29 de maig de 2015

CATALUNYA I ESPANYA: MARCS CONCEPTUALS DIFERENTS



Catalunya i Espanya:
Marcs conceptuals diferents

Conferència Atenea 29 maig 2015
   Narcís Oliveres i Terrades

            Els marcs conceptuals són estructures mentals que donen forma a la manera com veiem el món. Formen part del que s’anomena l’inconscient cognitiu, estructures del cervell que tot i no podent accedir-hi conscientment, coneixem per les seves conseqüències: bàsicament la manera com raonem i allò que considerem que és lògic. Són sistemes de conceptes relacionats de tal manera que per entendre’n qualsevol cal entendre tot el sistema. Els marcs conceptuals modelen els objectius que perseguim, els plans que fem, la manera com actuem. En política, els marcs conceptuals, configuren les ideologies i les institucions que nosaltres mateixos creem per implantar-les i portar-les a terme. Els marcs no es poden veure ni sentir. Els coneixem, els comparem, i els contrastem. Cada paraula es defineix en relació a un marc. Cada paraula evoca un marc. Quan neguem un marc l’evoquem. En política sobretot.

La política té  un espai que li és propi : el poder. Assolir-lo i mantenir-s’hi si ja es té. El seu objecte és la  competitivitat per a l’obtenció del poder. Durant segles, mil·lennis, aquesta competitivitat es va exercir per mitjà de la violència. Avui en el nostre entorn, són necessàries eleccions, si no, el poder no és legítim. La legitimitat és un marc conceptual. És obvi que aquells que aspiren al poder han de persuadir els electors i la importància de la paraula és cabdal. Totes les paraules es defineixen amb relació a marcs conceptuals.

            Atès que el propòsit d’aquesta  conferència és analitzar, o intentar fer-ho, si els marcs conceptuals d’Espanya i de Catalunya són diferents, és obligat que ho faci en paràmetres de diferents processos històrics. 

            Afirmar que Espanya és una nació deriva d’un marc conceptual. El marc conceptual espanyol ho afirma d’Espanya i ho nega de Catalunya i sosté que la nació espanyola té més de 2000 anys d’existència, i que Catalunya n’ha format sempre part. Cap marc no sorgeix del no res. Quan es tracta d’explicar la formació d’una consciencia nacional, que hagi configurat el nostre inconscient col·lectiu la dificultat rau en trobar el moment històric del qual cal arrancar. Arrancaré de la romanització. 

            Podria fer-ho de l’hel·lenització sobretot després de la magistral exposició que de l’hel·lenisme ens van fer l’Anna Velaz i en Jordi Pla en la presentació, fa poques setmanes, de l’edició del llibre de poemes Dans les ruines d’Ampurias  d’Andrée Bruguière de Gorgot. en la que vaig comprendre la veracitat de l’afirmació de Joan Maragall el 19 de desembre de 1909 adreçant-se als empordanesos al setmanari regionalista Baix Empordà de Palafrugell  de que Catalunya no desapareixerà mai mentre existeixi l’Empordà. Les referències que van fer de Josep Carner i Carles Fages de Climent són indicatives de que en tots dos hi havia un marc conceptual hel·lènic que trobem en molts catalans i d’una manera molt especial en la gent de l’Empordà. Aquest marc conceptual hel·lènic és reflectit en l’etimologia de la paraula català, kath vol dir tal com i hellenas vol dir grecs i ens remet a la influència grega del nostre poble: Som tal com els grecs, els grecs clàssics evidentment,  i aquesta condició, com acabo de dir, es reflexa en el nostre marc conceptual, en el qual trobem trets típics del nostre comportament  com ara seny i rauxa que han esdevingut tòpics, o la identificació entre saviesa, bondat i estètica tots ells de naturalesa profundament grega. L’etimologia de Castella no fa referència a cap col·lectivitat humana, pura i simplement, vol dir terra de castells. No es refereix a la gent.   
   
