18 d’octubre del 2012

La tranquil•litat de l'independentisme català

Els independentistes catalans sentim una il•lusionada satisfacció; els nacionalistes espanyols, un enorme enuig“

Hi ha poques expressions tan utilitzades en els moments presents com les d'independència, autodeterminació, sobirania, dret a decidir o estat propi. Més enllà de la multiplicitat de definicions, val més referir-se a formulacions generals que puguin comprendre conceptes universalment i comunament admesos i reconeguts. Una formulació general pot ser recórrer al concepte de nacionalisme. En qüestió de nacionalismes no hi ha punt zero, allà on hi ha un nacionalisme, n'hi ha un altre d'enfrontat. Al nacionalisme català s'enfronta el nacionalisme espanyol, que és una voluntat de domini, que històricament va significar polítiques imperialistes o colonialistes que sembla enyorar i que afloren en el tracte que dóna a Catalunya, annexada al seu imperi, ja en decadència, el 1716, amb els decrets de Nova Planta en el text dels quals l'annexió és fonamentada “por el derecho de conquista”. El tipus de nacionalisme de domini va ser a l'origen del feixisme i del nazisme i avui es troba en els moviments polítics d'extrema dreta europeus i es percep en les declaracions del ministre Wert. Ramon Trias Fargas destacava que la idea de nacionalisme va néixer simultàniament amb la de llibertat i que quan se'n separa el nacionalisme pot arribar a posicions agressives i d'opressió. I posava com a exemples el nacionalsocialisme, el fenomen del nacionalisme soviètic i “per què no dir-ho? el nacionalisme castellà”. El nacionalisme castellà, o l'espanyol, respon a l'esmentada voluntat de domini i és el que s'enfronta al nacionalisme català, que és una voluntat de ser.

El nacionalisme és una teoria de legitimitat política. Ernest Gellner, filòsof, sociòleg i antropòleg anglès, d'origen txec, comença el seu assaig "Nacions i nacionalismes" dient que, fonamentalment, el nacionalisme és un principi polític que sosté que hi ha d'haver congruència entre la unitat nacional i la política. I que, ja sigui com a sentiment o com a moviment, la millor manera de definir-lo és atenent aquest principi. Sentiment nacionalista és l'estat d'enuig que suscita la violació del principi o el de satisfacció que acompanya la seva realització. Moviment nacionalista és aquell que obra impulsat per un sentiment d'aquests tipus.

L'enfrontament del nacionalisme espanyol amb el català il•lustra perfectament les observacions de Gellner. Amb els esdeveniments que s'han iniciat amb la manifestació de l'11 de setembre, els independentistes catalans sentim una il•lusionada satisfacció; els nacionalistes espanyols, un enorme enuig. Quan el 2005 s'aprovava a Brussel•les el text del projecte de Constitució europea, el senyor Alberto Navarro, en aquells moments secretari d'estat per a Europa del govern espanyol, no amagava la seva satisfacció i assegurava que no deixava cap escletxa per a temptacions independentistes i sentenciava que les dels nacionalismes excloents no tenen futur. L'exultant satisfacció d'Alberto Navarro va ser prematura. Paradoxalment la jacobina França, i Holanda, amb motivacions molt diferents, refusaven, precisament en sengles referèndums, el projecte i deixaven l'escletxa oberta. La intensitat de les seves satisfaccions és sobrepassada per la dels seus enuigs, els quals són indicatius sempre d'un sentiment d'ansietat.

Catalunya, en les seves aspiracions, ha renunciat a la violència i està vivint una revolució tranquil•la. Aquesta expressió va sorgir al Quebec als anys seixanta del segle passat. L'independentisme quebequès és un dels nostres referents comparatius, del qual hem d'aprendre el que cal fer i el que cal evitar. És important que quedi clar que per part de Catalunya no ha d'aparèixer cap indici de violència, per tant la tranquil•litat ha de ser present en totes les accions i no respondre a cap provocació provinent de l'angoixat nacionalisme espanyolista. El nostre futur és tenir un estat propi en el marc de la Unió Europea, amb el propòsit de col•laborar responsablement amb tots els altres membres, entre els quals hi haurà Espanya, o el que en quedi, i consegüentment no ens hem de deixar impressionar per res, ni per l'amenaça del veto, ni de la hipotètica impossibilitat del pagament de les pensions, manifestacions de la seva esperpèntica ansietat.

Publicat a
• El Punt Avui. Comarques Gironines 18-10-2012 Pàgina 23
• El Punt Avui. Edició Nacional 18-10-2012 Pàgina 25

10 d’octubre del 2012

El nacionalisme espanyol, nacionalisme en declivi


És molt possible que tinguin raó els que defineixen el moment present com un estat de guerra. Ningú no creu, però, que els tancs surtin al carrer. Les armes contra les que Catalunya lluita no són armes convencionals són armes silencioses. No disparen bales ni obusos, disparen situacions, propulsades per la manipulació. Aparentment no produeixen sorolls d’explosió, no causen mals físics ni mentals i no afecten la vida ordinària de ningú i, no obstant, les manipulacions sí que són sorolloses, sí que causen danys mentals, sí que afecten la vida social quotidiana. La gent, els ciutadans de Catalunya no s’adonen que són agredits per aquestes armes, les quals són gradualment utilitzades amb la finalitat d’atacar les opcions, les fonts d’energia social, la vitalitat, les il·lusions dels catalans fins l’esfondrament, Pels seus efectes les armes silencioses poden ser comparades a un tipus d’arma biològica que, com és sabut, son  més pernicioses que les de foc. Noam Chomsky va descriure magistralment aquestes armes i va elaborar una llista de les “Deu estratègies de Manipulació” en la que en detalla tot un ventall des de l’estratègia de la distracció, fins  la de la degradació, per tal de mantenir el públic en la ignorància i la mediocritat.
En aquesta guerra s’observa la utilització gradual, i es constata que es fa d’una manera exempta de la més elemental intel·ligència, La presidenta del PP a Catalunya no es cansa de repetir que una Catalunya independent quedaria expulsada de la Unió Europea de la zona de l’euro i tota una sèrie de calamitats. Els repetitius,  poc documentats i amenaçadors advertiments són tan poc creïbles, que el propi ministre d’Afers Exteriors, senyor Garcia Margallo ha demanat a la Comissió Europea que ho digui ella mateixa, amb el beneficiós efecte per a nosaltres certificar la internacionalització de l’independentisme català.
Fa mesos que insisteixo que és indispensable que el procés independentista obtingui un mínim suport internacional. L’acte de proclamació d’independència és una situació de fet, per tant les reiterades remissions a la Constitució de “todos les españoles”  és d’una absoluta i total irrellevància. La independència passa a ser una qüestió de dret, quan el poble o la nació que la proclama esdevé un estat. S’esdevé estat en el moment que s’obté un reconeixement internacional que no fa falta que sigui absolut A Kosovo, per exemple no li va fer falta el reconeixement de Sèrbia, ni el d’Espanya, que segueix desatenent les recomanacions de la Unió Europea, a la qual ara gosa demanar que és pronunciï.
Qualsevol arma, les silencioses també, precisa ser utilitzada amb una gran serenitat, L’estat espanyol, el seu cap de govern, els seus ministres, els partits polítics d'àmbit estatal i els seus representants a tots els nivells, les utilitzen amb una manca totals de serenitat, denotant l'angoixa irreprimible de tot el nacionalisme espanyol
Un nacionalisme angoixat és un nacionalisme en declivi
Un nacionalisme il·lusionat és un nacionalisme a l'alça.