19 de març del 2013

AUSTERITAT/CREIXEMENT

En economia moltes afirmacions tingudes per irrefutables poden tenir efectes perniciosos, sobretot en uns moments, com el que estem vivint, en els que es perceben signes de pèrdua de confiança en si mateixa de la cultura occidental. El caràcter exemplar del passat, en funció del qual es pogués orientar sense reserves el present s’ha esvaït. Ho expressa amb gran agudesa Zygmunt Bauman, sociòleg britànic d’origen polonès, en allò que anomena “societat líquida” perquè no manté per gaire temps una mateixa forma i en la que la precarietat i la incertesa són constants. En aquesta societat els llogres individuals no se solidifiquen en béns duradors perquè els actius es converteixen en passius, les capacitats en discapacitats en un obrir i tancar d’ulls, les estratègies envelleixen amb tanta rapidesa que ja són obsoletes abans de conèixer-les adequadament. No obstant això, en l’actual crisi hi ha hagut un dogma que s’ha mantingut intocable, el de l’austeritat. Aquest dogma, s’està esfondrant. Dos rellevants economistes del Fons Monetari Internacional, Olivier Blanchard i Daniel Leigh, assenyalen que les polítiques d’austeritat són més dolentes pel creixement del que es pensava. Segons ells, en un article publicat el 3 de gener, la utilització d’un mal coeficient de càlcul ha desembocat en una sots-estimació dels efectes negatius de l’austeritat a Europa. Aquesta desqualificació, a la que se n’hi afegeixen d’altres, com ara la intervenció de l’alcalde de Londres, Boris Johnson, a la cimera de Davos en la que advocava que en front d’una recessió que no s’aturava s’invertís en les infraestructures que s’estaven degradant, en carreteres, hospitals, etc, han passat quasi desapercebudes, tant en la premsa generalista, com en la especialitzada de l’estat espanyol.

En un article publicat el 12/01/2012, vaig escriure que la temptació de confiar en els experts econòmics per sortir de la crisi em semblava una temeritat. Ara es pot afirmar que era una impressió encertada. És inconcebible elevar a dogma irrefutable una política d’austeritat, sense tenir en compte els efectes d’aquesta política sobre la taxa de creixement. El propi Mario Draghi el dia10 de gener deia que en absolut ens trobem en el camí d’una reactivació ràpida i forta. Si l’impacte és tan negatiu, més dolent del que es pensava, com afirma el document del Fons Monetari Internacional, és indubtable que està tenint una incidència en el creixement i sobretot en l’ocupació

Independentment de les anàlisis realitzades per Olivier Blanchard i Daniel Leigh, persistir en una política d’austeritat atribuint-li efectes miraculosos sobre la reactivació seria un error històric d’efectes incalculables. Els resultats de les eleccions italianes alerten dels perills de l’arribada dels populismes. Allò que va portar el nazisme al poder, que sempre s’ha considerat una conseqüència de la inflació que patia Alemanya els anys 1922-1923, en realitat ho va ser de l’aclaparadora austeritat a que la va sotmetre el canceller Heinrich Brüning de 1930 a 1932. Hitler va arribar al poder el 1933.

Els mercats financers dels quals s’afirmava que en el seu sí s’originaven mecanismes autocorrectors dels desequilibris i els comportaments agressius dels seus responsables han resultat totalment ineficients per restablir-los i s’ha constatat que les polítiques d’austeritat pressupostària considerades vitals són inaplicables si no s’acompanyen d’una política de desenvolupament.

Ha arribat el moment de rellançar una política de creixement. Amb el caràcter líquid amb que Zygmunt Baum descriu la societat actual, si s’assequés aquest líquid només quedaria l’envàs i aquest envàs només l’ompliria el populisme. Tornaríem als anys trenta del segle passat. L’estat de benestar, que amb tants esforços hem anat construint des de l’acabament de la segona guerra mundial desapareixeria.

