“La ciutadania té un gran paper a jugar i una gran
responsabilitat “
La democràcia és el poder del poble. Quin poder i quin
poble? El poder del poble no és només el d'escollir els seus governants i
representants, és també el de trencar amb les jerarquies instituïdes,
especialment les foranes i imposades.
Albert Ogien i Sandra
Laugier, en l'assaig Per què desobeir en democràcia?, ho analitzen des
d'una perspectiva de desobediència civil i en donen una justificació moral i
política afirmant que la desobediència civil no és una amenaça per a la
democràcia sinó que constitueix la seva vitalitat. La desobediència civil és
una forma d'acció que consisteix a refusar de manera no violenta, col·lectiva i
pública complir una obligació legal o reglamentària perquè viola un “principi
superior”. La desobediència civil és una estratègia, com ho és, per l'Estat,
l'estratègia de la por. La referència a conceptes d'estratègia té ressonàncies
bèl·liques. Hem d'assumir, metafòricament, que estem en guerra. L'Estat
espanyol sap que no pot recórrer a la violència armada i utilitza tots el mitjans
al seu abast per impossibilitar la independència i no n'hi haurà si no hi ha
trencament de la legalitat estatal, ja que en aquesta legalitat fonamenta la
seva voluntat de domini.
Un debat parlamentari és
el moment de formació de la voluntat, precedeix la votació, és a dir la
decisió. Els discursos parlamentaris d'investidura s'adrecen a exposar raons o
conviccions a fi d'aconseguir o refusar el suport. El passat dia 2 el discurs
del candidat a la investidura va ser una esperpèntica combinació d'arrogància,
angoixa i mediocritat. No va ser capaç de convèncer ni tan sols els seus aliats
de Ciutadans i es va haver de conformar amb l'entusiasmo indescriptible
(per recordar l'expressió tan utilitzada durant el franquisme referida al
Caudillo) dels diputats del seu grup, aplaudint-lo cada vegada que pretenia fer
un pinyol.
La desobediència civil ja
ha començat, la practica el nostre Parlament. Ho afirma el propi Tribunal
Constitucional. Fer al·legacions no significa acatar, no suposen la passivitat
de les institucions i dels ciutadans. La ciutadania té un gran paper a jugar i
una gran responsabilitat. Hem de participar en totes les mobilitzacions que
s'organitzin. I en totes les conteses electorals donar el nostre vot a les
opcions independentistes. Tornant a la metàfora bèl·lica, lluitem en dos
fronts. Hem de vèncer en els dos. L'interior, és a dir l'Estat espanyol, i
l'exterior. El reconeixement exterior farà irreversible la nostra
independència. Ho sap prou bé l'inefable senyor García Margallo. La seva nota
al secretari de Relacions amb els Estats del Vaticà n'és una prova eloqüent.
Publicat al Punt/Avui 12 09 2016