             La romanització va ser particularment reeixida, tant en aquestes comarques com en totes les catalanes. Va durar set segles. Pensem el que això significa. La penetració constant de la  cultura d’un poble mestre en l‘art de sotmetre i d’atraure, d’organitzar i d’administrar. Efectes de la romanització van ser les llengües: la provençal, l’occitana, la catalana, la castellana, la francesa, totes elles derivades del llatí i l’assumpció del dret romà. Pel que fa Catalunya, llengua i dret han estat pilars fonamentals de la seva identitat nacional i, per tant de la configuració del nostre marc conceptual. La influència romana sobre Catalunya s’havia exercit tan sòlidament, que les invasions bàrbares i l’establiment d’un poble germànic, el visigòtic, no sols no va trencar el curs de la romanització, sinó que, en molts aspectes, la va continuar. És un període que també és llarg, uns dos-cents / dos-cents cinquanta anys. Evidentment, la monarquia visigòtica no és un Estat en el sentit modern del terme, però no deixa de ser una entitat política, amb les seves institucions.  Repeteixo, amb les seves institucions i recordo que a l’inici m’he referit a les institucions dient que els marcs conceptuals configuren les que creem.

            La monarquia visigòtica va entrar en crisi a conseqüència d’una greu querella dinàstica i el seu territori va ser envaït pels musulmans que ràpidament es possessionaren de la península, prosseguint la seva escomesa fins a Poitiers on són aturats per Carles Martel.

            Els àrabs, conquisten tota la península, però en els territoris en que ens trobem nosaltres, el comtat de Girona, a diferència del que feien en territoris més meridionals de la península i la pròpia Catalunya, no s’hi estableixen. L’administració gòtica s’hi manté. 

            Això no vol dir que en aquest territori hi hagués estabilitat, hi havia incursions musulmanes, i a conseqüència de les quals es produïa un flux de refugiats cap a la Septimània que van jugar un paper molt important a l’època carolíngia, ja que molts d’ells van acomplir càrrecs molt rellevants en la seva administració i l’acció de Carlemany va ser una temptativa d’unitat europea. Van ser, si se’m permet el modernisme, eurofuncionaris.

            Girona, capital del comtat i les comarques gironines es lliuren voluntàriament a Carlemany al començament de l’estiu de 785. Ja he parlat de l’existència d’una administració gòtica. No són els àrabs els que es rendeixen. Són la gent del país que voluntàriament volen integrar-se al reialme carolingi. És molt diferent l’inici del procés de reconquesta a la Marca Hispànica del que es va iniciar a Covadonga, el nostre neix vinculat al projecte europeu de Carlemany. L’altre, sense voler restar-li cap mèrit, ni treure-li la importància que va tenir, se’l pot assimilar més a una operació de maquis

            Fa dotze segles, doncs, ja es manifestava la vocació europea de Catalunya. Seria inadequat que ara em dediqués a fer un recorregut històric des de la creació de la Marca Hispànica fins els moments presents. Les consideracions que he fet responen a la intenció d’insistir que Espanya distorsiona la història en afirmar que és la nació més antiga d’Europa, que ja existia fa 2000 anys i que Catalunya des d’aquests inicis n’ha format part.

          Catalunya ha tingut moltes vicissituds a través la història. Ha sigut potència hegemònica al Mediterrani i ha passat èpoques de gran declivi, moltes d’elles  derivades  de problemes dinàstics, que la van arrossegar a participar en guerres que no eren les seves, la Guerra dels Trenta Anys, per exemple, en que es dirimia la supremacia Europa entre dues dinasties, Borbons i Habsburgs, de la qual Catalunya, regida per la d’Habsburg, en va ser la gran perdedora. Pel Tractat dels Pirineus, la Catalunya Nord era cedida a França
.
            Un altre problema dinàstic va ser la causa de la Guerra de Successió a la Corona espanyola, d’efectes encara més perniciosos: la desfeta de 1714, que va comportar el Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716. El triomf borbònic va significar per Catalunya la pèrdua dels seus antics òrgans d’autogovern que van ser substituïts per altres instàncies de control polític i va suposar la implantació d’un estat d’excepció sobre la base d’una organització similar al model castellà. 

            L’ocupació napoleònica i la derrota de l’emperador van comportar, a partir de les Corts de Cadis, per la via de la de la progressiva homogeneïtzació administrativa amb la resta de territoris de la corona espanyola que Catalunya deixés d’estar sotmesa a l’estat d’excepció per passar a compartir els efectes de l’onada obertament uniformista i centralitzadora influïda pel model territorial francès amb la qual es va pretendre afrontar la modernització de l’estat. Aquest és un element clau que se situa en els postulats de la Revolució Francesa. La modernització de l’Estat.

