POPULISME (4)

            A la referència feta  arran dels resultats del referèndum italià del 4 de desembre per una reforma constitucional, vaig comentar l’existència en aquell país de diversos tipus de populisme , Lliga Nord/Umberto Bossi; Força Itàlia/Silvio Berlusconi; Moviment 5 estrelles/Beppe Grillo, els dos primers clarament dretans i el tercer d’esquerra clàssica amb preses de posició d’extrema dreta, especialment sobre immigrants. Molts analistes polítics, no només italians, creuen que la convocatòria del referèndum per part de Matteo Renzi tanbé denotava un comportament populista. També vaig assenyalar que les instàncies europees havien acollit amb entusiasme la derrota del candidat populista, ja que la van veure indicativa  de que l’extrema dreta pot ser batuda. I és que els moviments populistes ja són al govern a cinc països de la Unió.  El populisme, terme que sociòlegs i politòlegs no acaben a definir, prospera a Europa a base especialment al descrèdit dels partits polítics tradicionals i la feblesa de les institucions. Avui, la vida política a Europa està sacsejada per una trentena de moviments populistes que sobrepassen més d’un 22 % del Parlament Europeu.

            I a nivell d’estats també, a França el Front National apareix amb moltes possibilitats d’estar present a la segona volta de les presidencials, fins i tot de guanyar-les; als Països  Baixos  el Partit per la Llibertat, el PVV, actualment amb 12 diputats, en un recent sondeig se n’hi atribueixen 36 sobre els 150 de la Cambra, la qual cosa el convertiria en la primera  força política del país i el seu líder Geert Wilders el dia 19/12, en un sondeig televisiu ha estat designat l’home polític de l’any; al Regne Unit l’UKIP liderat per Nigel Farage ha aconseguit en el referèndum del Brexit la sortida de la Unió Europea i Alternativa per Alemanya s’ha imposat al partit d’Angela Merkel en el seu feu de Meckembourg-Pomeràmia occidental; també a Suïssa amb la Unió Democràtica del Centre, representada per Guy Parmelin al Consell Federal i a Hongria l’FPÖ, de Victor Orban; i a Polònia, el PiS de Jaroslaw Kaczynnky . No vull oblidar el Partit popular danès de Kristian Thulesen Dahl; ni el Partit dels demòcrates de Suècia que el 2014 amb 49 diputats ha més que doblat els resultats anteriors; ni el Partit del progrés de Noruega que compte amb set ministres i en el que la cartera de finances la té la seva presidenta Siv Jensen;  ni el partit Veritables finlandesos, també en el govern, amb la cartera d’Afers exteriors encomanada al seu líder carismàtic Timo Soini. I la relació no pretén ser exhaustiva,  queda lluny de la trentena a que m’he referit.

            Òbviament, els contextos són diferents d’un país a l’altre però és indubtable que s’està vivint un “moment populista”. Hi ha tants tipus de populisme que, tot i que no s’ha arribat a una definició clarificadora del terme, han aparegut distincions. Per exemple, es parla de populisme de dreta i de populisme d’esquerra. Christian Delarue, destacat membre d’ATTAC, la considera una distinció obsoleta. Partint de la idea de que el populisme neix de les preocupacions del poble i de l’existència de diverses concepcions d’aquest (ètnica, nacional, democràtica, social, etc...) les qual poden donar lloc a diferents discursos i  ideologies (identitària, participativa, social, ecològica, etc...) i conseqüentment múltiples instrumentalitzacions, no totes bones ni totes dolentes Delarue comenta que el populisme és com el colesterol, n’hi ha de bo i n’hi ha de dolent.

            Les distincions recorren a qualificatius, especialment dels termes fonamentals de la ciència política. Recentment el president Puigdemont  ha acusat La Moncloa de practicar el “populisme constitucional”. El qualificatiu ja va aparèixer el XIV Congrés del PP a Madrid el 25, 26 i 27 del 2002, referit al “patriotismo” en la Ponència reina del  Congrés sobre “El patriotismo constitucional”, ponent de la qual era Josep Piqué, aleshores Ministre d’Assumptes Exteriors del Govern espanyol, presidit per José Mª Aznar. En l’apartat de Conclusions de la Ponència hi figura aquesta frase : Entendemos el patriotismo constitucional como el vínculo democrático entre españoles, titulares en común de la soberanía, que agrupados en torno a las libertades de la Constitución, forman una nación cívica y plural. És encertada l’expressió populisme constitucional, no se l’ha inventat el president Puigdemont. Forma part del marc conceptual espanyol.

