La vicepresidenta del govern de l'Estat, amb una inequívoca intenció pejorativa,
va qualificar d'electoralisme partidista la Via Lliure a la República Catalana
que l'11 de setembre va omplir la Meridiana. Qualsevol iniciativa política té
un component important d'electoralisme i totes són partidistes. L'afirmació de
la vicepresidenta era innecessària, redundant. La redundància en política espanyola
està constitucionalitzada. L'article 2 de la Constitució Espanyola, tan freqüentment
utilitzat, diu literalment que la Constitució es fonamenta en la indissoluble
unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols
i és la frase més redundant de tota la història del constitucionalisme.
Haver compartit diferents períodes
històrics no ha aconseguit igualar els marcs conceptuals espanyol i català; al
contrari, ha radicalitzat les diferències fins al punt de fer-les
incompatibles. L'espanyol reflecteix una voluntat de domini; el català, una
voluntat d'existir. En matèria d'estructura d'estat els redactors de la
Constitució del 1978 no van poder o no van voler assolir el consens i es va
optar per ambigüitats. Es podia considerar que ja les resoldria el Tribunal
Constitucional. Només en diu la composició i en què té competència, i es remet
a una llei orgànica que en reguli el funcionament. En la sessió del Congrés
dels Diputats de dimecres passat es va prendre en consideració una proposició
de reforma de la llei vigent formulada pel grup parlamentari popular. El corró va
funcionar, es va prendre en consideració amb els vots únicament del grup popular
i el rebuig de tota l'oposició, que entenia que instrumentalitzava el Tribunal
Constitucional.
En l'argumentari espanyol
contra el procés hi figura l'afirmació que la Constitució va ser un pacte. Si
va ser així, l'espanyola qui la va pactar? Qualsevol pacte suposa, almenys,
dues parts, i un pacte constitucional, perquè sigui autèntic, també suposa
l'existència de diverses unitats polítiques, cadascuna de les quals conté el subjecte
d'un poder constituent. A Alianza Popular, que després es va convertir en
Partit Popular, no tothom va estar d'acord amb el text constitucional, que
equival a dir amb el pacte constitucional. El mateix José María Aznar va
escriure a Nueva Rioja una sèrie de set articles rabiosament contraris.
Si afirmen que Catalunya
era una de les parts, la seva afirmació implica l'existència de Catalunya com a
unitat política. Si no, com pot pactar qui no existeix? Allò que no existeix,
no pot participar, ni activament ni passivament, i en no participar, no pot
pactar. Si hi va haver pacte és evident que Catalunya ha estat víctima d'un
reiterat incompliment i qui és víctima d'un incompliment de pacte el pot donar
per trencat. Fer un referèndum era una fórmula, que implicava la possibilitat
tant de donar-lo per trencat com per renovat. La prepotència espanyola, un dels
seus marcs conceptuals més característics, ho ha refusat.
La Constitució a l'article
2, abans esmentat, diu que reconeix i garanteix l'autonomia de les
nacionalitats i regions. L'autonomia vol dir competències i una competència no
és només el seu atorgament, és el seu atorgament i la possibilitat del seu
exercici. La possibilitat del seu exercici requereix un finançament adequat i
que les competències no siguin envaïdes i pertorbades, amb l'afany de
recuperar-les. No s'ha respectat ni una cosa ni l'altra i, en conseqüència, la
via de l'autonomia no inspira confiança. Catalunya ha superat l'autonomisme.
Vol la independència i sap que pot aconseguir-la. L'Estat espanyol també, i
està preocupat. Si l'independentisme el 27-S assoleix una victòria clara, com
quedaran afectades la prepotència i la preocupació? La resposta a aquesta
pregunta és el nostre repte.
Publicat a PUNT/AVUI DE 21/09/2015
Publicat a PUNT/AVUI DE 21/09/2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada