Catalunya i Espanya:
Marcs conceptuals diferents
Conferència Atenea 29 maig 2015
Narcís Oliveres i Terrades
Els marcs conceptuals són
estructures mentals que donen forma a la manera com veiem el món. Formen part
del que s’anomena l’inconscient cognitiu, estructures del cervell que tot i no
podent accedir-hi conscientment, coneixem per les seves conseqüències: bàsicament
la manera com raonem i allò que considerem que és lògic. Són sistemes de
conceptes relacionats de tal manera que per entendre’n qualsevol cal entendre
tot el sistema. Els marcs conceptuals modelen els objectius que perseguim, els
plans que fem, la manera com actuem. En política, els marcs conceptuals,
configuren les ideologies i les institucions que nosaltres mateixos creem per implantar-les
i portar-les a terme. Els marcs no es poden veure ni sentir. Els coneixem, els
comparem, i els contrastem. Cada paraula es defineix en relació a un marc. Cada
paraula evoca un marc. Quan neguem un marc l’evoquem. En política sobretot.
La
política té un espai que li és propi :
el poder. Assolir-lo i mantenir-s’hi si ja es té. El seu objecte és la competitivitat
per a l’obtenció del poder. Durant segles, mil·lennis, aquesta competitivitat es
va exercir per mitjà de la violència. Avui en el nostre entorn, són necessàries
eleccions, si no, el poder no és legítim. La legitimitat és un marc conceptual.
És obvi que aquells que aspiren al poder han de persuadir els electors i la
importància de la paraula és cabdal. Totes les paraules es defineixen amb relació
a marcs conceptuals.
Atès que el propòsit d’aquesta conferència és analitzar, o intentar fer-ho, si
els marcs conceptuals d’Espanya i de Catalunya són diferents, és obligat que ho
faci en paràmetres de diferents processos històrics.
Afirmar que Espanya és una nació deriva
d’un marc conceptual. El marc conceptual espanyol ho afirma d’Espanya i ho nega
de Catalunya i sosté que la nació espanyola té més de 2000 anys d’existència, i
que Catalunya n’ha format sempre part. Cap marc no sorgeix del no res. Quan es
tracta d’explicar la formació d’una consciencia nacional, que hagi configurat
el nostre inconscient col·lectiu la dificultat rau en trobar el moment històric
del qual cal arrancar. Arrancaré de la romanització.
Podria fer-ho de l’hel·lenització sobretot
després de la magistral exposició que de l’hel·lenisme ens van fer l’Anna Velaz
i en Jordi Pla en la presentació, fa poques setmanes, de l’edició del llibre de
poemes Dans les ruines d’Ampurias d’Andrée
Bruguière de Gorgot. en la que vaig comprendre la veracitat de l’afirmació de
Joan Maragall el 19 de desembre de 1909 adreçant-se als empordanesos al
setmanari regionalista Baix Empordà de Palafrugell de que Catalunya no desapareixerà mai mentre
existeixi l’Empordà. Les referències que van fer de Josep Carner i Carles Fages
de Climent són indicatives de que en tots dos hi havia un marc conceptual
hel·lènic que trobem en molts catalans i d’una manera molt especial en la gent
de l’Empordà. Aquest marc conceptual hel·lènic és reflectit en l’etimologia de
la paraula català, kath vol dir tal com i hellenas vol dir grecs i
ens remet a la influència grega del nostre poble: Som tal com els grecs, els
grecs clàssics evidentment, i aquesta
condició, com acabo de dir, es reflexa en el nostre marc conceptual, en el qual
trobem trets típics del nostre comportament
com ara seny i rauxa que han esdevingut tòpics, o la identificació entre
saviesa, bondat i estètica tots ells de naturalesa profundament grega. L’etimologia
de Castella no fa referència a cap col·lectivitat humana, pura i simplement,
vol dir terra de castells. No es refereix a la gent.