POPULISME (3)

            En el paràgraf final de l’entrada Populisme (2) de 4 de desembre vaig fer referència a que en el moment de la seva redacció s’estaven celebrant eleccions presidencials a Àustria i un referèndum per a una reforma constitucional a Itàlia i que els resultats dels dos comicis podia tenir incidència en el fenomen populista, la qual cosa intentaria analitzar en les properes Entrades.

            Tots dos n’han tingut. No per esperats han estat menys impactants. Les presidencials d’Àustria, tot i l’escassa rellevància política del President de la República, reduïda a funcions representatives, eren contemplades amb gran interès i l’elecció del candidat ecologista, que no es presentava com a tal, sinó com independent, ha sigut acollida amb entusiasme a les instàncies europees ja que és veu indicativa de que després de la victòria  del Brexit al Regne Unit, de l’elecció de Donald Trump i d’un possible èxit del Front National a França a les presidencials del 2017, l’extrema dreta pot ser batuda.

            Pel  que fa el referèndum per a una reforma constitucional a Itàlia, Matteo Renzi ja en el moment de prendre possessió com a President del Consell italià va indicar clarament que una de les seves prioritats seria impulsar una reforma de les institucions i del sistema electoral. El referèndum va ser convocat i es va celebrar el passat diumenge 4 de desembre i en ser rebutjada per una ampla majoria (59,11 %), Matteo Renzi va presentar la dimissió.

            En realitat, en els referèndums dels estats membres de la Unió Europea els electors no es pronuncien només sobre el text que se’ls sotmet, sinó sobre factors molt més amples, relatius a la seva política interna. Crec que es convenient recordar els que es van celebrar el 2005 relatius a la ratificació del projecte de Constitució Europea. Alguns estats varen optar per una ratificació parlamentària, altres per la via referendària, entre ells la República Francesa i el Regne dels Països Baixos que van tenir lloc amb pocs dies de diferència i en els quals la ratificació va ser rebutjada. Les motivacions dels electors francesos no eren les mateixes que les dels neerlandesos i les dues responien a respectives qüestions internes.

            El referèndum italià ha esdevingut un referèndum contra Matteo Renzi. Les motivacions no van derivar de les virtuts o dels defectes de la reforma, van ser contra de qui la proposava. Un dels fenòmens polítics, probablement el més important, a l’Europa d’avui és l’increment de l’onada de populismes, a Itàlia sobretot. A finals del anys 80 i començaments dels 90, va aparèixer la Lliga Nord, el seu fundador Umberto Bossi ha apel·lat sistemàticament el poble contra les elits. A partir de 1994, Silvio Berlusconi ha practicat un populisme d’una altre mena, el de l’home de negocis que fa política multiplicant promeses contradictòries, fent atacs continus contra els seus adversaris i anunciant una ruptura total. Una prefiguració de Donald Trump. Més recentment, el Moviment 5 estrelles de Beppe Grillo, el qual disposa d’una autoritat absoluta tot i que practica una forma de democràcia participativa associant proposicions d’esquerra clàssica amb preses de posició d’extrema dreta especialment sobre immigrants.

            A Itàlia s’ha obert un període d’incertesa. És una de les grans economies d’Europa. Després del Brexit, el resultat negatiu del referèndum és un segon sotrac per la Unió Europea. No crec, però, que Itàlia es plantegi sortir-ne, ni tampoc de la zona euro. Tanmateix el rebuig ha evidenciat les dificultats de reformar Europa. 

            I convé reformar-la !

POPULISME (2)

            Des d’un punt de vista semàntic el terme populista permet agrupar  en la mateixa apel·lació partits als quals separen moltes coses. Des de fa una dotzena d’anys, o potser més, n’han aparegut en quantitat en diversos països, o en el mateix, que molts observadors s’han afanyat a qualificar de “populistes”, terme genèric que ha permès a agrupar sota una mateixa apel·lació partits que es fonamenten en tradicions o ideologies molt diferents, fins i tot oposades, excepte en el seu rebuig a les élites a les quals consideren desconnectades i corruptes, acaparadores del poder en detriment del poble.

