POPULISME (5)

                Populisme deriva de poble. Pierre Rosanvallon, a la lliçó inaugural que va pronunciar a Montpeller  en ocasió de l’obertura de les “Recontres de Pétrarque” de 18 de juliol de  2011, va dir que amb les dues paraules es constitueix la paradoxa de que un terme negatiu derivi d’allò que fonamenta positivament la vida democràtica. Es blasma el populisme i s’exalta el principi de la sobirania del poble. Per esclarir la qüestió, Rosanvallon va comentar que s’ha de partir de que el poble tot i essent, efectivament,  el principi actiu del règim democràtic és una potència indeterminada i en realitat hi ha una separació entre l’evidència d’un principi de sobirania del poble i el caràcter problemàtic d’aquest poble com a subjecte. Caràcter problemàtic també en les institucions i els procediments d’expressió del poble la qual cosa porta a Rosanvallon a formular dues preguntes: 1) el sistema representatiu existeix per què la representació directe és impossible en una gran societat ?; 2) o per què el sistema representatiu té virtuts pròpies per l’obligació de deliberar, d’expressar-se en públic  que implica ?. Segons ell, el dilema no ha estat mai resolt.

            Parteix d’aquesta doble interrogació per comprendre les relacions equívoques entre la referència positiva al poble i la noció negativa de populisme i  planteja una altre indeterminació, relativa a que el poble no és simplement un principi d’autoritat, és també substància  i forma social de la democràcia, una forma de societat d’iguals. Avui el poble està en crisi, en doble crisi. D’una banda una crisi de representació, de l’altre la societat està dislocada per les desigualtats. El populisme és una resposta simplificada i perversa de les dues crisis. És un punt de trobada entre el desencís polític d’una mala representació, causa del mal funcionament del règim democràtic i la no resolució de la qüestió social. No s‘ha de considerar com un estil polític i reduir-lo a la seva dimensió demagògica, que la té. I no pas petita.

            Comprendre el populisme és comprendre millor la democràcia amb el seus riscos de canvi de direcció, d’ambigüitats i també la seva incompletesa. No és acontentar-se amb un rebuig pavlovià i automàtic per fer de la paraula “populisme”  un espantall. La qüestió del populisme és interna a la de democràcia. Rosanvallon, es va preguntar també si el segle XXI pot esdevenir el dels populismes com el XX ho va ser el dels totalitarismes. Espero que no. Les conseqüències serien igualment nefastes.

            M’adono que la impressió manifestada en la meva nota de 23 de novembre 2016 en aquest blog era justificada. El tema del populisme és susceptible d’una major extensió. La mateixa lliçó inaugural de Pierre Rosanvallon és un pou de reflexions i d’interrogants. Seguiré referint-m’hi en properes entrades. També m’adono que el tema és tangencial amb altres, claus, del moment polític, els quals tinc el propòsit de tractar.