7 de maig de 2015

EL DESIG DEL SENYOR SALIP, I EL MEU



          Els marcs conceptuals són estructures mentals que donen forma a la manera com veiem el món, tant en el seu aspecte global com en el més proper, els coneixem bàsicament per la manera com pensem i allò que considerem que és raonable. Són sistemes de conceptes relacionats de tal manera que per entendre'n qualsevol cal entendre tot el sistema, modelen els objectius que perseguim, els plans que fem, la manera com actuem. Els marcs no es poden veure ni sentir. Els coneixem, els comparem, i els contrastem. Coneixem els marcs conceptuals espanyol i català. Si els comparem i contrastem ens adonarem que són diferents i radicalment oposats. La societat catalana està vivint uns moments d'una enorme transcendència històrica. A mi em fan recordar la intensitat amb què vam viure, ara fa quaranta anys, la sortida del llarg i negre túnel de la dictadura, allò que s'ha anomenat la transició. En aquells moments, de gran esperança, tothom sabia que s'havia esgotat un model d'estructura d'estat, unitària i centralista, de què el règim franquista era un exponent arquetípic i que havia fet del centralisme el seu mitjà predilecte d'opressió, i des del mateix moment de l'inici del canvi es va fer visible la necessitat d'una redistribució territorial del poder. En el debat constituent hi va haver visions molt diferents sobre la manera com s'havia d'articular territorialment l'Estat espanyol. La necessitat de consens, fàcilment assolit en les declaracions de drets i llibertats, no ho fou en aquest punt, però la seva necessitat va fer que allà on no s'assolia, se substituís per l'ambigüitat. I en aquesta ambigüitat, per la qual hem pagat una factura molt elevada, hem viscut aquests quaranta anys i ens hem adonat que la via autonòmica no s'havia d'haver intentat. Catalunya i Espanya tenen marcs conceptuals diferents!

            Pi i Margall, a la seva obra La reacción y la revolución, publicada el 1854, posava sobre el tapet, amb termes curts i contundents, el dilema de l'Estat espanyol: “Tota la seva història –deia– és el relat de l'oposició entre el principi unitari i la diversitat regional.” L'oposició era, i és, conseqüència d'aquesta diferència de marcs conceptuals. El marc conceptual espanyol és una voluntat de domini, el dels catalans és una voluntat d'existència.

            El 29 d'abril es va celebrar a Figueres el tradicional homenatge que cada any l'Ajuntament de la meva ciutat fa als figuerencs i figuerenques que en el curs de l'any han complert o compliran noranta anys, consistent en el lliurament d'una medalla. És una cerimònia entranyable a la qual m'agrada assistir, tal vegada perquè aviat la rebré. Un dels homenatjats, el senyor Ermengol Salip, acabada de rebre la medalla que li entregava l'alcaldessa, va demanar pronunciar unes breus paraules i va dir: “He complert 90 anys, i sempre he desitjat veure Catalunya lliure i sobirana. Si jo no ho veig, ho veuran la meva filla i les meves nétes.” Aquestes paraules van provocar una llarga i intensa ovació entre el públic.

            Des que el president Mas va plantejar al president Rajoy la celebració d'un referèndum a Catalunya, la seva resposta a totes les fórmules que la legalitat espanyola permetia ha estat sempre negativa i acompanyada del discurs de la por. El rebuig d'aquestes fórmules fa que les eleccions del 27 de setembre puguin tenir efectes plebiscitaris, i el president espanyol nega tal possibilitat. Encastellat en un marc conceptual tan negatiu que encoratja la nostra il·lusió i la nostra voluntat, i sobretot l'angoixa que li produeixen, li impedeix comprendre que el caràcter plebiscitari d'unes eleccions el dóna la voluntat dels votants.

            El 24 d'aquest mes es celebraran eleccions municipals. El resultat de totes les eleccions, tinguin el caràcter que tinguin, incideixen en les següents. No hi ha compartiments estancs. El electors catalans que desitgen veure una Catalunya lliure i sobirana ho han de tenir molt present. Un triomf de les candidatures municipals independentistes incentivaria el comportament electoral del 27-S.

            L'estrofa final del Poema ‘Canigó', de Jacint Verdaguer, diu: “Lo que un segle bastí l'altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Deu; i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra, al Canigó no el tiraran a terra. No esbrancaran l'altívol Pirineu.” Senyor Salip, tal vegada vostè i jo serem a temps de veure una Catalunya lliure i sobirana. Si no, tal com vostè va vaticinar en rebre la medalla, ens n'anirem amb la certesa que els nostres fills i filles, néts i nétes, sí que ho veuran. Catalunya no la tiraran a terra. Serà la Catalunya triomfant, rica i plena.

Publicat a EL PUNT/AVUI de 07/05/2015