            Mentre alguns s’inscriuen en una tradició històrica d’extrema dreta, nostàlgica del feixisme, del nazisme o del franquisme (les subvencions a la Fundación  Francisco Franco o els homenatges a la División Azul són exemples paradigmàtics), altres pouen  en tradicions dretanes, i també n’hi ha que constitueixen corrents inèdites mesclant xenofòbies i defensa de valors. A aquesta pluralitat de populismes de dreta s’hi ha afegit recentment l’aparició de líders carismàtics de formació d’esquerra, que no dubten apel·lar a la sobirania del poble en front de la confiscació del poder per elits polítiques o econòmiques inscrites en configuracions excloents.

            Aquest mateix any s’ha fet un Col·loqui Internacional a la Universitat François Rabelais de Tours el dies 10-11 de mars i els organitzadors van advertir als possibles comunicants de la complexitat dels termes, derivada en gran part de la polisèmia de la paraula poble, susceptible  d’agafar diferents figures: plebs, ètnia, classes populars, nació, etc. i van fixar quatre interrogacions principals, que van denominar eixos,

Eix 1 - Gènesi i teories el populisme.

Eix 2 - Actualitats del populisme a Europa

Eix 3 - El populismes en front de les institucions europees.

Eix 4 - Les institucions europees en front dels populismes.

            En un article al Diari ARA de 03/11/2013, Ferran Requejo titulat “Populismes: degradació democràtica” es va referir al fenomen del creixement dels partits i moviments populistes en molts països europeus i va comentar que es sabut que hi ha versions populistes "d'esquerres" i "de dretes", però la seva importància i repercussió respecte a la democràcia - deia el 2013 - és molt diferent. Els primers acostumen a mostrar una actitud distant respecte als partits tradicionals, un discurs inclinat a definir-se més pel que nega que pel que afirma, un imprecís antieuropeisme i la defensa d'una "radicalitat democràtica" que la majoria de vegades no s'acompanya amb concrecions institucionals o procedimentals específiques. Fins ara, la seva incidència institucional ha sigut escassa. Aquest comentari ja no és predicable al comportament de la CUP en la investidura del candidat Artur Mas o en el suport al projecte dels pressupostos de la Generalitat. Per contra, el fenomen preocupant des de la perspectiva de les democràcies europees és l'ascens dels partits populistes de dretes. Alguns dels seus trets identificatius són la utilització d'un discurs molt simple i contundent de caràcter antieuropeista i antiimmigració (especialment la de caire islamista), un nacionalisme d'estat refractari a bona part dels valors liberaldemocràtics, i un lideratge que pretén ser carismàtic. El suport electoral d'aquests partits varia, però en alguns casos se situa - el 2013 - entre el 15% i el 20% (Àustria, Hongria, Noruega). Es critica els governs dels estats respectius per dèbils, malgrat que els problemes tractats requeririen solucions internacionals. La Unió Europea és vista com un destorb artificial que ni fa ni deixa fer, especialment la Comissió, criticada per falta de lideratge i de coratge per prendre decisions dràstiques en favor dels ciutadans europeus.

            En termes generals, prosseguia l’admirat Ferran Requejo,la majoria d'aquests populismes no són partits o moviments nostàlgics de l'extrema dreta del període d'entreguerres, sinó que els seus programes s'ajusten a les condicions actuals. Són organitzacions que s'estan especialitzant en la gestió de les pors i les incerteses de futur, i que han començat a influir en l'agenda, els programes i les accions d'alguns partits tradicionals de centredreta i de centreesquerra. Són partits que no volen transformar Europa; més aviat volen desmuntar-la i retornar a l'estalisme anterior a la Segona Guerra Mundial. I concloïa que suposaven una amenaça de futur per a la qualitat de les democràcies europees.

            Mentre redacto aquest escrit, diumenge 4 de desembre de 2016, s’estan celebrant eleccions presidencials a Àustria i un referèndum per a una reforma constitucional a Itàlia. Òbviament el resultats dels dos comicis requeriran anàlisis fetes tenint en compte la possible, o probable, incidència del, o en el, fenomen populista. Em proposo intentar-ho en les properes entrades.