La romanització va ser particularment
reeixida, tant en aquestes comarques com en totes les catalanes. Va durar set
segles. Pensem el que això significa. La penetració constant de la cultura d’un poble mestre en l‘art de
sotmetre i d’atraure, d’organitzar i d’administrar. Efectes de la romanització
van ser les llengües: la provençal, l’occitana, la catalana, la castellana, la
francesa, totes elles derivades del llatí i l’assumpció del dret romà. Pel que
fa Catalunya, llengua i dret han estat pilars fonamentals de la seva identitat
nacional i, per tant de la configuració del nostre marc conceptual. La
influència romana sobre Catalunya s’havia exercit tan sòlidament, que les invasions
bàrbares i l’establiment d’un poble germànic, el visigòtic, no sols no va
trencar el curs de la romanització, sinó que, en molts aspectes, la va
continuar. És un període que també és llarg, uns dos-cents / dos-cents
cinquanta anys. Evidentment, la monarquia visigòtica no és un Estat en el
sentit modern del terme, però no deixa de ser una entitat política, amb les
seves institucions. Repeteixo, amb les
seves institucions i recordo que a l’inici m’he referit a les institucions
dient que els marcs conceptuals configuren les que creem.
La monarquia visigòtica va entrar en
crisi a conseqüència d’una greu querella dinàstica i el seu territori va ser
envaït pels musulmans que ràpidament es possessionaren de la península,
prosseguint la seva escomesa fins a Poitiers on són aturats per Carles Martel.
Els àrabs, conquisten tota la
península, però en els territoris en que ens trobem nosaltres, el comtat de
Girona, a diferència del que feien en territoris més meridionals de la
península i la pròpia Catalunya, no s’hi estableixen. L’administració gòtica
s’hi manté.
Això no vol dir que en aquest
territori hi hagués estabilitat, hi havia incursions musulmanes, i a
conseqüència de les quals es produïa un flux de refugiats cap a la Septimània que
van jugar un paper molt important a l’època carolíngia, ja que molts d’ells van
acomplir càrrecs molt rellevants en la seva administració i l’acció de
Carlemany va ser una temptativa d’unitat europea. Van ser, si se’m permet el
modernisme, eurofuncionaris.
Girona, capital del comtat i les
comarques gironines es lliuren voluntàriament a Carlemany al començament de
l’estiu de 785. Ja he parlat de l’existència d’una administració gòtica. No són
els àrabs els que es rendeixen. Són la gent del país que voluntàriament volen integrar-se
al reialme carolingi. És molt diferent l’inici del procés de reconquesta a la
Marca Hispànica del que es va iniciar a Covadonga, el nostre neix vinculat al
projecte europeu de Carlemany. L’altre, sense voler restar-li cap mèrit, ni
treure-li la importància que va tenir, se’l pot assimilar més a una operació de
maquis
Fa dotze segles, doncs, ja es
manifestava la vocació europea de Catalunya. Seria inadequat que ara em
dediqués a fer un recorregut històric des de la creació de la Marca Hispànica
fins els moments presents. Les consideracions que he fet responen a la intenció
d’insistir que Espanya distorsiona la història en afirmar que és la nació més
antiga d’Europa, que ja existia fa 2000 anys i que Catalunya des d’aquests
inicis n’ha format part.
Catalunya
ha tingut moltes vicissituds a través la història. Ha sigut potència hegemònica
al Mediterrani i ha passat èpoques de gran declivi, moltes d’elles derivades
de problemes dinàstics, que la van arrossegar a participar en guerres
que no eren les seves, la Guerra dels Trenta Anys, per exemple, en que es
dirimia la supremacia Europa entre dues dinasties, Borbons i Habsburgs, de la
qual Catalunya, regida per la d’Habsburg, en va ser la gran perdedora. Pel
Tractat dels Pirineus, la Catalunya Nord era cedida a França
.
Un altre problema
dinàstic va ser la causa de la Guerra de Successió a la Corona espanyola,
d’efectes encara més perniciosos: la desfeta de 1714, que va comportar el
Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716. El triomf borbònic va significar
per Catalunya la pèrdua dels seus antics òrgans d’autogovern que van ser
substituïts per altres instàncies de control polític i va suposar la
implantació d’un estat d’excepció sobre la base d’una organització similar al
model castellà.
L’ocupació napoleònica i
la derrota de l’emperador van comportar, a partir de les Corts de Cadis, per la
via de la de la progressiva homogeneïtzació administrativa amb la resta de
territoris de la corona espanyola que Catalunya deixés d’estar sotmesa a
l’estat d’excepció per passar a compartir els efectes de l’onada obertament
uniformista i centralitzadora influïda pel model territorial francès amb la
qual es va pretendre afrontar la modernització de l’estat. Aquest és un element
clau que se situa en els postulats de la Revolució Francesa. La modernització
de l’Estat.