            Amb la Revolució Francesa apareix un nou marc conceptual: la idea de la nació liberal per bastir aquest Estat . Fer de Espanya una nació moderna, europea era l’objectiu i la disposició de las classes polítiques catalanes era total, dins de partits polítics d’àmbit òbviament espanyol. Fa relativament pocs anys l’Ajuntament de Figueres va tenir la idea, la bona idea, de posar en els edificis més emblemàtics de la ciutat unes plaques en les que se’n detallen les característiques arquitectòniques, els arquitectes i els promotors d’aquests edificis. Molts d’ells eren membres de la puixant burgesia del segle XIX a Figueres i si les heu llegit alguna vegada haureu observat que molts d’aquests promotors havien estat Diputats, Senadors, Alcaldes o Regidors de la ciutat i alguns fins i tot fundadors dels Partits Progressista Democràtic, o del Conservador, tots ells partits dinàstics.

            Aquesta implicació no va assolir l’objectiu de la modernitat i el desencís es va manifestar no només per la resistència a la modernització, sinó pel centralisme que comença a ser criticat. El desencís no era exclusiu de la societat catalana. Va provocar la caiguda de la monarquia d’Isabel II i va començar una nova etapa que va des del 1868 al 1898 en la que es produeix un salt qualitatiu entre la concepció catalana d’un projecte modernitzador i centralitzador que es dilueix en la política espanyola i el catalanisme polític que l’articula en un projecte orgànicament independent.

            En aquest període hi va haver l’efímera Primera República (no va durar ni un any) i crec que val la pena recordar la participació de l’Empordà al projecte republicà, ja que tres empordanesos hi van tenir responsabilitats ministerials. I també que la primera república va aprovar a les Corts una Constitució, que no va arribar ser mai proclamada. La barroera entrada, a la matinada del 3 de gener, del general Pavia amb unitats de l’exèrcit a l’hemicicle, (no cal dir que amb el mateix marc conceptual d’Antonio Tejero el 23-F de 1981) va dissoldre les Corts i va acabar amb la I República. L’article 1er.d’aquella Constitució diu “Componen la Nación española los Estados de ...” i els va citant per rigorós ordre alfabètic, des d’Andalucia Alta fins a Regiones Vascongadas, en la relació hi figuren Cuba i Puerto Rico. Les Filipines, s’elevarien a Estat a mesura dels seus progressos. Aquest text significava l’aparició de la idea d’Estat compost basada en un criteri de regionalització històrica. 

            El fracàs de la I República va tenir un efecte que cal remarcar, especialment des de la perspectiva dels marcs conceptuals, l’espanyol i el català. Els marcs conceptuals no només són diferents, són oposats. Pi i Margall, a la seva obra “La reacción y la revolución”, publicada el 1854, posava sobre el tapet  amb frase curta i termes contundents, la diferència de marcs:  “Tota  la  història  nacional -deia- és el relat de l’oposició entre el principi unitari i la diversitat regional”. El terme nacional de la frase es refereix a l’Estat espanyol.

            La Restauració va imposar una nova realitat política i constitucional a tot l’estat i a Catalunya s’arriba a la conclusió de que els seus interessos es defensarien millor creant instruments polítics propis i independents. El catalanisme polític neix com a manifestació política d’una col·lectivitat diferent. El marc conceptual que s’havia anat formant accentua la seva diferència amb el marc conceptual espanyol i els marcs apareixen oposats. Catalunya s’adona d’aquesta diferència que fins aleshores es concretava en la voluntat catalana d’influir en la construcció d’una nació liberal moderna, que havia de ser Espanya. La fallida del projecte i la consciència del seu fracàs provoca la necessitat d’optar per una nova via d’intervenció política. Aquesta presa de consciència es cristal·litza en la Renaixença, cultural, artística, social i evidentment política. La identitat que la llengua i la conservació del dret privat han forjat li ha permès la formació d’un teixit social òptim per a la recepció dels beneficis de la revolució industrial. Catalunya esdevé una regió pròspera, descobreix el seu passat i se’n sent orgullosa i significa l’aparició d’un nou i determinant marc conceptual català.

            En el període de la Restauració es produeixen dos fets que accentuen els marcs conceptuals d ‘Espanya : el desastre colonial. I de Catalunya : l’assalt a la redacció del Cu-Cut. Penso que val la pena referir-s’hi. 

