18 d’agost del 2015

INDICADORS D'ANGOIXA



              Ahir, 17 d’agost de 2015, el Punt Avui em va publicar aquest article en la part final del qual, em vaig referir a una de les obsessions del govern central  de dissuadir els independentistes recorrent a argumentacions mancades totalment de fonament, com que la UE només l’han de formar els grans estats, entre els quals hi figura l’espanyol, atribuint-se amb arrogància aquesta condició,  i que les petites nacions i les regions com a subjectes polítics desapareixeran. És obvi que entre les petites nacions s’hi hauria d’incloure Catalunya en l’improbable cas -segons ell- de que accedís a la independència.

            L’apreciació entre allò gran i allò petit és molt subjectiva i entre els membres de la ONU, en termes de població,  Catalunya seria un país mitjà i segons un informe recent del World Economic Forum, dels 34 països que tenen economies més competitives que Espanya, el 74% tenen menys habitants i, d’aquests, més de la meitat en tenen menys que Catalunya. Aquestes i altres dades les he obtingut en l’article Un país viable i de qualitat?  De Xavier Comas i Angelet publicat el passat 6 d'agost, el text íntegre del qual m'ha semblat escaient aportar al final del meu article.

Publicat al PUNT/AVUI de 17 d’agost de 2015
Indicadors d’angoixa   
            Cada dia, i no només en períodes electorals, ens hem d'empassar estadístiques, sondeigs, intencions de vot, índexs de popularitat, etc. Assenyalen la font i mai no deixen de precisar que el sondeig s'ha fet en una mostra representativa. Però s'ajusten a la realitat? La confiança que mereixen depèn molt de la seriositat de qui els fa. Els sondeigs, en política, són fets, interpretats i utilitzats políticament. És a dir, no són una tècnica aplicada científicament, sinó que s'aplica al servei dels actors polítics. Dir-ho és una banalitat, evidentment, però en aquests moments convé tenir-ho present perquè una lectura comparada dels sondeigs és convenient si se'n vol deduir les diferents estratègies polítiques. Els sondeigs han anat esdevenint part important del joc polític. Els centres de sondeig no són únicament testimonis exteriors de la competició política. Hi participen encoratjant determinades visions, orienten els comentaris i incideixen en l'aplicació de les estratègies. No són una garantia d'eficàcia. Més aviat al contrari. No es pot pretendre que puguin ser un reflex d'una composició real de l'opinió col·lectiva. Els mateixos confeccionadors ho saben molt bé i per justificar-se recorren al metafòric tòpic que el sondeig és una instantània.
            
              Tothom té consciència de la importància que el 27-S tindrà en l'àmbit internacional i d'una manera molt especial en el de la Unió Europea. El procés independentista palesa una voluntat democràtica, clara i inequívoca, que s'ha visualitzat en les manifestacions multitudinàries de l'11 de setembre de 2012, de la Via Catalana de 2013, de la V a Barcelona de 2014. Totes elles prou significatives i a les quals s'afegirà la de la Via Lliure a la República Catalana de l'11d'aquest any, que segons una enquesta de NC Report publicada per La Razón, el 36,6% dels catalans, equivalent a 2.746.000 persones, tenen pensat participar-hi. Malgrat tot NC Report considera que la postura dels catalans és clarament negativa (!?). Misteris de la sociologia en el seu vessant d'estudi dels comportaments polítics? No! És un indicador d'angoixa.

            L'argumentació utilitzada pel govern de l'Estat per rebutjar aquesta voluntat s'ha fonamentat en una interpretació rígida i formal de la legalitat constitucional, consistent en el fet que aquesta no permet fer cap consulta als ciutadans de Catalunya sobre la seva voluntat d'esdevenir o no un estat independent i que no és possible cap altre referèndum o consulta que no sigui el d'una reforma constitucional, en el qual han de poder participar tots els ciutadans espanyols.

            Els comportaments polítics que sorgeixen d'un procés independentista denoten sempre el grau de preocupació de les dues parts. El president del govern espanyol últimament ha afirmat reiterades vegades que la UE només aconseguirà els seus objectius si la formen els grans estats i que les petites nacions i les regions com a subjectes polítics desapareixeran. No raona el perquè, ignora que una asseveració sense demostració equival a un concepte sense definició. La seva brillant diplomàcia no aconsegueix ni dissipar ni dissimular la seva angoixa.

            Amb la seva arrogància habitual, el president del govern espanyol sosté, i en fa un dogma, que l'èxit d'Europa rau en la unitat dels seus estats membres i que contra aquesta realitat política l'independentisme català pretén aixecar fronteres. No recorda, si mai no ho ha sabut, que Jean Monnet, pare de la Unió Europea, en el moment de la seva creació va dir: “Nosaltres no unim estats; nosaltres unim homes.” Tampoc no recorda, si mai no ho ha sabut, que Winston Churchill, en la mítica conferència a la Universitat de Zuric en la qual va llançar la idea d'uns Estats Units d'Europa, va dir “els pobles només han de voler perquè les seves esperances es facin realitat” i que “si es vol fer bé, sincerament, l'obra de construcció dels Estats Units d'Europa, la seva estructura haurà de ser concebuda de tal manera que cada estat només jugui un paper secundari: els estats petits comptaran tant com els grans i s'asseguraran el respecte per la seva contribució a la causa comuna”. I concloïa: “Pot ser que els antics estats vinguin a ocupar el seu lloc a les files dels Estats Units d'Europa.” Ara és l'hora que Catalunya l'ocupi.