Amb la Revolució Francesa
apareix un nou marc conceptual: la idea de la nació liberal per bastir aquest
Estat . Fer de Espanya una nació moderna, europea era l’objectiu i la
disposició de las classes polítiques catalanes era total, dins de partits
polítics d’àmbit òbviament espanyol. Fa relativament pocs anys l’Ajuntament de
Figueres va tenir la idea, la bona idea, de posar en els edificis més
emblemàtics de la ciutat unes plaques en les que se’n detallen les
característiques arquitectòniques, els arquitectes i els promotors d’aquests
edificis. Molts d’ells eren membres de la puixant burgesia del segle XIX a
Figueres i si les heu llegit alguna vegada haureu observat que molts d’aquests
promotors havien estat Diputats, Senadors, Alcaldes o Regidors de la ciutat i alguns
fins i tot fundadors dels Partits Progressista Democràtic, o del Conservador,
tots ells partits dinàstics.
Aquesta implicació no va
assolir l’objectiu de la modernitat i el desencís es va manifestar no només per
la resistència a la modernització, sinó pel centralisme que comença a ser
criticat. El desencís no era exclusiu de la societat catalana. Va provocar la
caiguda de la monarquia d’Isabel II i va començar una nova etapa que va des del
1868 al 1898 en la que es produeix un salt qualitatiu entre la concepció
catalana d’un projecte modernitzador i centralitzador que es dilueix en la
política espanyola i el catalanisme polític que l’articula en un projecte orgànicament
independent.
En aquest període hi va
haver l’efímera Primera República (no va durar ni un any) i crec que val la
pena recordar la participació de l’Empordà al projecte republicà, ja que tres
empordanesos hi van tenir responsabilitats ministerials. I també que la primera
república va aprovar a les Corts una Constitució, que no va arribar ser mai
proclamada. La barroera entrada, a la matinada del 3 de gener, del general
Pavia amb unitats de l’exèrcit a l’hemicicle, (no cal dir que amb el mateix
marc conceptual d’Antonio Tejero el 23-F de 1981) va dissoldre les Corts i va acabar
amb la I República. L’article 1er.d’aquella Constitució diu “Componen la Nación
española los Estados de ...” i els va citant per rigorós ordre alfabètic, des d’Andalucia
Alta fins a Regiones Vascongadas, en la relació hi figuren Cuba i Puerto Rico.
Les Filipines, s’elevarien a Estat a mesura dels seus progressos. Aquest text significava
l’aparició de la idea d’Estat compost basada en un criteri de regionalització
històrica.
El fracàs de la I
República va tenir un efecte que cal remarcar, especialment des de la perspectiva
dels marcs conceptuals, l’espanyol i el català. Els marcs conceptuals no només
són diferents, són oposats. Pi i Margall, a la seva obra “La reacción
y la revolución”, publicada el 1854, posava sobre el tapet amb frase curta i termes contundents, la
diferència de marcs: “Tota la
història nacional -deia- és el
relat de l’oposició entre el principi unitari i la diversitat regional”. El
terme nacional de la frase es refereix a l’Estat espanyol.
La Restauració va
imposar una nova realitat política i constitucional a tot l’estat i a Catalunya
s’arriba a la conclusió de que els seus interessos es defensarien millor creant
instruments polítics propis i independents. El catalanisme polític neix com a
manifestació política d’una col·lectivitat diferent. El marc conceptual que
s’havia anat formant accentua la seva diferència amb el marc conceptual
espanyol i els marcs apareixen oposats. Catalunya s’adona d’aquesta diferència
que fins aleshores es concretava en la voluntat catalana d’influir en la
construcció d’una nació liberal moderna, que havia de ser Espanya. La fallida
del projecte i la consciència del seu fracàs provoca la necessitat d’optar per
una nova via d’intervenció política. Aquesta presa de consciència es
cristal·litza en la Renaixença, cultural, artística, social i evidentment
política. La identitat que la llengua i la conservació del dret privat han
forjat li ha permès la formació d’un teixit social òptim per a la recepció dels
beneficis de la revolució industrial. Catalunya esdevé una regió pròspera,
descobreix el seu passat i se’n sent orgullosa i significa l’aparició d’un nou
i determinant marc conceptual català.
En el període de la
Restauració es produeixen dos fets que accentuen els marcs conceptuals d ‘Espanya
: el desastre colonial. I de Catalunya : l’assalt a la redacció del Cu-Cut.
Penso que val la pena referir-s’hi.
