13 de setembre de 2012

L'Onze de Setembre de 2011

“Al nacionalisme català s'enfronta el nacionalisme espanyol,
tronat, intransigent, fanàtic”

Catalunya, que amb la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714 i amb la promulgació dels decrets de Nova Planta, conjunt de disposicions dictades per Felip V per les quals s'abolia la seva antiga organització constitucional establint-hi l'organització política pròpia de Castella, hi quedava annexada.

L'annexió va significar la vinculació als avatars de la corona espanyola, que en aquells moments ja havia iniciat una decadència imparable. L'imperi espanyol, aquell imperi en el qual mai no es ponia el sol, es va anar desmantellant fins que el 1898, amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines, desenllaç de la guerra amb els Estat Units, ja no en va quedar cap vestigi. En aquells moments Espanya s'adona que ja no li queda res i justament Catalunya, que va saber aprofitar els beneficis de la revolució industrial, prospera econòmicament, recorda la seva història, recupera la seva consciència nacional i se sent una nació. És el període anomenat Renaixença. Espanya, reduïda a la “pell del toro”, no està disposada a perdre un pam quadrat més. El nacionalisme espanyol es radicalitza. El 25 de novembre de 1905, encara no havien passat 7 anys de la desfeta, es produeix l'assalt a la redacció del Cu-Cut, el qual havia publicat un acudit, amb vinyeta, ridiculitzant l'exèrcit espanyol.

Allà on hi ha un nacionalisme n'hi ha un altre d'enfrontat. Al nacionalisme català s'enfronta el nacionalisme espanyol, amb una clara voluntat de domini, que no vol perdre el de Catalunya, mentre que el nacionalisme català és una voluntat d'existir. Aquest enfrontament es constata en els sondeigs d'opinió dels moments presents, l'independentisme creix a Catalunya reflectint un sentiment d'il•lusió, però també augmenta el centralisme a Espanya, reflectint un sentiment d'angoixa.

La característica que diferencia el nacionalisme de les ideologies que podríem considerar clàssiques rau en el fet que aquestes contesten a la pregunta de com es governa o s'hauria de governar una societat en tots els seus àmbits. El nacionalisme respon a la pregunta de què s'ha de governar. En el nostre cas, Catalunya.

El principi del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos ha adquirit des de la seva inscripció a la Carta de les Nacions Unides una dimensió jurídica i se n'ha fet un principi de dret internacional que exclou qualsevol forma d'annexió forçada, com és el cas de Catalunya. El principi està consagrat d'una manera expressa a l'article 1.2 de la carta fundacional.

El president Mas va incentivar la massiva assistència a la manifestació invocant el ressò internacional que sens dubte tindrà. La massiva assistència es va produir: un milió i mig pel cap baix i segur que tindrà el ressò que el president espera. Espanya maltracta Catalunya, es va dir en una de les al•locucions que es van pronunciar en el moment de la lectura del manifest, fetes en diferents llengües, que indica la voluntat de dirigir-se al món, Espanya inclosa, El litigi entre Catalunya i Espanya no és una qüestió interna de l'Estat espanyol. És un problema d'ordre internacional, per això calia aquest ressò. La internacionalització és fonamental. S'ha d'aprofitar el ressò i gestionar-lo davant d'Espanya i del món i d'una manera molt especial de les instàncies supranacionals com la Unió Europea i les Nacions Unides. És indispensable canalitzar els anhels d'independència i aquesta tasca ens correspon a tots els que creiem en la força immensa de la llibertat. El passat dimarts, vàrem entrar en la recta final que ens ha de conduir a la nostra plenitud nacional. Sense violències, conscients que serà un procés llarg, difícil i complicat. Però assolible, i una vegada lliures, demostrarem a Europa i al món que som capaços de prosperar, de mantenir el nostre estat de benestar i ser solidaris amb tothom.


Publicat a El Punt Avui

1 comentari:

Josep Tintó i Espelt ha dit...

El discurs del President Mas a Madrid aquest matí, ajudarà a internacionalitzar el procés. Amb aquest discurs i per primer cop, el President Mas pren la dimensió d'estadista que tenia el President Pujol. Crec que molts catalans ha recuperat la il·lusió i que això era molt necessari. El lideratge del President no pot defallir; té el recolzament del poble.