Un país viable i de qualitat?
Xavier Comas i Angelet, 6 d'agost de 2015

            Al Sr. Rajoy li agrada explicar que els països han de ser grans per ser viables. Durant la seva visita a Washington l’any passat va declarar que la independència “es mala, sobre todo para el pequeño”. Cal, doncs, preguntar-nos, són els països petits menys viables que els grans? La independència de Catalunya és un repte o una oportunitat?

            Al món hi ha 193 països membres de l’ONU: 97 tenen una població superior, i 96 una d’inferior, als 7,5 milions de Catalunya. A la Unió Europea hi ha 15 països amb més població que la catalana i 13 amb menys. Per tant, si Catalunya fos un estat independent no seria pas un país esquifit, seria més aviat un país mitjà. Ara bé, cal ser gran per poder tenir una economia capaç de competir a nivell mundial i poder garantir el benestar dels seus ciutadans? Segons un informe recent del World Economic Forum, dels 34 països que tenen economies més competitives que Espanya, el 74% tenen menys habitants i, d’aquests, més de la meitat en tenen menys que Catalunya. 

            Comparem ara els països mirant el seu nivell de desenvolupament humà. Segons l’Índex de Desenvolupament Humà que publiquen les Nacions Unides, dels 26 països que tenen un índex superior a Espanya el 73% tenen poblacions inferiors i també més de la meitat menys que Catalunya. 

            En resum, sembla que la mida d’un país no té gaire a veure amb aquests temes. Què fa, doncs, que un país tingui alts nivells de competitivitat i de desenvolupament humà? La característica comuna dels països que puntuen bé en aquests àmbits és la qualitat de les seves institucions de govern. Que siguin competents a l’hora de produir serveis i respondre a les demandes socials; que siguin transparents en les seves actuacions i en l’ús dels diners públics; que siguin predictibles; i que siguin, i se sentin, responsables (el que en anglès en diuen ser “accountable”) davant dels ciutadans. És a dir, institucions de govern que puguin ser respectades i vistes com a legítimes per part dels ciutadans. Arribar-hi no és fàcil. Requereix temps i voluntat política de construir-les. Però arribar a assolir-les és la gran oportunitat ­i hauria de ser el “gran nord” que orienti el procés sobiranista català.

            Un dels grans reptes – i oportunitats – d’una Catalunya independent és, per tant, poder trencar amb dues característiques de les institucions públiques espanyoles: la corrupció i la manca d’independència del poder judicial.

            La prevalença de la corrupció a l’Estat Espanyol, i els seus devastadors efectes sobre l’economia i la confiança dels ciutadans en les institucions són ben sabuts. Potser és menys sabut que, quan es compara amb altres països, Espanya té un dels poders judicials menys independents. Un dels indicadors d’independència judicial més ben valorats a nivell mundial és el que també publica el World Economic Forum. Segons aquest índex, el sistema judicial espanyol se situa per sota del de països com l’Aràbia Saudita, Bolivia, o Rwanda. I en comptes de millorar, la situació empitjora: el 2013 Espanya ocupava la posició 60, el 2014 la 72, i el 2015 ha baixat fins a la 97.

            Amb aquest panorama resulta palès que tenir un govern propi, més proper, i amb tots els poders d’un Estat, és una condició necessària per poder avançar en el camí de dotar-nos d’institucions de qualitat. Per fer-ho, però, ens cal també reconèixer que en els darrers anys de construcció d’autogovern hem comès errors importants; que en algunes àrees –com és ara la corrupció– no podem seguir el camí de permissivitat emprès; ens cal reflexionar sobre el que hem fet malament, rebobinar, ser implacables amb els culpables, i tornar a començar quan calgui.

Xavier Comas i Angelet és llicenciat en economia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor per The Johns Hopkins University. Des del 1977 viu als Estats Units. Va començar la seva carrera com economista teòric, ensenyant microeconomia i matemàtiques al Departament de Teoria Econòmica de la UAB. Posteriorment es va dedicar a projectes pràctics de desenvolupament internacional treballant per a diverses institucions públiques i privades. Ha estat prop de 25 anys al Banc Interamericà de Desenvolupament, a Washington, on va tenir diversos càrrecs, inclosos el d’assessor del president i fins al 2010 cap de la Institutional Capacity of the State Division. Ha treballat amb representants governamentals de nombrosos països de l’Amèrica Llatina, ajudant a formular i executar projectes en àrees com educació, salut, infraestructures, reforma judicial, mercats de treball, i seguretat ciutadana entre altres.