            Pel que fa al desastre colonial o la liquidació final d’aquell imperi on no es ponia mai el sol, ho faré recordant unes intervencions dels dos polítics més emblemàtics de l’època, Antonio  Cánovas del Castillo i Práxedes Mateo Sagasta. El primer, líder del Partit Conservador, que aglutinava en les seves files els sectors més conservadors de la vida política i social, el segon del Partit Liberal que integrava els sectors més progressistes. Parlar de líders és una anacronia, en aquell temps encara no se’n parlava, però ho faig a efectes comparatius respecte dels moments presents. Van ser els artífexs del torn pacífic del poder, la tupinada institucionalitzada i organitzada més gran de la història. 

            Cánovas del Castillo, essent president del Consell de Ministres d’Espanya, és a dir l’homòleg de Mariano Rajoy que és l’actual President del Govern, deia el 20 de novembre de 1896: “Yo creo saber, yo sé, que en los Estados Unidos no hay un sólo hombre de Estado serio e influyente, que desee, en realidad, la independencia de Cuba, pues se dan perfecta cuenta de que la isla independiente vendría á ser en seguida una nueva República dominicana, una segunda Liberia, que retrogradaría de la civilización á la anarquía. Si el ejército español abandonara a Cuba serían las ideas sabias, fecundas, liberales, progresistas de Europa las que abandonarían aquel país, que ha sido el más rico, el más próspero de la América española.” I més endavant “si se viera a la República Norte Americana tomar partido por los negros de Cuba, sabríamos hacer respetar nuestros derechos y afrontaríamos el porvenir con tanta intrepidez como sangre fría. Yo creo que en este punto, España está unánime: nada de concesiones, nada de debilidades, ninguna abdicación.”. No crec que  ni Rajoy ni cap dels redactors dels seus discursos ho pouessin  dels diaris de sessions de las Cortes. És el mateix marc conceptual espanyol d’ara que el 1896 ja emergia amb tota la seva intensitat.

            Però el 23 d’abril de 1898 va haver-hi ultimàtum del Estats Units a Espanya. El govern espanyol es nega a acceptar l’entrega i ho considera una intromissió en els assumptes interns en una part del territori espanyol. Els partits polítics tanquen files a l’entorn del govern i Sagasta, en qualitat de President del Consell, també homòleg, doncs, de Mariano Rajoy, s’adreça a la Reina Regent i després de demanar-li que tingui en compte l’extraordinària  diferència de potencial, li diu que “no obstante confío que el valor de nuestros soldados i marinos y la inagotable grandeza de nuestro de nuestro pueblo, incline la balanza a favor de la razón y la justícia”. Tant en Cànovas del Castillo com en Sagasta s’observa el marc conceptual espanyol, la supèrbia, les mentides, la ceguesa, el fanatisme. Les desqualificacions d’ahir contra Cuba són exactament les mateixes que les d’avui contra Catalunya. Marxar d’Espanya era abandonar la civilització, avui es vagar per l’espai sideral, això és un afer intern d’Espanya, la comunitat internacional està al costat de la Llei i d’Espanya, ningú ajudarà els sediciosos. Avui és el Estado de derecho, la legalidad, la Constitución que nos dimos todos los españoles, Avui és la exclusión de la Unión Europea. 

            La guerra va tenir una duració de 122 dies i el ridícul va ser esgarrifós. La consciència d’aquest ridícul va ser la causa de l’assalt a la redacció del Cu-cut. Efectivament, s’inicia una època de crispació. Què havia passat ? Qui en tenia la culpa ?. Espanya, no !, Qui, doncs ?. Ja us podeu imaginar quines van ser  les respostes.