Pel que fa al desastre
colonial o la liquidació final d’aquell imperi on no es ponia mai el sol, ho
faré recordant unes intervencions dels dos polítics més emblemàtics de l’època,
Antonio Cánovas del Castillo i Práxedes
Mateo Sagasta. El primer, líder del Partit Conservador, que aglutinava en les
seves files els sectors més conservadors de la vida política i social, el segon
del Partit Liberal que integrava els sectors més progressistes. Parlar de
líders és una anacronia, en aquell temps encara no se’n parlava, però ho faig a
efectes comparatius respecte dels moments presents. Van ser els artífexs del
torn pacífic del poder, la tupinada institucionalitzada i organitzada més gran
de la història.
Cánovas del Castillo,
essent president del Consell de Ministres d’Espanya, és a dir l’homòleg de
Mariano Rajoy que és l’actual President del Govern, deia el 20 de novembre de
1896: “Yo creo saber, yo sé, que en los
Estados Unidos no hay un sólo hombre de Estado serio e influyente, que desee,
en realidad, la independencia de Cuba, pues se dan perfecta cuenta de que la
isla independiente vendría á ser en seguida una nueva República dominicana, una
segunda Liberia, que retrogradaría de la civilización á la anarquía. Si el ejército
español abandonara a Cuba serían las ideas sabias, fecundas, liberales,
progresistas de Europa las que abandonarían aquel país, que ha sido el más
rico, el más próspero de la América española.” I més endavant “si se viera a la República Norte Americana
tomar partido por los negros de Cuba, sabríamos hacer respetar nuestros
derechos y afrontaríamos el porvenir con tanta intrepidez como sangre fría. Yo
creo que en este punto, España está unánime: nada de concesiones, nada de
debilidades, ninguna abdicación.”. No crec que ni Rajoy ni cap dels redactors dels seus
discursos ho pouessin dels diaris de
sessions de las Cortes. És el mateix marc conceptual espanyol d’ara que el 1896
ja emergia amb tota la seva intensitat.
Però el 23 d’abril de
1898 va haver-hi ultimàtum del Estats Units a Espanya. El govern espanyol es
nega a acceptar l’entrega i ho considera una intromissió en els assumptes
interns en una part del territori espanyol. Els partits polítics tanquen files
a l’entorn del govern i Sagasta, en qualitat de President del Consell, també homòleg,
doncs, de Mariano Rajoy, s’adreça a la Reina Regent i després de demanar-li que
tingui en compte l’extraordinària
diferència de potencial, li diu que “no
obstante confío que el valor de nuestros soldados i marinos y la inagotable
grandeza de nuestro de nuestro pueblo, incline la balanza a favor de la razón y
la justícia”. Tant en Cànovas del Castillo com en Sagasta s’observa el marc
conceptual espanyol, la supèrbia, les mentides, la ceguesa, el fanatisme. Les
desqualificacions d’ahir contra Cuba són exactament les mateixes que les d’avui
contra Catalunya. Marxar d’Espanya era abandonar la civilització, avui es vagar
per l’espai sideral, això és un afer intern d’Espanya, la comunitat
internacional està al costat de la Llei i d’Espanya, ningú ajudarà els
sediciosos. Avui és el Estado de derecho,
la legalidad, la Constitución que nos dimos todos los españoles, Avui és la exclusión de la Unión Europea.
La guerra va tenir una
duració de 122 dies i el ridícul va ser esgarrifós. La consciència d’aquest
ridícul va ser la causa de l’assalt a la redacció del Cu-cut. Efectivament,
s’inicia una època de crispació. Què havia passat ? Qui en tenia la culpa ?.
Espanya, no !, Qui, doncs ?. Ja us podeu imaginar quines van ser les respostes.
Ja m’he referit als els
beneficis que la revolució industrial propiciava a Catalunya i com s’arriba a
la conclusió de que els seus interessos es defensarien millor creant
instruments polítics propis i independents. Aquests instruments tenen un efecte
electoral, a les circumscripcions catalanes. Obtenen victòries i les celebren.
Una de les celebracions va tenir una incidència determinant. S’havien guanyat
unes eleccions de diputats provincials i
el 18 de novembre de 1905 la Lliga ho va celebrar al Fronton Condal. Aquesta
celebració va donar peu a l’acudit del “Cu-Cut”
que provocà l’atac d’un grup d’oficials a les redaccions d’aquest seminari i de
la “Veu de Catalunya”. Es tractava d’una vinyeta en la qual apareixia, en el
fons, una multitud de persones que feien cua per entrar al Fronton Condal. En
un primer pla, dos persones, una de les quals pregunta : On van aquesta gent ?
