POPULISME (2)

            Des d’un punt de vista semàntic el terme populista permet agrupar  en la mateixa apel·lació partits als quals separen moltes coses. Des de fa una dotzena d’anys, o potser més, n’han aparegut en quantitat en diversos països, o en el mateix, que molts observadors s’han afanyat a qualificar de “populistes”, terme genèric que ha permès a agrupar sota una mateixa apel·lació partits que es fonamenten en tradicions o ideologies molt diferents, fins i tot oposades, excepte en el seu rebuig a les élites a les quals consideren desconnectades i corruptes, acaparadores del poder en detriment del poble.

            Mentre alguns s’inscriuen en una tradició històrica d’extrema dreta, nostàlgica del feixisme, del nazisme o del franquisme (les subvencions a la Fundación  Francisco Franco o els homenatges a la División Azul són exemples paradigmàtics), altres pouen  en tradicions dretanes, i també n’hi ha que constitueixen corrents inèdites mesclant xenofòbies i defensa de valors. A aquesta pluralitat de populismes de dreta s’hi ha afegit recentment l’aparició de líders carismàtics de formació d’esquerra, que no dubten apel·lar a la sobirania del poble en front de la confiscació del poder per elits polítiques o econòmiques inscrites en configuracions excloents.

            Aquest mateix any s’ha fet un Col·loqui Internacional a la Universitat François Rabelais de Tours el dies 10-11 de mars i els organitzadors van advertir als possibles comunicants de la complexitat dels termes, derivada en gran part de la polisèmia de la paraula poble, susceptible  d’agafar diferents figures: plebs, ètnia, classes populars, nació, etc. i van fixar quatre interrogacions principals, que van denominar eixos,

Eix 1 - Gènesi i teories el populisme.

Eix 2 - Actualitats del populisme a Europa

Eix 3 - El populismes en front de les institucions europees.

Eix 4 - Les institucions europees en front dels populismes.

            En un article al Diari ARA de 03/11/2013, Ferran Requejo titulat “Populismes: degradació democràtica” es va referir al fenomen del creixement dels partits i moviments populistes en molts països europeus i va comentar que es sabut que hi ha versions populistes "d'esquerres" i "de dretes", però la seva importància i repercussió respecte a la democràcia - deia el 2013 - és molt diferent. Els primers acostumen a mostrar una actitud distant respecte als partits tradicionals, un discurs inclinat a definir-se més pel que nega que pel que afirma, un imprecís antieuropeisme i la defensa d'una "radicalitat democràtica" que la majoria de vegades no s'acompanya amb concrecions institucionals o procedimentals específiques. Fins ara, la seva incidència institucional ha sigut escassa. Aquest comentari ja no és predicable al comportament de la CUP en la investidura del candidat Artur Mas o en el suport al projecte dels pressupostos de la Generalitat. Per contra, el fenomen preocupant des de la perspectiva de les democràcies europees és l'ascens dels partits populistes de dretes. Alguns dels seus trets identificatius són la utilització d'un discurs molt simple i contundent de caràcter antieuropeista i antiimmigració (especialment la de caire islamista), un nacionalisme d'estat refractari a bona part dels valors liberaldemocràtics, i un lideratge que pretén ser carismàtic. El suport electoral d'aquests partits varia, però en alguns casos se situa - el 2013 - entre el 15% i el 20% (Àustria, Hongria, Noruega). Es critica els governs dels estats respectius per dèbils, malgrat que els problemes tractats requeririen solucions internacionals. La Unió Europea és vista com un destorb artificial que ni fa ni deixa fer, especialment la Comissió, criticada per falta de lideratge i de coratge per prendre decisions dràstiques en favor dels ciutadans europeus.

            En termes generals, prosseguia l’admirat Ferran Requejo,la majoria d'aquests populismes no són partits o moviments nostàlgics de l'extrema dreta del període d'entreguerres, sinó que els seus programes s'ajusten a les condicions actuals. Són organitzacions que s'estan especialitzant en la gestió de les pors i les incerteses de futur, i que han començat a influir en l'agenda, els programes i les accions d'alguns partits tradicionals de centredreta i de centreesquerra. Són partits que no volen transformar Europa; més aviat volen desmuntar-la i retornar a l'estalisme anterior a la Segona Guerra Mundial. I concloïa que suposaven una amenaça de futur per a la qualitat de les democràcies europees.

            Mentre redacto aquest escrit, diumenge 4 de desembre de 2016, s’estan celebrant eleccions presidencials a Àustria i un referèndum per a una reforma constitucional a Itàlia. Òbviament el resultats dels dos comicis requeriran anàlisis fetes tenint en compte la possible, o probable, incidència del, o en el, fenomen populista. Em proposo intentar-ho en les properes entrades.