7 de desembre del 2015

LA FORÇA DE LA LLIBERTAT

En la independència hi caben tots els projectes,
         per   antagònics que puguin semblar

            Tot just sortim de les eleccions al Parlament de Catalunya, encara no s'ha investit el president de la Generalitat, i el dijous 3 de desembre (data en que redacto aquest article) a mitjanit comença la campanya de les eleccions generals. Ahir tot feia preveure que la investidura no s'assoliria i que una dissolució automàtica del Parlament i la convocatòria de noves eleccions era inevitable. I l'elector, perplex i al·lucinat, quin comportament se li suposa que tindrà? Tornar a fer eleccions no és dolent en si mateix. Moltes democràcies preveuen i tenen establerta una segona volta, el ballotage. L'atzucac en què es troba Catalunya té molts responsables. Per mi, l'electorat no ho és. Qui, doncs?

            El novembre deL 1975, Josep Pallach va publicar un assaig titulat La democràcia, per fer què?. Sovint el rellegeixo i amb freqüència el cito. Pallach s'interrogava sobre les llibertats que realment garanteixen una autenticitat democràtica i afirmava que perquè una societat pugui ser considerada com a democràtica és necessari que els detentors del poder obtinguin la seva legitimitat per mitjà d'una elecció estrictament concurrencial. Les eleccions del 27-S al Parlament de Catalunya acomplien aquest requisit. Eren absolutament concurrencials. Com en totes les eleccions, efectuat l'escrutini, proclamats el vencedors la nit del 27-S, es va iniciar un altre temps polític, un temps que exigeix eficàcia. Els electors que van votar la independència no van dir-se que estaven contents d'haver votat una opció guanyadora, es van dir que estaven contents d'haver votat, d'haver legitimat amb els seus vots aquelles opcions que conduirien el país a l'anhelada independència.

            Aquestes opcions van ser dues, Junts pel Sí i la CUP, totes dues inequívocament independentistes. Junts pel Sí va obtenir 62 escons; la CUP, 10. La satisfacció va ser total. S'havia aconseguit! El procés es podia posar en marxa. La independència era a l'abast. No hi podia haver retorn. El requisit de legalitat s'havia complert, el simple fet de participació d'ambdues opcions a les eleccions era indicatiu d'aquesta voluntat. La legalitat vigent, la que esgrimeix el Tribunal Constitucional, per a Catalunya prové d'una annexió, consumada i documentada en els decrets de Nova Planta, que la fonamenten en el “derecho de conquista”. Una annexió significa anul·lar la legalitat d'un poble, d'un país, d'una nació, per imposar la de l'annexant. La legalitat catalana quedava substituïda per una legalitat forana, la castellana.

            Constituït el Parlament de Catalunya, en la primera sessió, va adoptar una resolució en la qual constata que el mandat democràtic obtingut es basa en una majoria en escons de les forces parlamentàries que tenen l'objectiu que Catalunya esdevingui un estat independent i en una àmplia majoria sobiranista en vots i escons que aposta per l'obertura d'un procés constituent no subordinat. Constatació que ni el Tribunal Constitucional pot negar. Les dues opcions, Junts pel Sí i CUP, la van votar.

            La CUP s'ha negat a aportar els seus vots a la investidura del president de la Generalitat. És normal que en un moment constituent com aquest en què ja ens trobem, sorgeixin i es plantegin orientacions de caràcter social i és legítim proposar desenvolupar-les simultàniament, però no s'han de posar com a condició inamovible a la consecució de la independència. Em sembla que gairebé és una confessió de feblesa, del sentiment que no seran capaços d'incorporar a les seves propostes la majoria dels seus compatriotes.

            David Fernàndez, periodista i activista social, diputat de la CUP en la passada legislatura, va publicar dijous passat un article titulat “Sortir-nos-en” al diari Ara, en què diu que es discuteix per darrera vegada si són dos projectes tan antagònics CDC i la CUP, i suggereix el desbloqueig i desgel per passar pantalla i que pot ser l'únic possible ara mateix, amb dos vots al procés al costat d'un pla de xoc, real i concret. En aquesta consideració i en el context de tot l'article destaco la recomanació que val més sortir a jugar i potser perdre que ni tan sols no comparèixer al terreny de joc. Que rodi la bola de la llibertat.

            Exacte, que rodi la bola de la llibertat. En la independència hi caben tots els projectes, per antagònics que puguin semblar. La independència és cosa de tots aquells que creuen en la immensa força de la llibertat.

Publicat a El Punt/Avui de 7/12/2015

3 comentaris:

Albert Ollé (blogger) ha dit...

Molt encertat Narcís en el teu bloc, encara que la decisió de la CUP (tardía) ha fet perdre un temps i uns nervis que a la ciutadania ens ha fet reflexionar, seriosament, que amb una diferència d'escons tan notable (62 a 10) no hem estat per la feina que les urnes havien proposat: la independència !!. Crec doncs que la gent de la CUP s'ha apalancat en una coherència pròpia , sense tenir en compte que Junts pels Sí no podien renunciar tampoc a la seva proposta d'investir a Artur Mas . Llàstima no haver trobat el consens que necessitem per no fer el ridícul i donar arguments als foranis.