I la resposta és, a la celebració de la victòria, I el preguntant comenta, ah,
així son civils !. Feu-vos el càrrec que no feia ni vuit anys del desastre de
Cuba, Puerto Rico i Filipines, la rendició s’havia produït el 14 juliol de 1898 i l’al·lusió a la responsabilitat
de la desfeta era evident. L’estament militar ho va considerar injuriós. “El
honor patrio no podia tolerar tanto sarcasmo” i un grup de tres cents oficials i sots-oficials va
perpetrar l’atac. Ni el governador civil ni el govern no reaccionaren, la qual
cosa comportà una crisi política. Foren
suspeses les garanties constitucionals, caigué el govern Montero Ríos i el que
el substituí, Segismundo Moret reblà l’acció dels militars amb la Llei de
Jurisdiccions, que posava els delictes de lesa pàtria, definits en sentit ampli,
sota la jurisdicció de tribunals militars.
Francesc Macià era
militar de carrera, en aquells moments amb destinació a Catalunya, manifestà el
seu desacord i es va posicionar públicament contra l'acció dels militars en
l'assalt militar, s'oposà a la Llei de Jurisdiccions. Aquesta actitud política
comportà el seu trasllat a Santoña (Cantàbria), després de l'ascens previ a
coronel, que Macià no acceptà, renunciant a la carrera militar. Inicià una
carrera política i es va convertir en un símbol emblemàtic de la voluntat
d'afirmació nacional de Catalunya. La seva figura venerable, tothom li deia amb simpatia "l'Avi”,
reforçava la condició de líder, i ens va aportar la dignitat a la institució, a
la Generalitat que ell va restablir el 1931.
Amb la pèrdua de les
restes de l’imperi apareix una expressió nascuda en els debats parlamentaris de
les Cortes adoptada immediatament per la premsa centralista espanyola i que adquireix
ràpidament la condició de marc conceptual: el problema catalán. No va ser
difícil. És una manifestació d’una característica fonamental del seu marc
conceptual entès en sentit ampli: L’arrogància, la supèrbia, causa de
l’angoixa que els produeix veure
contradir que Catalunya no és Espanya a que ja m’he referit. S’acabava de
liquidar el imperio donde jamás se ponia
el sol. Només els quedava la pell de toro. El procés mental va ser tan
ràpid com obvi. Només faltaria que ara se n’anés Catalunya !!!, Cataluña és
España !!!
Entre 1905 i avui els
marcs conceptuals espanyols s’han anat radicalitzant. Per citar-ne un, de
trista actualitat. El 1716 la corona espanyola es proposava eliminar la llengua
catalana però recomanava “obtener el
efecto sin que se note el cuidado”. Avui al ministre Wert no el preocupa
gents que es noti el “cuidado”. Fins i tot amb un somriure sarcàstic va dir en
seu parlamentària, des del seu escó en el “banco azul”, que el seu objectiu era
“españolizar a los niños catalanes”. I
més recentment, que la actual situació de la llengua castellana a Catalunya és
la mateixa que la del català en època franquista.
Els marcs conceptuals
espanyols són obsessius: l’OPA de la Caixa a Repsol (antes alemana que
catalana) , l’oposició malaltissa a les seleccions esportives . Tot és
indicatiu d’un marc conceptual : l’angoixa que els produeix que Catalunya s’
independitzi.
Aquest marc conceptual és
una constant en les estructures mentals del nacionalisme espanyol. El
nacionalisme espanyol pateix una ansietat permanent. En qüestió de
nacionalismes no hi ha punt zero. On hi ha un nacionalisme n’hi ha un altre
d’afrontat. Al nacionalisme català s’afronta el nacionalisme espanyol, i
viceversa. L’angoixa de l’espanyol la percebem en totes reaccions del govern
central al procés català de transició nacional i que es manifesta, entre altres
reaccions, en el discurs de la por. No podia mancar en els debats constituents.