            Ja m’he referit als els beneficis que la revolució industrial propiciava a Catalunya i com s’arriba a la conclusió de que els seus interessos es defensarien millor creant instruments polítics propis i independents. Aquests instruments tenen un efecte electoral, a les circumscripcions catalanes. Obtenen victòries i les celebren. Una de les celebracions va tenir una incidència determinant. S’havien guanyat unes eleccions de diputats provincials  i el 18 de novembre de 1905 la Lliga ho va celebrar al Fronton Condal. Aquesta celebració va donar peu  a l’acudit del “Cu-Cut” que provocà l’atac d’un grup d’oficials a les redaccions d’aquest seminari i de la “Veu de Catalunya”. Es tractava d’una vinyeta en la qual apareixia, en el fons, una multitud de persones que feien cua per entrar al Fronton Condal. En un primer pla, dos persones, una de les quals pregunta : On van aquesta gent ? I la resposta és, a la celebració de la victòria, I el preguntant comenta, ah, així son civils !. Feu-vos el càrrec que no feia ni vuit anys del desastre de Cuba, Puerto Rico i Filipines, la rendició s’havia produït el 14  juliol de 1898 i l’al·lusió a la responsabilitat de la desfeta era evident. L’estament militar ho va considerar injuriós. “El honor patrio no podia tolerar tanto sarcasmo” i un grup  de tres cents oficials i sots-oficials va perpetrar l’atac. Ni el governador civil ni el govern no reaccionaren, la qual cosa  comportà una crisi política. Foren suspeses les garanties constitucionals, caigué el govern Montero Ríos i el que el substituí, Segismundo Moret reblà l’acció dels militars amb la Llei de Jurisdiccions, que posava els delictes de lesa pàtria, definits en sentit ampli, sota la jurisdicció de tribunals militars.

            Francesc Macià era militar de carrera, en aquells moments amb destinació a Catalunya, manifestà el seu desacord i es va posicionar públicament contra l'acció dels militars en l'assalt militar, s'oposà a la Llei de Jurisdiccions. Aquesta actitud política comportà el seu trasllat a Santoña (Cantàbria), després de l'ascens previ a coronel, que Macià no acceptà, renunciant a la carrera militar. Inicià una carrera política i es va convertir en un símbol emblemàtic de la voluntat d'afirmació nacional de Catalunya. La seva figura venerable,  tothom li deia amb simpatia "l'Avi”, reforçava la condició de líder, i ens va aportar la dignitat a la institució, a la Generalitat que ell va restablir el 1931.

            Amb la pèrdua de les restes de l’imperi apareix una expressió nascuda en els debats parlamentaris de les Cortes adoptada immediatament per la premsa centralista espanyola i que adquireix ràpidament la condició de marc conceptual: el problema catalán. No va ser difícil. És una manifestació d’una característica fonamental del seu marc conceptual entès en sentit ampli: L’arrogància, la supèrbia, causa de l’angoixa  que els produeix veure contradir que Catalunya no és Espanya a que ja m’he referit. S’acabava de liquidar el imperio donde jamás se ponia el sol. Només els quedava la pell de toro. El procés mental va ser tan ràpid com obvi. Només faltaria que ara se n’anés Catalunya !!!, Cataluña és España !!!

            Entre 1905 i avui els marcs conceptuals espanyols s’han anat radicalitzant. Per citar-ne un, de trista actualitat. El 1716 la corona espanyola es proposava eliminar la llengua catalana però recomanava “obtener el efecto sin que se note el cuidado”. Avui al ministre Wert no el preocupa gents que es noti el “cuidado”. Fins i tot amb un somriure sarcàstic va dir en seu parlamentària, des del seu escó en el “banco azul”, que el seu objectiu era “españolizar a los niños catalanes”. I més recentment, que la actual situació de la llengua castellana a Catalunya és la mateixa que la del català en època franquista. 

            Els marcs conceptuals espanyols són obsessius: l’OPA de la Caixa a Repsol (antes alemana que catalana) , l’oposició malaltissa a les seleccions esportives . Tot és indicatiu d’un marc conceptual : l’angoixa que els produeix que Catalunya s’ independitzi. 