JoanC ha dit...

Senyor Oliveres: he llegit el seu article, que comparteixo. L’escrit que introdueixo a continuació (aparegut al Facebook) no té res a veure amb el que diu vostè. En comptes d’un comentari als seus arguments, acabo fent una pregunta d’un tema més o menys relacionat. QUÈ ME’N DIU?

ELECCIONS DEL 20 DE DESEMBRE (20-D)
Els partits polítics catalans amb vocació independentista han decidit (no tots) presentar-se a les eleccions espanyoles del 20-D. Jo diria que trencar amb l’estat espanyol forma part de l’ADN d’aquests partits, per tant em sorprèn que vulguin participar com a diputats al Congrés espanyol, pel fet que formar part d’aquesta institució suposa que s’accepten els principis legals en què es fonamenta, bàsicament: la Constitució espanyola i “la unitat indivisible de la nació espanyola”.
Per si estic equivocat, m’agradaria que algú em digués “quin és l’objectiu que persegueixen aquests partits” i per què alguns catalans que desitgen un estat propi creuen que NO ens hem d’abstenir el 20-D. I jo em pregunto: Per molts vots que s’aconsegueixin, de què serviran si mai es pot obtenir una majoria i allí, al parlament espanyol, la paraula independència és rebuda per una majoria d’espanyols amb menyspreus, insults, etc.
La pregunta és, repeteixo,: QUIN ÉS L’OBJECTIU QUE PERSEGUEIXEN ELS PARTITS CATALANS QUE S’HAN MOSTRAT EN FAVOR DE LA DESCONEXIÓ VOLENT INTRODUIR-SE EN LA CAMBRA LEGISLATIVA ESPANYOLA ?
Una altra pregunta, també repeteixo: PER QUÈ ALGUNS CATALANS QUE DEFENSEN UN ESTAT PROPI CONSIDEREN QUE ÉS ‘NECESSARI’ PARTICIPAR VOTANT EN AQUESTES ELECCIONS LEGISLATIVES ?
Algú m’ho pot respondre ?

NARCÍS OLIVERES i TERRADES ha dit...

Benvolgut Albert,
Gràcies pels teus comentaris. En la última frase, tal vegada es trobi la clau del comportament que lamentem. No és tracta de no haver sabut trobar el consens. L’únic consens que conec és que ningú no sap què és. Rau en els seus mateixos conceptes. El de la CUP i el nostre, i amb el nostre el de Junts pel Si, no són el mateix. Tot és relatiu. En la perspectiva de la CUP el diferencial 62 a 10 és totalment irrellevant, i això ho condiciona tot. El seu marc conceptual roman inalterable. Les consideracions de David Fernàndez, a les quals faig referència , i que algú ha considerat una escletxa, no ho són. La mecànica de presa d’acords de la CUP ho dificulta. Ell mateix les qualifica de recomanació. Ni tan sols de proposta. Que rodi la bola llibertat diu. Si la bola roda en el sentit adequat, ens en sortirem i ens enfortirem. No és el consens allò que s’ha d’assolir, és la consciència de la prioritat, condició inamovible, de l’assoliment de la independència.

RESPOSTA AL SENYOR CAMPS

Senyor Camps,
Agraeixo el seu comentari així com la pregunta-reflexió que em formula , que només puc correspondre amb la meva pròpia reflexió. És cert que molts cata-lans ens interroguem si no és una contradicció participar, activa i passivament, en unes eleccions generals ja que això suposa, tal com vostè comenta, acceptar que la Constitució (espanyola) es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola.
Quan en plena dictadura franquista el residents en zones frontereres amb l’Estat francès, teníem la possibilitat d’accedir al la televisió francesa, en aquells moments exclusivament pública, denominada O.R.T.F. , un polític francès, gaullista, ex ministre, ex alcalde de Salses, la seva població natal, Artur Comte, home extravertit, vitalista, gran comunicador, va ser nomenat pel govern francès director de l’O.R.T.F. Tots just acabava de prendre possessió del càrrec va ser entrevistat, per la mateixa, i el presentador li va preguntar si era catalanoparlant, i davant la resposta afirmativa d’Artur Comte, la següent pregunta va ser com podria desenvolupar la funció de director de l’O.R.T.F, a la qual ell va respondre que si França afirmava que els catalans eren francesos havia de er amb totes les seves conseqüències, fins i tot que un catalano-parlant fos director de l’O.R.T.F. Vaig presenciar aquella entrevista i em vaig sentir orgullós d’Artur Comte
Una gran majoria de catalans desitja la independència de Catalunya, però han refusat la utilització de la violència per aconseguir-la. Si l’Estat espanyol se sent obligat a maquillar la seva voluntat de domini i contempla la presència de parlamentaris catalans a les “Cortes Españolas” ha de ser amb toles les conseqüències, fins i tot que des de les seves pròpies institucions aquests parlamentaris catalans, els recordin a ells i a l’opinió internacional la seva voluntat d’existir. Jo penso que aquest és l’objectiu de la presència dels partits catalans en les Cambres legislatives de l’Estat espanyol.