En el de la Comissió d’Afers Constitucionals i Llibertats Públiques Fraga
Iribarne va dir “Aliança Popular refusa
una vegada més, i amb plena consciència de la transcendència històrica del seu
gest, la introducció de l’expressió `Nacionalitats´ a la Constitució” I més
endavant “No és el moment de tornar sobre
el fet indiscutible de que `Nació´ i `Nacionalitat´ és el mateix ni de recordar
els riscos gravíssims d’obrir vies a l’aplicació del denominat `Principi de les
Nacionalitats´ amb les inevitables conseqüències d’una pretès dret a
l’Autodeterminació i a un Estat propi”. En aquell discurs es va
evidenciar l’angoixa. En el mateix debat hi va haver una intervenció d’Heribert
Barrera, un dels seus més brillants discursos, en el que deixant les coses molt
clares va dir “Si Espanya comprèn tot
l’actual territori de l’Estat, Espanya no és una Nació sinó un Estat format per
un conjunt de nacions, ja que el concepte de nació, de nacionalitat,em sembla
pur artifici verbal. Si Espanya no és una nació, tampoc és una pàtria, pàtria
només se’n té una i per a nosaltres catalans, la nostra única pàtria és
Catalunya. Parlar,d’altra banda, d’indivisibilitat i unitat indissoluble i
`a fortiori´ qualificar la unitat de
sagrada, com fa el senyor Fraga, només aconsegueix patentitzar un complex
d’ansietat”. En una mateixa sessió parlamentària es reflecteixen les diferències entre dos
marcs conceptuals, l’espanyol és una voluntat de domini, el dels catalans és
una voluntat d'existència.
A l’estat espanyol, més
ben dit al govern espanyol, l’angoixa el té clavat, paralitzat, És incapaç de
trobar una solució. No és mou, ni accepta ni proposa res. I aquest immobilisme
prové dels seus marcs conceptuals. En el cas que ens ocupa el tenen
constitucionalitzat. La sobirania nacional resideix en el poble espanyol.
Avui fa exactament 15
dies, en aquest mateix lloc, es va presentar el llibre “TRES IMPRESCINDIBLES:
Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar” a càrrec d’Anna Velaz i del
propi autor, Enric Pujol, el qual va afirmar que els historiadors i
historiadores han tingut un paper cabdal en els processos d’emancipació
nacional moderns i contemporanis del món. Va assenyalar que en la majoria dels
casos, aquests moviments alliberadors, abans de tenir una formulació política
explícita han tingut un precedent en reivindicacions de caire cultural i que
les elits intel·lectuals han preparat el que després han esdevingut moviments
de masses.
Quan jo vaig aterrar al
Senat, l’octubre del 1982, em vaig trobar amb un panorama completament atípic. Em
vaig trobar amb dos guanyadors. Després d’unes eleccions generals a qualsevol
parlament del món hi ha una formació política guanyadora i. totes les altres són
perdedores. La guanyadora, en aquella ocasió el P.S.O.E. va assolir una majoria
absoluta aclaparadora. Però en aquella ocasió Alianza Popular, que després
esdevindria Partido Popular, exultava. De ser un partit testimonial en la
Legislatura anterior passava a ser el primer partit de l’oposició, amb un increment
d’escons notable. Vaig assistir al debat d’investidura i semblava talment que
Fraga Iribarne, en el seu discurs, demanava la investidura per a ell.
Em vaig adonar que”
Catalunya el Senat” que així s’anomenava la candidatura, però que no va ser
autoritzada a utilitzar-lo com a nom de Grup Parlamentari, no tenia cap altre
arma que el rigor. Vaig començar a estudiar els teòrics del nacionalisme i vaig
descobrir que no només hi havia Vallès i Ribot, Valentí Almirall, Prat de la Riba.
Si realment volia ser
rigorós no em podia limitar als esmentats i vaig decidir estudiar els teòrics acadèmics.
Sense oblidar els de casa., Ferran Requejo, Salvador Cardús, J.B. Culla, etc. En
vaig estudiar d’estrangers i ho segueixo fent. D’estrangers ni han a dotzenes, només
em referiré a Miroslav Hroch, el qual va elaborar una teoria que no es contradiu
en absolut amb les reflexions d’Enric Pujol i en la que encaixen perfectament
les consideracions que he fet relatives a la presa de consciència que es va
produir a Catalunya quan en rebre els beneficis de
la revolució industrial va esdevenir una regió pròspera, va descobrir el seu
passat i se’n va sentir orgullosa. Segons ell, una nació independent és una
realitat històricament construïda en el si d’una societat i identifica les
etapes successives a Europa: la primera
és una fase de creació cultural, literària i folklòrica, en el cas de
Catalunya va ser la presa de consciència que va cristal·litzar en la Renaixença; la següent, diversos grups, intel·lectuals,
historiadors, escriptors, empresaris, la burgesia pròspera, transforma aquest
moviment en programa polític, en el nostre
cas partits polítics catalans, institucions pròpies, primer la
Mancomunitat, després la Generalitat del 1931 i la seva restauració amb el
retorn del President Terradellas i, finalment,
el suport de la massa, que és el moment actual. Ens trobem davant un marc
conceptual. Les ideologies també ho són. Sons marcs conceptuals que pretenen
donar resposta a com s’ha de governar, si en clau conservadora, en clau
socialista, en clau lliberal, etc. El marcs conceptuals de l’independentisme català pretenen donar
resposta a què s’ha de governar. La resposta és òbvia, allò que s’ha de
governar és Catalunya.