Tal vegada sigui veritat que es poden originar mecanismes autocorrectors i tal vegada sorgeixin en la pròpia societat, no en els mercats financers, sinó en una societat responsable, democràtica i solidària. M’agrada pensar que amb aquestes premisses serem capaços de mantenir el nostre estat del benestar


Publicat al Setmanari Empordà

7 de març del 2013

NI TECNOCRÀCIA, NI POPULISME

 “El populisme en els moments presents és l'amenaça més greu de la   democràcia”

les polítiques d'austeritat són dolentes per al creixement i l'ocupació és no només el convenciment dels ciutadans, és també admès per la major part dels economistes. Dos dels més rellevants, Olivier Blanchard i Daniel Leigh, tots dos del Fons Monetari Internacional, assenyalen que ho són més del que es pensava. Segons ells, en un article publicat el 3 de gener, la utilització d'un mal coeficient de càlcul ha desembocat en una sotsestimació dels efectes negatius de l'austeritat a Europa. Admeten no pas un error de càlcul en sentit estricte però sí una difícil i sens dubte mala estimació del “multiplicador pressupostari”. El multiplicador en qüestió és el coeficient que relaciona l'evolució de les despeses públiques (o dels impostos) amb la taxa de creixement de l'economia. El que ha passat, segons Blanchard i Leigh, és que el multiplicador “de crisi” podria ser tres vegades superior al dels períodes normals.

No estic capacitat per aportar consideracions de teoria econòmica però, com qualsevol altre ciutadà, em considero afectat i, per tant, legitimat per reiterar algunes qüestions relatives a la disjuntiva austeritat/creixement. En un article publicat a El Punt Avui el 12/01/2012 deia literalment: “La temptació de confiar en els experts econòmics per sortir de la crisi em sembla una temeritat” i que “la responsabilitat del govern de Catalunya es posa de manifest amb l'adopció de mesures que tenen com a objectiu el manteniment i la consolidació de l'estat del benestar i això només s'aconseguirà amb un exercici de responsabilitat política”. Poques setmanes després, el 31/05/2012, en un altre article publicat també a El Punt Avui, em feia ressò d'una conferència feta per la directora general del Fons Monetari Internacional a la Universitat de Zuric el 7 del mateix mes, en la qual la Sra. Christine Lagarde havia fet una crida instant a un creixement més fort i durable. Per aconseguir-ho, va dir, “els governs han d'aconseguir el dosatge apropiat de polítiques. Una mala elecció tindria desastroses conseqüències. Podríem perdre un decenni de creixement i una generació de joves i desaprofitaríem l'ocasió de retornar l'economia mundial a l'equilibri. La dicotomia austeritat/creixement està en el nucli del debat”.

Els ciutadans de Catalunya tenen por i consciència que el repartiment dels dèficits i els esforços d'austeritat i reducció de pressupostos a Espanya no és equitatiu. Els adversaris de la independència instrumentalitzen la por. Ara és hora de sortir de la crisi, diuen. Una cosa no exclou l'altra. És més, el dret a decidir i la sortida de la crisi estan imbricats. Si assolim la plena sobirania, podrem decidir per nosaltres mateixos com sortir-ne. En el preàmbul del text de la carta fundacional de les Nacions Unides s'expressa que el reconeixement de la dignitat humana constitueix el fonament de la llibertat, la justícia i la pau al món. La dignitat no és un ideal, ni un objectiu a aconseguir. És un principi que no és negociable, és inherent a tots els membres de la família humana i dels seus drets inalienables. L'exigència de la dignitat i la democràcia no són valors enfrontats. Les democràcies estan constituïdes per persones lliures, conscients de la seva llibertat. I llibertat vol dir responsabilitat i suposa l'existència de la dignitat humana. Només qui és lliure pot assumir responsabilitat. I només actua responsablement qui conserva la possibilitat de ser lliure.

Era encertat l'advertiment de Christine Lagarde que una mala elecció tindria desastroses conseqüències. El creixement no és un luxe, és a la base del poder d'adquisició. Sense ell el cicle de l'endeutament esdevé infernal, l'atur s'incrementa, és la recessió, l'empobriment. Les eleccions recentment celebrades a Itàlia constitueixen una condemna a les polítiques d'austeritat i alhora han posat de manifest l'auge del populisme a Europa, el qual es nodreix de la mediocritat i de la corrupció. El populisme en els moments presents és l'amenaça més greu de la democràcia. La tecnocràcia ha resultat ineficient, no ens salva, només l'evitarà la responsabilitat política i aquesta responsabilitat ens incumbeix a tots.