           

           

           

           

POPULISME (1)

El populisme no és ni una ideologia política ni un tipus de règim. Es caracteritza per la indeterminació de les seves orientacions. En els moments presents el seu espectre reapareix i no només a  Europa. A escala mundial partits i moviments, alguns dels quals afirmen obertament ser-ho, guanyen obertament terreny. Es un estil polític, basat en recórrer sistemàticament a la crida al poble, amb una orientació clarament autoritària i antidemocràtica de la qual en van ser exemples històrics el feixisme, el nazisme, el comunisme i el franquisme. Els líders populistes fan un us particular i sistemàtic dels principis, fins i tot dels sentits de les paraules. En aquest us per defensar la seva causa, la qual ostensiblement identifiquen amb la del poble, es presenten com providencials. No desdenyen el maniqueisme el “con nosotros o contra nosotros”. Ni al vocabulari violent. Ni a la por, una de les seves grans armes. Busquen l’aprovació, no la veritat. Fixem-nos en l’apropiació indeguda que el Partido Popular fa de la paraula “constitucionalista” que utilitza donant al mateix temps un sentit pejoratiu pervers a la “independentista”. Fixem-nos també en el monopoli de la legalitat que s’atorga.

Els partits  populistes han aconseguit instal·lar-se en el tauler polític de gran part del països europeus, i en ocasions formar part del govern. O, fins i tot, a governar sols. Xavier Batalla (1948-2012), prestigiós comentarista de la Vanguardia, especialista en temes de política internacional nomenat President del Centre Internacional de Premsa de Barcelona, en substitució del no menys prestigiós Carles Sentís i que l’any 2009 va rebre la Medalla al Treball President Macià «perquè s'ha convertit en un referent del periodisme internacional apropant els moments destacables en el desenvolupament de la història del món de manera objectiva i entenedora als lectors», el 14 d’abril del 2007, en un article de la seva sèrie “La Nueva Agenda” a la Vanguardia, va publicar un extens i documentat estudi que titulava “El cajón del populismo”.D’entrada, explicava el perquè del “cajón”. Volia dir “cajón” de sastre, on hi cab tot, com en el populisme, equívoc i adaptable a quasi totes les corrents polítiques. El populisme, deia, s’adapta a tots els climes i tot  considerant que a Europa també avança va fer una anàlisi succinta, però molt encertada de totes les corrents populistes d’Europa en aquells moments. Va assenyalar que n’hi havia a Holanda, a Dinamarca, a Bèlgica, al Regne Unit, a Suècia, a Alemanya, a Àustria, a França, a Portugal, a Itàlia, a Grècia. Oh! Sorpresa, a Espanya no n’hi havia!. I tal vegada, tingués raó. A tots aquests països, els corrents populistes, se situaven a l’extrema dreta. I a Espanya, no feia falta, a Espanya, el partit més populista de tot Europa, el més manipulador no feia falta situar-li. A Espanya era el segon partit de l’arc parlamentari i havia governat dues legislatures, una d’elles amb majoria absoluta. A ell em referia quan he dit que algun havia aconseguit governar sol. I havia estat en l’oposició, on les crides al poble eren la seva tècnica predilecte per a la recuperació del poder, al qual en “considerar-se’n” injustament desposseïts no feien oposició, simplement en contestaven el seu exercici. Declaracions constants, slogans basats en la mentida, etc. Jo no coneixia Xavier Batalla, però en ocasió d’un sopar amb el Cònsol General de França, organitzat per la Fundació Ramon Trias Fargas de la qual en aquells moments jo n’era patró, per analitzar les eleccions presidencials franceses i al que van assistir  destacats representants de la premsa barcelonina el tenia assegut al meu costat. El tema populisme va sorgir en el col·loqui, ja que com segurament recordareu, tan Ségolene Royal com Nicolas Sarkozy van ser titllats de populistes durant la campanya electoral. Vaig aprofitar-ho per recordar-li l’article escrit poques setmanes abans i li vaig reprotxar no haver-hi fet esment del Partido Popular espanyol. Ho vaig fer somrient, amb tota la simpatia de que vaig ser capaç i em va respondre, també somrient, somrient i atorgant, amb un gest que vaig interpretar com que no podia haver fet altra cosa.