He dit que els marcs
conceptuals espanyols s’han anat radicalitzant des del 1905. No només s’han
radicalitzat, s’han multiplicat. És impossible fer referència a tots, però si
que en faré a alguns que en el meu entendre són paradigmàtics. Davant la
voluntat majoritària dels catalans d’exercir el dret a decidir, característica,
la de majoritària que neguen evidenciant el marc conceptual de l’angoixa que
pateixen, no es cansen de recordar l’article 1.2 de la Constitució de 1978 que
proclama que “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol” i l’article
2 que diu que la Constitució espanyola
es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i
indivisible de tots els espanyols, Redundant, no trobeu “’indissoluble unitat”,
“pàtria comuna i indivisible de “tots el espanyols. Les redundàncies son
símptomes inequívocs de qualsevol marc conceptual i que amb la seva negativa
impedeixen tota verificació de si és o no majoritària.
I obliden la part final
de l’únic paràgraf de l’article 2 en el que es diu “... i reconeix i garanteix
el dret a l’autonomia de les
nacionalitats i regions que la integren”. I arran del deure de garantia em referiré
al seu flagrant i continuat incompliment, i de la seva conseqüència.
Jurídicament, autonomia
vol dir la potestat de donar-se normes a si mateix i comporta l’atribució de
competències. Una competència significa la capacitat de quan i com exercir-les i
comprèn l’atorgament de la titularitat i la possibilitat d’exercici. No n’hi ha
prou amb l’atorgament de la titularitat, no donar els mitjans adequats o
interferir l’exercici és incomplir el deure de garantia. Tant l’espoli fiscal
com la intervenció estatal en la política educativa, i n’hi ha d’altres, per
exemple el recent i clamorós caos i col·lapse total a Rodalies i Regionals del
dia 21, ahir va fer setmana, que va
afectar 80.000 usuaris. Van traspassar una competència buida de contingut, no van
donar els medis adequats, ni financers ni tècnics. L’esmento no tant per la
seva immediatesa, que també. Ho faig perquè en aquest tema conflueixen varis
dels seus marcs conceptuals. El ministre de Sanitat en campanya electoral a
Terrassa amb un sarcasme propi de la
supèrbia i desdeny amb que disfressen la seva ansietat va dir que en una
Catalunya independent no hi hauria embussos. L'únic país al món, va ironitzar. Deu
ser dels que riu per no plorar.
En el seu
argumentari contra el procés de transició nacional afirmen que la Constitució va ser un pacte. L'origen pactista de les constitucions és una teoria
antiga i tal vegada algunes constitucions, especialment les federals, puguin
ser el resultat d'un pacte. Si l'espanyola ho és, qui la va pactar? La teoria
democràtica fa de la voluntat del poble la font del poder i li atribueix el
poder constituent. Qualsevol pacte suposa, almenys, dues parts, i un pacte
constitucional, perquè sigui autèntic, també suposa l'existència de diverses
unitats polítiques, cadascuna de les quals conté el subjecte d'un poder
constituent. Si ens recorden que la
Constitució va ser un pacte i
afirmen que Catalunya era una de les
parts. la seva afirmació implica l'existència de Catalunya com a unitat
política. Si no, com pot pactar qui no existeix? Allò que no existeix, no pot participar, ni
activament ni passivament, i en no participar, no pot pactar. Estic d'acord que l'existència de Catalunya és anterior
a la Constitució de 1978. És anterior al Decret de Nova
Planta ! Si realment Catalunya va ser
subjecte del pacte, qui
va ser l'altre subjecte? Òbviament, va ser l'Estat. És evident que respecte a
Catalunya hi ha un reiterat incompliment constitucional i qui és
víctima d’un incompliment de pacte el pot donar per trencat.
A Aliança Popular que després es va
convertir en Partido Popular, no tothom va estar d’acord amb el text
constitucional, que equival a dir amb el pacte constitucional. El propi José Maria
Aznar, entre febrer i setembre de 1979 va escriure una sèrie de 7 articles
rabiosament contraris amb títols tan suggeridors com “Vientos que destruyen” o
“El Parlamento, hazmerreír de nuestra democràcia” o “Hablar claro”.