            Aquest marc conceptual és una constant en les estructures mentals del nacionalisme espanyol. El nacionalisme espanyol pateix una ansietat permanent. En qüestió de nacionalismes no hi ha punt zero. On hi ha un nacionalisme n’hi ha un altre d’afrontat. Al nacionalisme català s’afronta el nacionalisme espanyol, i viceversa. L’angoixa de l’espanyol la percebem en totes reaccions del govern central al procés català de transició nacional i que es manifesta, entre altres reaccions, en el discurs de la por. No podia mancar en els debats constituents. En el de la Comissió d’Afers Constitucionals i Llibertats Públiques Fraga Iribarne va dir “Aliança Popular refusa una vegada més, i amb plena consciència de la transcendència històrica del seu gest, la introducció de l’expressió `Nacionalitats´ a la Constitució” I més endavant “No és el moment de tornar sobre el fet indiscutible de que `Nació´ i `Nacionalitat´ és el mateix ni de recordar els riscos gravíssims d’obrir vies a l’aplicació del denominat `Principi de les Nacionalitats´ amb les inevitables conseqüències d’una pretès dret a l’Autodeterminació i a un Estat propi”. En aquell discurs es va evidenciar l’angoixa. En el mateix debat hi va haver una intervenció d’Heribert Barrera, un dels seus més brillants discursos, en el que deixant les coses molt clares va dir “Si Espanya comprèn tot l’actual territori de l’Estat, Espanya no és una Nació sinó un Estat format per un conjunt de nacions, ja que el concepte de nació, de nacionalitat,em sembla pur artifici verbal. Si Espanya no és una nació, tampoc és una pàtria, pàtria només se’n té una i per a nosaltres catalans, la nostra única pàtria és Catalunya. Parlar,d’altra banda, d’indivisibilitat i unitat indissoluble i `a  fortiori´ qualificar la unitat de sagrada, com fa el senyor Fraga, només aconsegueix patentitzar un complex d’ansietat”. En una mateixa sessió parlamentària  es reflecteixen les diferències entre dos marcs conceptuals, l’espanyol és una voluntat de domini, el dels catalans és una voluntat d'existència.

            A l’estat espanyol, més ben dit al govern espanyol, l’angoixa el té clavat, paralitzat, És incapaç de trobar una solució. No és mou, ni accepta ni proposa res. I aquest immobilisme prové dels seus marcs conceptuals. En el cas que ens ocupa el tenen constitucionalitzat. La sobirania nacional resideix en el poble espanyol.

            Avui fa exactament 15 dies, en aquest mateix lloc, es va presentar el llibre “TRES IMPRESCINDIBLES: Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar” a càrrec d’Anna Velaz i del propi autor, Enric Pujol, el qual va afirmar que els historiadors i historiadores han tingut un paper cabdal en els processos d’emancipació nacional moderns i contemporanis del món. Va assenyalar que en la majoria dels casos, aquests moviments alliberadors, abans de tenir una formulació política explícita han tingut un precedent en reivindicacions de caire cultural i que les elits intel·lectuals han preparat el que després han esdevingut moviments de masses. 

            Quan jo vaig aterrar al Senat, l’octubre del 1982, em vaig trobar amb un panorama completament atípic. Em vaig trobar amb dos guanyadors. Després d’unes eleccions generals a qualsevol parlament del món hi ha una formació política guanyadora i. totes les altres són perdedores. La guanyadora, en aquella ocasió el P.S.O.E. va assolir una majoria absoluta aclaparadora. Però en aquella ocasió Alianza Popular, que després esdevindria Partido Popular, exultava. De ser un partit testimonial en la Legislatura anterior passava a ser el primer partit de l’oposició, amb un increment d’escons notable. Vaig assistir al debat d’investidura i semblava talment que Fraga Iribarne, en el seu discurs, demanava la investidura per a ell.

            Em vaig adonar que” Catalunya el Senat” que així s’anomenava la candidatura, però que no va ser autoritzada a utilitzar-lo com a nom de Grup Parlamentari, no tenia cap altre arma que el rigor. Vaig començar a estudiar els teòrics del nacionalisme i vaig descobrir que no només hi havia Vallès i Ribot, Valentí Almirall, Prat de la Riba. 

            Si realment volia ser rigorós no em podia limitar als esmentats i vaig decidir estudiar els teòrics acadèmics. Sense oblidar els de casa., Ferran Requejo, Salvador Cardús, J.B. Culla, etc. En vaig estudiar d’estrangers i ho segueixo fent. D’estrangers ni han a dotzenes, només em referiré a Miroslav Hroch, el qual va elaborar una teoria que no es contradiu en absolut amb les reflexions d’Enric Pujol i en la que encaixen perfectament les consideracions que he fet relatives a la presa de consciència que es va produir a Catalunya quan en rebre els beneficis de la revolució industrial va esdevenir una regió pròspera, va descobrir el seu passat i se’n va sentir orgullosa. Segons ell, una nació independent és una realitat històricament construïda en el si d’una societat i identifica les etapes successives a Europa: la primera  és una fase de creació cultural, literària i folklòrica, en el cas de Catalunya va ser la presa de consciència que va cristal·litzar en la Renaixença;  la següent, diversos grups, intel·lectuals, historiadors, escriptors, empresaris, la burgesia pròspera, transforma aquest moviment en programa polític, en el nostre  cas partits polítics catalans, institucions pròpies, primer la Mancomunitat, després la Generalitat del 1931 i la seva restauració amb el retorn del President Terradellas  i, finalment, el suport de la massa, que és el moment actual. Ens trobem davant un marc conceptual. Les ideologies també ho són. Sons marcs conceptuals que pretenen donar resposta a com s’ha de governar, si en clau conservadora, en clau socialista, en clau lliberal, etc. El marcs conceptuals de  l’independentisme català pretenen donar resposta a què s’ha de governar. La resposta és òbvia, allò que s’ha de governar és Catalunya.