Oposició i qualitat de la democràcia

                El passat dia 23 vaig comentar que em proposava desenvolupar en aquest blog temes relatius al populisme. No renuncio a fer-ho. No obstant penso que en política no hi ha compartiments estancs, tots els temes es relacionen i s’influencien entre ells, sobretot  en qüestions de populisme, present sempre en tota contesa electoral, en les seves fases i escenaris, des de la designació dels candidats, ja es faci per mitjà de primàries, ja a través dels òrgans dels propis partits; en  els sondeigs; programes; campanyes, debats; etc. 

            La incidència salta d’un país a l’altre, el ressò del resultat de les eleccions presidencials als U.S.A. n’és una constatació. Com ho serà l’ampla victòria de François Fillon obtinguda en les primàries del partit “Les Républicains” del passat diumenge dia 27.

            A mi no  m’ha sorprès. Fillon és un personatge que segueixo atentament des de fa anys. El 19 de juliol de 2007 el Punt/Diari em va publicar un article titulat “Oposició i qualitat de la democràcia” en el qual feia referència a un debat a l’Assemblea Nacional francesa que van protagonitzar ell  en la seva qualitat de Primer Ministre i François Hollande, actual President de la República, llavors cap del grup socialista, amb referències de tots dos a la funció de l’oposició en un règim parlamentari. L’he rellegit i crec que no m’aparto del meu propòsit de desenvolupar temes relatius al populisme si el publico al blog. L’exercici d’una oposició responsable és una arma indispensable en la lluita contra el populisme. 


 Oposició i qualitat de la democràcia

            En trobar-me a París la primera setmana de juliol no vaig poder, com acostumo sempre a fer, seguir el debat de política general del Congrés dels diputats. En canvi, sí que vaig seguir la sessió de l'Assemblea Nacional Francesa relativa a la declaració de política general del govern. Les dues sessions no són equivalents. Mentre el debat a l'entorn de l'estat de la nació és preceptiu que es faci una vegada l'any, la declaració de política general del govern francès era la presentació a l'Assemblea Nacional, la formulació del programa de govern, a conseqüència de les eleccions celebrades a França, les presidencials i les legislatives, sense que es tractés d'un debat d'investidura, ja que allí el primer ministre és designat directament pel president de la República, no pas pel Parlament. Atès, però, la importància de les dues eleccions, presidencial i legislatives, el debat tenia una considerable rellevància. El debat celebrat a Madrid també, i he volgut comparar l'un amb l'altre. Practicar la comparació és especificar, confrontar i classificar allò que s'estudia, buscar singularitats i punts comuns. I, sobretot, assolir un coneixement que permeti una anàlisis aguda. En política aquestes anàlisis són essencials. En tornar a casa vaig llegir, tan aviat com vaig poder, el debat de les Corts Generals i vaig constatar ràpidament com n'és de diferent la manera de fer oposició en un altre país. Més ben dit, quin concepte tan diferent en tenen els anomenats primers partits de l'oposició, expressió que detesto ja que considero que en el seu exercici és irrellevant el major o menor nombre dels components dels grups parlamentaris. Atribuir l'apel·lació de cap de l'oposició al líder del grup parlamentari més nombrós és tan inadequat com injust amb els altres grups, i en el cas actual d'Espanya encara més. Algú pot pensar seriosament que allò que fa el grup popular és oposició?

            En el debat francès, tant el primer ministre, el senyor François Fillon, com el cap del grup socialista, el senyor François Hollande, van deixar ben clar, tot just a l'inici de les seves respectives intervencions, el concepte que tenen de la funció de l'oposició. El primer ministre digué: «He conegut suficientment el joc de les alternances per respectar l'oposició. En democràcia l'èxit dels uns no significa la negació dels altres. Cada francès ha de ser respectat en les seves conviccions i els seus vots. Crec en l'escoltar, en la sinergia de les diferències i de les intel·ligències. Perquè l'oposició no és un adversari, sinó un contradictor necessari i, ho desitjo, constructiu. Pel que fa la majoria –va afegir– és a la vegada l'aliat i l'esperó del govern. Té el dret, i fins i tot el deure, d'assumir la seva victòria. Ho ha de fer sense arrogància, però també sense complexos». El senyor Fillon va definir molt clarament els conceptes d'oposició i de majoria. No menys encertat va ser l'inici de la intervenció del cap de files socialista François Hollande, dient «Els francesos han votat, i la seva decisió ens obliga a tots. A vostè, en nom de la majoria, a respectar les seves promeses. Nosaltres, en nom de l'oposició, a oferir una alternativa. És la regla de la democràcia». L'oposició sempre ha estat una pedra angular de la democràcia. Si hi ha quelcom que determini un sistema democràtic és el paper que hi juga una oposició institucionalitzada que contribueixi a una permanent renovació, tant de valors i principis com de projectes de futur. L'exercici de la democràcia fa d'una oposició legítima una oposició necessària. És l'oposició allò que sanciona la llibertat política. En un règim democràtic no ha de ser una força negativa. Ha de ser, tal com desitja François Fillon, constructiva. De les relacions amb la majoria, neix precisament l'energia política que mou els mecanismes institucionals democràtics.