Voldria acabar referint-me a un
document en el que es reflecteix clarament la diferència entre el marc
conceptual català i l’espanyol. Es tracta d’un escrit que tres membres que la
Delegació als Estats Units del Consell Nacional Català de Londres, van
presentar i denominar Apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya, la
qual tenia com a objectiu el reconeixement de Catalunya en el si de les Nacions
Unides, el 14 d'abril de 1945, abans que la Conferència sobre Organització
Internacional es reunís a San Francisco el 25 del mateix mes i s'iniciés el procés
de creació de les Nacions Unides amb l'elaboració de la Carta (que va ser
signada el 26 de juny per 50 estats).
L'Apel·lació conté unes
consideracions bàsiques, d'absoluta actualitat 70 anys després, per exemple «Hi
ha massa gent que erròniament creu que el plet català és merament un problema
espanyol. No ho és. Hi ha una tendència a classificar la qüestió catalana entre
els problemes interns d'Espanya. El conflicte entre Catalunya i Espanya, com
qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor,
sempre ha estat un problema de natura internacional. El de Catalunya no és un
problema espanyol, sinó un problema europeu. Classificar la qüestió catalana
entre els problemes interns de l'Estat espanyol és nomenar l'opressor de
Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge és part. Ni Catalunya
ni cap altra nació oprimida no pot esperar justícia del seu propi opressor.»
De la iniciativa de les Nacions
Unides provenen alguns textos capitals, com ara la Declaració Universal de
Drets Humans de 1948, o el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el
Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, tots dos de 1966. Tots
ells deriven del text fundacional, de la Carta, la qual va entrar en vigor el
24 d’octubre de 1945 i que comença dient Nosaltres,
els pobles de les Nacions Unides. Resolts a preservar les generacions venidores del flagell de la guerra, que
durant la nostra vida ha infligit dues vegades uns sofriments indicibles a la
Humanitat, a refermar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i en el valor de la persona
humana, en la igualtat de drets dels homes i les dones, com també de les
nacions, grans i petites.
El nostre marc conceptual
l’exemplifica l’estrofa final del poema Canigó de Mossèn Cinto Verdaguer: Lo que un segle
bastí l’altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Deu; i la tempesta, el
torb, l’odi i la guerra, al Canigó no el tiraran a terra. No esbrancaran
l’altívol Pirineu.
Encara no fa una setmana s’han
celebrat eleccions municipals. Hi han confluït dos processos, el procés
sobiranista i el de justícia social la qual cosa dificulta les anàlisis dels
resultats, a Catalunya i a la resta de l’estat espanyo. Cap campanya electoral no s’acaba el vespre de l’escrutini. Es prolonga
aquella mateixa nit als platós de les televisions; l’endemà, en els editorials
dels comentaristes més rellevants i durant algunes setmanes a través de les
interpretacions, aparentment més reposades, dels politòlegs. De fet hi ha dos
escrutinis. El primer, l’oficial, consisteix en comptar els vots i proclamar
els resultats. El segon, l’oficiós, en fer-los parlar. El fan, els politòlegs i
els responsables polítics, aquests amb la intenció de magnificar la victoria o
d’explicar les raons de la desfeta que en ocasions els porta, fins i tot, a
presentar-se com guanyadors morals.
Caldrà veure com les forces
polítiques que hi han participat els interpreten i els administren. Aquest
mateix any hi hauran dues eleccions més, les autonòmiques, en les que s’haurà
de veure si la voluntat dels electors les converteix en plebiscitàries i les
generals (si nos es celebren el gener), si confirmen el col·lapse dels partits
que fins ara han protagonitzat el bipartidisme imperfecte espanyol. Imperfecte
perquè no s’ha donat Catalunya i a Euzkadi, les quals tenen marcs conceptuals
diferents de l’espanyol.
I caldrà veure si les
conclusions que es treguin permeten
considerar que la tesi de que els dos processos, el d’accessió a la
independència i el de justícia social havien de ser consecutius ha estat
superada i els dos processos, d’ara endavant, han de ser simultanis.
I una constatació final. Els marcs
conceptuals de Catalunya i Espanya són tan diferents que el partit polític que
a nivell d’estat espanyol, malgrat l’enorme pèrdua de vots, pretén ser el
guanyador, a Catalunya ha quedat reduït a condició de marginal.