            He dit que els marcs conceptuals espanyols s’han anat radicalitzant des del 1905. No només s’han radicalitzat, s’han multiplicat. És impossible fer referència a tots, però si que en faré a alguns que en el meu entendre són paradigmàtics. Davant la voluntat majoritària dels catalans d’exercir el dret a decidir, característica, la de majoritària que neguen evidenciant el marc conceptual de l’angoixa que pateixen, no es cansen de recordar l’article 1.2 de la Constitució de 1978 que proclama que “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol” i l’article 2  que diu que la Constitució espanyola es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, Redundant, no trobeu “’indissoluble unitat”, “pàtria comuna i indivisible de “tots el espanyols. Les redundàncies son símptomes inequívocs de qualsevol marc conceptual i que amb la seva negativa impedeixen tota verificació de si és o no majoritària. 

            I obliden la part final de l’únic paràgraf de l’article 2 en el que es diu “... i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia  de les nacionalitats i regions que la integren”. I arran del deure de garantia em referiré al seu flagrant i continuat incompliment, i de la seva conseqüència.

            Jurídicament, autonomia vol dir la potestat de donar-se normes a si mateix i comporta l’atribució de competències. Una competència significa la capacitat de quan i com exercir-les i comprèn l’atorgament de la titularitat i la possibilitat d’exercici. No n’hi ha prou amb l’atorgament de la titularitat, no donar els mitjans adequats o interferir l’exercici és incomplir el deure de garantia. Tant l’espoli fiscal com la intervenció estatal en la política educativa, i n’hi ha d’altres, per exemple el recent i clamorós caos i col·lapse total a Rodalies i Regionals del dia 21, ahir va fer setmana,  que va afectar 80.000 usuaris. Van traspassar una competència buida de contingut, no van donar els medis adequats, ni financers ni tècnics. L’esmento no tant per la seva immediatesa, que també. Ho faig perquè en aquest tema conflueixen varis dels seus marcs conceptuals. El ministre de Sanitat en campanya electoral a Terrassa  amb un sarcasme propi de la supèrbia i desdeny amb que disfressen la seva ansietat va dir que en una Catalunya independent no hi hauria embussos. L'únic país al món, va ironitzar. Deu ser dels que riu per no plorar.

            En el seu argumentari contra el procés de transició nacional afirmen que la Constitució va ser un pacte. L'origen pactista de les constitucions és una teoria antiga i tal vegada algunes constitucions, especialment les federals, puguin ser el resultat d'un pacte. Si l'espanyola ho és, qui la va pactar? La teoria democràtica fa de la voluntat del poble la font del poder i li atribueix el poder constituent. Qualsevol pacte suposa, almenys, dues parts, i un pacte constitucional, perquè sigui autèntic, també suposa l'existència de diverses unitats polítiques, cadascuna de les quals conté el subjecte d'un poder constituent. Si ens recorden que la Constitució va ser un pacte i afirmen que Catalunya era una de les parts. la seva afirmació implica l'existència de Catalunya com a unitat política. Si no, com pot pactar qui no existeix? Allò que no existeix, no pot participar, ni activament ni passivament, i en no participar, no pot pactar. Estic d'acord que l'existència de Catalunya és anterior a la Constitució de 1978. És anterior al Decret de Nova Planta ! Si realment Catalunya va ser subjecte del pacte, qui va ser l'altre subjecte? Òbviament, va ser l'Estat. És evident que respecte a Catalunya hi ha un reiterat incompliment constitucional i qui és víctima d’un incompliment de pacte el pot donar per trencat. 