            En unes eleccions, els ciutadans no determinen només qui ha de governar. Determinen també qui ha de controlar l'acció de govern. És la regla de la democràcia, com diu el senyor Hollande. Una democràcia és tant més forta, com més responsable és el comportament de l'oposició. El debat a les Corts, tot i el seu indubtable interès, no va ser tan edificant. Va posar en evidència que el Partido Popular encara no ha entès quin és el paper de l'oposició en un règim parlamentari. Els seus dirigents no van assumir la seva derrota electoral i es van considerar il·legítimament desposseïts del poder i no han fet oposició. S'han limitat, purament i simplement a contestar l'exercici del poder, declinant el paper cabdal, responsable i noble de l'oposició, i és precisament el poble qui va determinar qui l'havia de fer. Amb el seu comportament, que mantenen a escassos mesos de l'acabament de la legislatura, contribueixen, en un elevat percentatge de responsabilitat que, tal com diu Alfons López Tena, a Espanya hi hagi una democràcia de baixa qualitat. En una ocasió van preguntar a Gene Kelly què sentia veient ballar Fred Astaire, la seva resposta va ser: «Enveja». Jo també he sentit enveja del debat a l'Assemblea Nacional Francesa

                En acabar la redacció de l’article “Irracionalitat del populisme” publicat el passat dilluns 21/11 a El Punt/Avui, em va quedar la impressió de que el tema era susceptible d’una major extensió. Alguns comentaris que he tingut, la major part orals, m’ho han confirmat. 

            En conseqüència he decidit desenvolupar-lo al meu blog amb una o dues aparicions setmanals. Espero tenir la constància necessària i que les meves reflexions us interessin

Irracionalitats del populisme

                El resultat de les eleccions a la presidència dels Estats Units és la constatació que l'increment que fa temps que està experimentant el populisme, no només als EUA, també a escala global, no es pot pas explicar com el resultat d'una estratègia de determinats partits polítics extremistes, en un o altre sentit, que fan de la demagògia la font dels seus arguments, jugant amb les pors dels ciutadans, i en ocasions originant-les. Certament, aquests partits existeixen –no solament a l'extrema dreta– i susciten i activen les passions més negatives, fins i tot les més perverses, per ampliar la seva audiència, amb la creació de bocs emissaris, promeses inassolibles, atacs personals, calúmnies, manipulacions de la informació, etc.

                La particularitat del populisme d'avui és que es desenvolupa en societats democràtiques formades, en general, per persones amb un cert nivell d'educació que no s'haurien de deixar manipular fàcilment.

El populisme ha esdevingut la manera dominant de relació en les democràcies que han perdut el sentit de la deliberació pública, de la consulta popular i del bé comú. La seva causa és profunda, constitueix un aspecte de la degradació de la democràcia, la qual no és pròpia d'un sol partit; ho és de tots.

                L'exercici del poder es fa en dues dimensions diferents l'una de l'altra. Una consisteix en una tecnificació política esbiaixada que comprèn anàlisis més o menys objectives al costat d'interessos més o menys inconfessables. Els dictàmens dels experts, obscenament ben remunerats, sempre exposen l'única solució possible, i perquè pugui ser presentada com a tal no esmenten mai allò que s'ha de solucionar. Per exemple, no parlen mai de “crisi financera”, parlen de “crisi del deute”, com si la causa del deute en fos l'única causa i d'aquesta manera es fa passar per solució tècnica la salvació dels interessos de classe. La deliberació pública relativa a les finalitats i les opcions desapareix. La segona dimensió consisteix a excitar les angoixes dels ciutadans, sobretot la por, la gran arma de la degradació de la democràcia.

