIC DISPOSAT A DONAR, SI CAL, LA MEVA VIDA PER CATALUNYA I PER LA REPÚBLICA. El seu pressentit sacrifici es consumaria el 15 d’octubre de 1940. I el 4 de febrer de 1939, no lluny d’aquí, en el moment de passar la frontera seguint el trist camí de l’exili va dir als seus acompanyants : ESTIC APESARAT PELS MALS QUE HA SOFERT CATALUNYA I PELS QUE LI ESPEREN SOTA LA BOTA DE L’INVASOR, PERÒ CREC FERMAMENT EN UN DEMÀ MILLOR I ESTIC SEGUR QUE ELS SACRIFICIS SOFERTS NO SERAN ESTÈRILS. LA RAÓ I EL DRET TRIOMFARAN TARD O D’HORA I D’AQUESTA CATALUNYA EXHAUSTA D’AVUI EN SORTIRÀ UNA ALTRA DE GRAN I ESPLENDOROSA.

        Tots sabem què va comportar aquell exili. La tarda del 13 d’agost  de 1940 va ser detingut pels nazis i entregat a les autodenominades denominades autoritats franquistes que el van sotmetre a judici. Un judici celebrat el 14 d’octubre, que va durar una hora, i que va ser per sí mateix, prescindint de qui era l’ inculpat, un ultratge a les garanties processals, no hi va haver ni proves ni testimonis. El veredicte, a més a més va ser un sarcasme: “Hemos de condenar i condenamos al ex-presidente de la Generalidad como responsable en concepto de autor del delito de rebelión militar”. L’endemà mateix es va executar la iniqua sentència. L’Estat que va perpetrar la iniquitat, el mateix d’ara, encara no ha demanat perdó, encara no ha anul·lat el Consell de Guerra.

        Hi ha una altre frase del President Companys que em proposava aportar : TORNAREM A SOFRIR, TORNAREM A LLUITAR, TORNAREM A VÈNCER. Ell va sofrir, va donar la seva vida. La va entregar per Catalunya Amb aquell sacrifici, nosaltres els catalans assumíem una gran responsabilitat. La de no consentir que sigui estèril. No podem !. No podem !.

        Si històricament les circumstàncies ens han estat sempre adverses, avui ja no ho són. Feia temps que no es produïen a Europa tantes independències. Tenim una història, com a NACIÓ, de més de mil anys, els últims tres cents en captiveri.

        Això incrementa la nostra responsabilitat. Demanem la restitució d’allò que se’ns va prendre ara ha fet tres cents anys : la llibertat de Catalunya. Si volem, ho tenim a l’abast. Només ens cal, com catalans, estar units. Ningú de nosaltres haurà de deixar d’actuar d’acord amb les seves ideologies. Això és la llibertat.

Les ideologies tradicionals que concorren a l'arena política, el socialisme, el liberalisme, el conservadorisme, etc., pretenen donar resposta a la pregunta de com s'ha de governar. L’independentisme, en canvi, respon a la pregunta de què s'ha de governar i pels catalans la resposta és molt senzilla: Catalunya !!!. No és una qüestió d'ideologies. Hi caben totes. Això implica que la independència ha de ser la fita de catalans de totes les tendències i de totes les procedències, l'objectiu prioritari d'una gran majoria, i necessita totes les classes socials, perquè el país són totes, totes les que consideren la llibertat com el bé més preuat de l’ésser humà. Aquells que consideren la llibertat com el bé més preuat de l’ésser humà són persones compromeses. És una qüestió de dignitat. Catalunya és la Pàtria de la llibertat. Si l’home individual és lliure, també ho és la suma dels homes que formen la Nació. I això requereix unitat

        Què vol dir ser responsable i tenir-ne consciència ? Vol dir que no ens hem de resignar a la decadència i a la desaparició. Acceptar que el nostre destí depèn de l’Estat espanyol significaria, no tan sols renunciar a la igualtat política. Implicaria, també, renunciar a la nostra identitat en benefici del nacionalisme espanyol que no només refusa reconèixer la nostra existència com a Nació, sinó que combat activament, amb totes les eines per brutes que siguin, de que disposa, la nostra identitat, la nostra voluntat de decidir. Què va ser l’assassinat del President de Catalunya sinó la voluntat d’eliminació física de qui en aquells moments era el legítim representant d’aquesta identitat ? Sap que aquesta vegada no podran treure els tancs, que no podran bombardejar-nos i utilitzen la seva legalitat, una legalitat que no es la nostra i ho saben tant bé com nosaltres. No ens cal trencar-la. Allò que ens cal és restaurar la nostra. No volem trancar res, ni la seva legalitat!, que se la quedin ! Tota!. Amb la seva Constitució i el seu Tribunal Constitucional ! Que se’ls quedin ! Nosaltres volem recuperar i restaurar la que ens van prendre amb el Decret de Nova Planta amb el qual, sense cap més argument que el “derecho de conquista”,  van annexar Catalunya a Castella. Annexar vol dir sotmetre un país a una legalitat forana. Volem la que ens és pròpia. La nostra millor arma és la nostra unitat. Si la mantenim serem invencibles. No en podem prescindir.

        En els nostres plantejaments no hi han de prevaldre ni els interessos individuals ni els de grup. Volem un Estat conscient de la seva responsabilitat,  en una societat constituïda per  persones lliures. Només qui és lliure pot assumir responsabilitats. I només qui actua responsablement conserva la possibilitat de ser lliure. Quan parlo de restaurar  la nostra legalitat vull dir que ha de ser una legalitat social, com va dir divendres passat el nostre amic Josep-Luís Fernández en un col·loqui celebrat a Figueres. Els homes i les dones en el nostre Estat tindran la capacitat de decidir i d’actuar de manera responsable, reconeixent la llibertat dels demés i això suposa l’existència de la dignitat i, per tant, de la justícia social.

Ens hem de sentir estimulats pel sacrifici del President Companys. Repeteixo que de cap de les maneres hem de consentir que sigui estèril. Perdríem la dignitat i l’orgull de ser catalans. Hem de ser capaços de donar suport al nostre procés independentista, que per la via estrictament democràtica ens porti a aconseguir la Catalunya somniada pel President i per la qual va donar la vida. Amb la manifestació de l’onze de setembre de 2012, de la Via del 2013 i de V baixa d’enguany ja sabem que som majoria. Avui a Barcelona és tornarà a evidenciar. I el 9 de novembre també. Serà irrellevant la fórmula. Diuen que pot no tenir les garanties democràtiques mínimes. El mon enter que aquell dia ens contemplarà serà el fedatari de la nostra voluntat, serà la garantia. Recordant les paraules del President Companys, si mantenim la unitat, podrem dir : HEM TORNAT A VÈNCER !

Per acabar faré referència a una quarta frase del President Companys : TOTES LES CAUSES JUSTES DEL MÓN TENEN ELS SEUS DEFENSORS, CATALUNYA NOMÉS ENS TÉ A NOSALTRES. Amb ella el President Companys apel·lava a la nostra dignitat.

Amics, pronunciem les seves darreres paraules, les que va dir just abans de que sonessin els trets que van acabar amb la seva vida aquell matí de fa 70 anys. La seva vida s’havia acabat. El seu esperit, no. El seu esperit perdura. En aquest acte n’estem donant la prova. Les paraules van ser :
  
Visca Catalunya !!!