Acte commemoració exili

ACTE EN RECORD I HOMENATGE A TOTES LES PERSONES QUE EL FEBRER DE 1939 HAGUEREN DE MARXAR A L’EXILI

Dissabte dia 7 de febrer 2015

Tancament de l’acte, Narcís Oliveres

Què és la memòria?. Permeteu-me una citació de Jacques le Goff  que diu “La memòria només busca salvar el passat per a servir el present i el futur”. I una altre de Tardovski  “El deure ordena ara que tot allò que no s’hagi dit, sigui dit totalment”. I una tercera de Gramsci  "La història és sempre contemporània, és a dir, política”. Recordo Gramsci, Le Goff i Tardowski, per afirmar amb ells que tant la història com la memòria s’escriuen amb present. Sobretot en les commemoracions i aquest acte n’és una,. Els sentiments del moment  que es viu, les esperances, les il·lusions, hi són presents. Les commemoracions són una expressió de la identitat i un element de la seva definició perquè el record té que veure amb la identitat, ja que aquesta hi troba les seves arrels més profundes. No només qui controla el passat controla el futur, sinó que qui controla el passat controla qui som. La voluntat d’independència que el nostre país està vivint s’ha forjat i enfortit al voltant d’una commemoració, la de l’onze de setembre de 1714.

Els republicans espanyols, castellans, bascos, catalans, homes i dones de totes les regions i nacions que componien l’estat espanyol, l’any 1939, van emprendre el camí de l’exili. La fidelitat a les seves ideologies els hi va portar. Unes ideologies que pocs anys abans, l’any 1931, els havien il·lusionat amb l’esperança de que amb la República trobaven la via per a la seva realització

Havien proclamat la República pacíficament, sense disparar ni un tret. La maquinària nazi-feixista no ho va consentir i va esclafar aquelles il·lusions. Alguns van haver d’abandonar les seves cases, les seves terres, les seves famílies, totes les seves pertinences i perseguits per l’exèrcit franquista i matxucats per les aviacions alemanya i italiana van poder arribar a França en busca d’assossec i de pau. Alguns centenars de milers ho van fer trepitjant aquestes llambordes. Molts d’aquells republicans varen caure presoners del exercit alemany i molts van ser enviats als camps d’extermini nazi, d’on la majoria ja no van tornar. Republicans espanyols que varen ser deportats a Mauthausen o altres camps i que allí hi deixaren la vida,i que volem recordar i amb ells tots els altres deportats, milers i milers de persones de moltes nacionalitats que varen mal viure o varen morir en aquells camps.

Hi van haver altres republicans que van optar per tornar als seus llocs d’origen, Catalunya i altres regions espanyoles on tenien les seves famílies i la seva llar. Molts van ser represaliats, alguns d’ells executats, els altres van formar part d’un altre exili, l’exili interior, tant dolorós com l’exterior. Eren exiliats en el seu propi país!.

La memòria col·lectiva ens ajuda a interpretar la realitat. Amb ella és possible desxifrar la política, la societat i la coexistència civil. Hi ha conceptes com ara la identitat o la cultura que ens ha arribat a través del filtre de la memòria.

La història no és altre cosa que una història de les ideologies, l’objecte de les quals és la política. Es parla de ideologia lliberal, demòcrata-cristiana, socialista, comunista, totes elles ideologies polítiques que pretenen donar una resposta a com s’ha de governar i que aspiren a fer-ho per aplicar la seva resposta.

Tant la memòria com la història ens permeten comprendre millor l’actualitat. Tant l’una com l’altre ens informen molt més sobre el present que sobre el passat. Ens ofereixen elements importants per avaluar la qualitat d’una democràcia o del diàleg democràtic a l’interior d’un país en el marc d’un procés polític i social. La memòria i la història són com la llengua, un instrument en si mateix neutre, però que pot ser posat al servei de les nobles causes o dels més negres designis. Tenen la seva raó de ser  en el primer cas. No tindrien justificació si el record del passat alimentés desitjos de venjança o de revenja.

Catalunya està vivint un procés en el que es percep aquesta dicotomia i hem de saber treure la conclusions pertinents dels marcs conceptuals en que es desenvolupa: el de l’estat espanyol i el de Catalunya. El marc conceptual de l’estat espanyol és una voluntat de domini manifestada en el refús intransigent a totes les fórmules proposades per l’independentisme català i no vacil·la fer-ho amb l’estratègia de la por i  la manipulació de la història. Dir que la nació espanyola ja existia en temps dels ibers no és només una mentida grollera, és fer un ridícul estrepitós. El marc conceptual català és una voluntat d’existència, manifestada, en totes i cadascuna de les fórmules, amb la de votar. Si hi ha un paràmetre per avaluar la qualitat democràtica és, sens dubte, el desig de votar i fer-ho: és un marc conceptual positiu. Impedir-ho: és un marc conceptual negatiu.

Si aconseguim fer prevaldre el nostre marc, seguirem celebrant aquesta commemoració. Seguirem recordant republicans espanyols, castellans, bascos, catalans, homes i dones de totes les regions i nacions que componien l’estat espanyol, i que l’any 1939, van emprendre el camí de l’exili. Hi ho farem amb esperit de fraternitat amb tots els espanyols, en un marc conceptual de llibertat, pel qual molts dels que l’any 1939 van passar per aquest tram de carretera van donar la seva vida. La nostra llibertat, la seva i la de totes les persones. La memòria que ens ha salvat el passat ens ajudarà a aconseguir un futur millor, com deia Jacques Le Goff. I més digne.

VISCA LA LLIBERTAT !!!