2 de setembre de 2012

Barroso i la legitimitat de la independència

En l’esbós aparegut en aquest bloc el passat 27 d’agost deia que en els sistemes democràtics la paraula és un mitjà d’acció política, una arma. I que la manipulació de les paraules és l’arma dels polítics cínics.

La resposta per escrit del president de la Comissió Europea, Durao Barroso, a la pregunta de la diputada Maria Bizzotto té una rellevància política notable, tanta, que els adversaris de la nostra independència, han tingut la necessitat de manipular-ne la interpretació, destacant que una hipotètica secessió d’un estat membre implicaria l’abandonament de la U.E. Barroso va dir que per a la U.E. no seria cap problema la independència de Catalunya i que en tot cas s’hauria de negociar seguint les normes internacionals. La remissió a les normes de dret internacional suposa la internacionalització del procés independentista i al mateix temps reconeix la condició de subjecte actiu i titular de drets a Catalunya. Tota negociació suposa, almenys, dues parts. Qui no existeix no pot negociar. Per tant, admetre que la independència s’hauria de negociar, implica necessàriament un reconeixement. La independència és una situació de fet. I passa a ser una situació de dret en produir-se un reconeixement internacional.

Vicent Partal ho analitza amb tot detall en el seu Editorial al VilaWeb del 31 d’agost. El mateix Vicent Partal, al final del seu escrit, redacta un PS, en el que assenyala que diversos diaris espanyols, i algun de català, van presentar la resposta de Barroso interpretant-la com un advertiment a Catalunya de que si es feia independent no formaria part de la Unió Europea. Cal fer notar que Espanya o l’estat residual que quedaria, també hauria de negociar. No podria, per exemple, mantenir les quotes de participació en les institucions europees. I en el segon punt del PS. diu que comença a tenir la percepció de que tot s’està accelerant a una velocitat enorme.

La manipulació, en ocasions desesperada, de les paraules i les interpretacions, és una arma que l’estat espanyol ha utilitzat en diverses ocasions. En recordaré una: en el segon referèndum per a la independència del Québec de 30 d’octubre de 1995 els resultats van ser tan extremament ajustats que el govern d’Ottawa adonant-se que en un tercer referèndum el SI guanyaria, es va voler guarir en salut i va plantejar a la Cort Suprema del Canadà tres qüestions: 1) Si el Govern del Québec pot, en virtut de la Constitució del Canadà procedir unilateralment a la secessió del Québec; 2) Si en virtut del dret internacional existeix un dret d’autodeterminació que proporcionaria el dret de procedir unilateralment a la secessió; 3) Quin dels dos drets tindria prevalença en cas de l’eventualitat d’un conflicte entre els dos. La Cort Suprema va ser conscient de que li passaven una patata calenta. I va estar a l’altura de la seva funció i en la seva decisió va dir que encara que no existeixi dret de secessió unilateral en virtut de la Constitució o del dret internacional, això no exclou la possibilitat d’una declaració inconstitucional de secessió que condueixi a una secessió de facto. L’èxit últim d’una secessió similar dependrà del seu reconeixement per la comunitat internacional que, per decidir concedir o no aquest reconeixement prendria versemblantment en consideració la legalitat i la legitimitat de la secessió en qüestió. És a dir, la secessió pot no ser legal, però és legítima. La premsa espanyola va exultar. Només va ressaltar la no legalitat, Per res va fer menció de la legitimitat. La premsa espanyola va manipular la decisió de la Cort Suprema del Canadà de 20 d’agost de 1998, que declarava la legitimitat d’una escissió unilateral i ara manipula la resposta del president Barroso a la diputada italiana.

1 comentari:

JoanC ha dit...

“La premsa espanyola va manipular la decisió de la Cort Suprema del Canadà de 20 d’agost de 1998, que declarava la legitimitat d’una escissió unilateral i ara manipula la resposta del president Barroso a la diputada italiana.”
Trobo encertada aquesta afirmació del Sr. Oliveres i crec que qualsevol persona disposada a no deixar-se enganyar per la premsa espanyola se n’adonarà. Malauradament hi ha molta gent que cau en el parany d’aquestes manipulacions.
I aquí caldrà que estem atents a la importància dels mitjans de comunicació en el nou Estat català, considerant-los com un poder més al nivell dels poders executiu, legislatiu i judicial. No es tracta d’imposar una rigorosa censura sobre la llibertat d’expressió de tots els mitjans audiovisuals, sinó de controlar determinades manipulacions que poden venir tant de l’Estat veí com dels poders fàctics financers o econòmics.