Estem celebrant l'Any Espriu. Recordem els versos finals de la seva poesia Indesinenter: “Mai no hem pogut però desesperar del vell vençut i elevem en la nit un cant a crits car les paraules vessen de sentit. L'aigua, la terra, el foc són seus. Caldrà que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou, alçat sense repòs, per sempre més, home salvat en poble, contra el vent. Salvat en poble, ja l'amo de tot, no gos mesell, sinó l'únic amo i senyor.” Bellíssima imatge del dret a decidir, de la responsabilitat, de la independència.

Publicat a El Punt Avui

3 de març del 2013

Ho hauríem d’entendre tots


Acabo de llegir el comentari politnòmic del 2 de març de 2013 del bloc d’en Marti. Tots els comentaris d’en Martí al seu bloc són interessants i denoten una agudesa poc corrent, que fa compatible amb una gran capacitat de síntesi. El que em refereixo en dedica un a la columna “Assajos Polítics” d’Antoni Puigverd i afirma que l’hi ha agradat molt, amb la qual cosa coincideixo. Antoni Puigverd és valent i això no vol dir que les seves anàlisis hagin de ser sempre compartides, acabo d’escriure que coincideixo amb la valoració d’en Martí, per tant la subscric, tot i que Puigverd ens priva de concretar la seva anàlisi. Estic totalment d’acord amb l’advertiment de contagi dels perniciosos efectes del populisme, del populisme i de la corrupció. Convé una catarsi diu. I que no n’hi ha prou amb petits gestos i reunions. Segueixo estant-t’hi d’acord, però quins suggereix ?, quina mena de catarsi han de fer els partits polítics?. El populisme en els moments presents és l’amenaça més greu de la democràcia La tecnocràcia ha resultat ineficient, no ens salva, només la pot evitar la responsabilitat política i aquesta responsabilitat ens incumbeix a tots, a governants i a governats, a polítics i a votants, a Antoni Puigverd, a Martí Carreras i a mi, a tots aquells que probablement perquè no teníem democràcia vàrem créixer en el seu culte i amb nosaltres a tots els creuen en la seva força immensa.



EL BLOG D'EN MARTÍ

dissabte 2 de març de 2013

Comentari Politnómic (político . econòmic)

SEMBLA QUE NO HO ENTENGUIN
Setmana 10

Molts són els comentaris que podríem considerar importants de la setmana. Per exemple que per primera vegada el grup de diputats del PSC al Congrés de Madrid votés diferent del PSOE. També que el PIB espanyol a finals del 2012 ha caigut 1,40 %, la segona caiguda més gran des de 1970 (la primera va ser del 3,40% l’any 2009).

Però crec que cal traslladar- se a Itàlia per trobar els dos esdeveniments de més ressò. La renúncia del Sant Pare i el discurs que va fer el dia 27, en el que, entre altres coses, va dir que “a vegades els problemes han sigut grossos i semblava que el Senyor dormís”, segurament fent referència a una escena evangèlica en que, amb els apòstols dins d'una barca en un mar enfurismat, Jesús dormia plàcidament.

L’altre escena italiana han sigut les eleccions i el gran nombre de vots que va obtenir Beppe Grillo. Precisament comentat el tema m’ha agradat molt l’article de l’Antoni Puigverd a La Vanguardia del divendres dia 1. Desprès de explicar com veu el panorama italià i comparant-ho amb Espanya, diu “....el vell sistema s’enfonsa més lentament aquí que a Itàlia, però s’enfonsa. No ni ha prou amb petits gestos i reunions. Convé una catarsi. Si els partits convencionals no la fan, serà com aquell malalt de gangrena que, en comptes de posar-se en mans del cirurgià per fer l’amputació pertinent, es pren un calmant i diu: “Ja em passarà””.

Totalment d'acord Mentre tant la Diputació de Barcelona ha votat la dedicació exclusiva de catorze càrrecs (tots alcaldes o regidors) amb retribucions que oscil•len entre 3.700 i 8.200