            A Aliança Popular que després es va convertir en Partido Popular, no tothom va estar d’acord amb el text constitucional, que equival a dir amb el pacte constitucional. El propi José Maria Aznar, entre febrer i setembre de 1979 va escriure una sèrie de 7 articles rabiosament contraris amb títols tan suggeridors com “Vientos que destruyen” o “El Parlamento, hazmerreír de nuestra democràcia” o “Hablar claro”.

            Voldria acabar referint-me a un document en el que es reflecteix clarament la diferència entre el marc conceptual català i l’espanyol. Es tracta d’un escrit que tres membres que la Delegació als Estats Units del Consell Nacional Català de Londres, van presentar i denominar Apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya, la qual tenia com a objectiu el reconeixement de Catalunya en el si de les Nacions Unides, el 14 d'abril de 1945, abans que la Conferència sobre Organització Internacional es reunís a San Francisco el 25 del mateix mes i s'iniciés el procés de creació de les Nacions Unides amb l'elaboració de la Carta (que va ser signada el 26 de juny per 50 estats).

            L'Apel·lació conté unes consideracions bàsiques, d'absoluta actualitat 70 anys després, per exemple «Hi ha massa gent que erròniament creu que el plet català és merament un problema espanyol. No ho és. Hi ha una tendència a classificar la qüestió catalana entre els problemes interns d'Espanya. El conflicte entre Catalunya i Espanya, com qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional. El de Catalunya no és un problema espanyol, sinó un problema europeu. Classificar la qüestió catalana entre els problemes interns de l'Estat espanyol és nomenar l'opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge és part. Ni Catalunya ni cap altra nació oprimida no pot esperar justícia del seu propi opressor.» 

De la iniciativa de les Nacions Unides provenen alguns textos capitals, com ara la Declaració Universal de Drets Humans de 1948, o el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, tots dos de 1966. Tots ells deriven del text fundacional, de la Carta, la qual va entrar en vigor el 24 d’octubre de 1945 i que comença dient Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides. Resolts a preservar les generacions venidores del flagell de la guerra, que durant la nostra vida ha infligit dues vegades uns sofriments indicibles a la Humanitat, a refermar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i les dones, com també de les nacions, grans i petites. 

El nostre marc conceptual l’exemplifica l’estrofa final del poema Canigó de Mossèn Cinto Verdaguer: Lo que un segle bastí l’altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Deu; i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra, al Canigó no el tiraran a terra. No esbrancaran l’altívol Pirineu.

Encara no fa una setmana s’han celebrat eleccions municipals. Hi han confluït dos processos, el procés sobiranista i el de justícia social la qual cosa dificulta les anàlisis dels resultats, a Catalunya i a la resta de l’estat espanyo. Cap campanya electoral no s’acaba el vespre de l’escrutini. Es prolonga aquella mateixa nit als platós de les televisions; l’endemà, en els editorials dels comentaristes més rellevants i durant algunes setmanes a través de les interpretacions, aparentment més reposades, dels politòlegs. De fet hi ha dos escrutinis. El primer, l’oficial, consisteix en comptar els vots i proclamar els resultats. El segon, l’oficiós, en fer-los parlar. El fan, els politòlegs i els responsables polítics, aquests amb la intenció de magnificar la victoria o d’explicar les raons de la desfeta que en ocasions els porta, fins i tot, a presentar-se com guanyadors morals.
 
Caldrà veure com les forces polítiques que hi han participat els interpreten i els administren. Aquest mateix any hi hauran dues eleccions més, les autonòmiques, en les que s’haurà de veure si la voluntat dels electors les converteix en plebiscitàries i les generals (si nos es celebren el gener), si confirmen el col·lapse dels partits que fins ara han protagonitzat el bipartidisme imperfecte espanyol. Imperfecte perquè no s’ha donat Catalunya i a Euzkadi, les quals tenen marcs conceptuals diferents de  l’espanyol.

I caldrà veure si les conclusions  que es treguin permeten considerar que la tesi de que els dos processos, el d’accessió a la independència i el de justícia social havien de ser consecutius ha estat superada i els dos processos, d’ara endavant, han de ser simultanis. 

I una constatació final. Els marcs conceptuals de Catalunya i Espanya són tan diferents que el partit polític que a nivell d’estat espanyol, malgrat l’enorme pèrdua de vots, pretén ser el guanyador, a Catalunya ha quedat reduït a condició de marginal.