“Els populistes, si arriben al poder, legislaran irracionalment”

               

               Però les angoixes se superen, és irreal pensar que no es poden domar. Els populistes si arriben al poder legislaran irracionalment –la història ens en dóna nombrosos exemples– amb efectes perniciosos per a la major part d'una ciutadania cada vegada més al·lucinada i que pressent la fi de l'estat del benestar. La democràcia suposa el privilegi de la raó, la capacitat de determinar el bé comú. Si es degrada tecnificant el poder i excitant les angoixes dels ciutadans, no serà capaç de determinar-lo. Si l'exercici del poder impedeix sistemàticament als ciutadans deliberar sobre les seves opcions i els col·loca lluny de decidir sobre el seu futur col·lectiu amb el pretext de la submissió a l'estat de dret, el monopoli de la interpretació del qual s'atorga, es fa ell mateix el llit, sigui quin sigui el seu color polític. Sigui blau, sigui taronja, sigui vermell, sigui lila.

Publicat a EL PUNT/AVUI

CENTRALITAT POLÍTICA ?

Centralitat política?

            S'anomena aporia una dificultat per resoldre un problema i es refereix a tot problema insoluble, és un impasse en un raonament procedent d'una incompatibilitat lògica. El centrisme és introbable. És una aporia. Què és la centralitat política? Qui és capaç d'explicar què és el centre en política? Com es pot situar un espai que depèn dels moviments dels partits que es troben a la seva dreta o a la seva esquerra i que sovint també es proclamen de centre? On se situa el centre entre l'arrogant voluntat de domini de Mariano Rajoy i del PP i el tronat i cada vegada més decrèpit jacobinisme del PSOE?

            En el XV Congrés de CDC, celebrat a Barcelona el juny del 2011, es va manifestar obertament la tendència independentista de Convergència. Felip Puig, dirigent destacat, va parlar d'independència i d'estat propi i va dir que un nacionalista sempre hi pensa, no en parla quasi mai i hi treballa cada dia. Poc després del congrés, en una entrevista de Joan Tapia a Josep Maria Cullell publicada a El Periódico de 21 d'agost, l'entrevistat va afirmar que CDC va triomfar perquè va ser un partit de govern que va ocupar amb claredat i seny el terreny central. On va raure la clau: en la claredat i el seny o en la centralitat en si mateixa? Que la centralitat pugui ser ocupada sense o amb poca claredat i sense o amb poc seny es desprèn que hi pot haver més d'un centre i que no totes les polítiques que es proclamen de centre poden ser bones.

            La tendència va ser imparable i en el XVI Congrés, celebrat a Reus el setembre del 2015, es va imposar clamorosament. Va ser tan gran l'allau d'esmenes independentistes que va resultar impossible recollir-les en el text de la ponència i es va declarar que totes quedaven assumides en esperit. En ella el partit parlava sense embuts de caminar cap a un “estat propi”. Convergència es declarava partit independentista i en el congrés fundacional celebrat el juliol del 2016 es convertia en Partit Demòcrata Català (avui Partit Demòcrata Català Europeu), el primer paràgraf del preàmbul de l'estatut del qual diu que és “un partit polític demòcrata, catalanista, independentista, europeista, humanista i republicà que serveix al progrés i la llibertat de Catalunya i dels ciutadans i ciutadanes”.

            En el penúltim paràgraf del preàmbul es diu que el partit és pensat “amb el propòsit de servir al futur Estat amb vocació de centralitat política i d'esperit social, liberal i humanista”, “amb l'objectiu d'aconseguir convertir Catalunya en un Estat independent membre de la Unió Europea”. És una centralitat que dependrà del mateix partit, no de qui tingui a la dreta o a l'esquerra. La Unió Europea en els seus començaments va ser anomenada “país de tres rius”, que eren la ideologia democratacristiana, la socialdemòcrata i la liberal. La diferència entre aquestes rau en la diversitat de llurs afirmacions sobre la responsabilitat humana en i per la societat. Cap pretenia ser el centre en relació amb les altres.

Publicat a El Punt Avui de 17/10/2016