14 de setembre del 2012

L’Estat propi i la seva adhesió a la Unió Europea

La manipulació, en ocasions desesperada, de les paraules i les interpretacions, és una arma que l’estat espanyol ha utilitzat en diverses ocasions. Amb tanta o més freqüència utilitza també l’arma de la pressió, la qual és tant més intensa com desesperat és allò que la motiva.

Olivier Bailly, portaveu de la Comissió Europea, va assegurar dimarts passat, arran de la massiva manifestació de l’11 de setembre a Barcelona que qualsevol territori que se separi d’un estat membre de la UE en quedaria fora i hauria de tornar a negociar la seva adhesió. L’endemà va rectificar dient que la referència que va fer no es pot prendre com una indicació del que pensa la Comissió sobre l’escenari internacional o les conseqüències europees. Fonts de Brussel•les reconeixen malestar i pressions perquè no es posi sobre la taula el cas català. Ens trobem, doncs, davant una utilització d’aquesta arma. I amb tota seguretat que es tractava de pressions desesperades. Al senyor Bailly, pel càrrec que ocupa se l’hi ha de suposar que coneix perfectament el significat d’allò que diu. Com pot un portaveu dir l’endemà mateix de fer una declaració que no es pot entendre com una indicació del que pensa l’organisme del qual és portaveu ?.De la rectificació es dedueix perfectament que la pressió es va fer amb l’exigència d'immediatesa. Els seus autors estaven tan angoixats pel ressò de la manifestació que necessitaven urgentment disminuir-ne els efectes, i això els va fer perdre fins i tot el rigor.

Catalunya ja és en l’actualitat territori europeu i no necessita sol•licitar l’admissió en base al que estableix el Tractat de la Unió. La secessió no suposaria en cap moment la interrupció dels drets i obligacions derivats de l’aplicació dels Tractats a les persones físiques i jurídiques de Catalunya o de persones físiques i jurídiques de la Unió Europea en territori català, extrem aquest darrer que el nacionalisme espanyol, en la inveterada pràctica de només tenir present els seus interessos, ni tan sols se l’hi acut pensar. Els interessos i els drets (lliure circulació de persones, de capitals, etc.) de les persones no catalanes, entre elles òbviament les espanyoles seguiran existint i tindran la mateixa protecció.

Una variant de la pressió que exerceixen és amenaçar amb el veto per part d’Espanya a l’adhesió de Catalunya. S’autoenganyen. No s’adonen que aquesta situació no es pot produir No es pot debatre, no es pot decidir ni refusar l’adhesió d’un ens inexistent .Si Catalunya sol•licita l’adhesió, es que l’escissió s’haurà consumat.. Però l’estat espanyol, l’estat residual espanyol, no serà el mateix, s’haurà de determinar com participarà i amb quin poder de decisió en les institucions comunitàries, primordialment al Consell, al Parlament i a la Comissió. La Unió Europea, haurà de formalitzar la seva pròpia adhesió,

13 de setembre del 2012

L'Onze de Setembre de 2011

“Al nacionalisme català s'enfronta el nacionalisme espanyol,
tronat, intransigent, fanàtic”

Catalunya, que amb la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714 i amb la promulgació dels decrets de Nova Planta, conjunt de disposicions dictades per Felip V per les quals s'abolia la seva antiga organització constitucional establint-hi l'organització política pròpia de Castella, hi quedava annexada.

L'annexió va significar la vinculació als avatars de la corona espanyola, que en aquells moments ja havia iniciat una decadència imparable. L'imperi espanyol, aquell imperi en el qual mai no es ponia el sol, es va anar desmantellant fins que el 1898, amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines, desenllaç de la guerra amb els Estat Units, ja no en va quedar cap vestigi. En aquells moments Espanya s'adona que ja no li queda res i justament Catalunya, que va saber aprofitar els beneficis de la revolució industrial, prospera econòmicament, recorda la seva història, recupera la seva consciència nacional i se sent una nació. És el període anomenat Renaixença. Espanya, reduïda a la “pell del toro”, no està disposada a perdre un pam quadrat més. El nacionalisme espanyol es radicalitza. El 25 de novembre de 1905, encara no havien passat 7 anys de la desfeta, es produeix l'assalt a la redacció del Cu-Cut, el qual havia publicat un acudit, amb vinyeta, ridiculitzant l'exèrcit espanyol.

Allà on hi ha un nacionalisme n'hi ha un altre d'enfrontat. Al nacionalisme català s'enfronta el nacionalisme espanyol, amb una clara voluntat de domini, que no vol perdre el de Catalunya, mentre que el nacionalisme català és una voluntat d'existir. Aquest enfrontament es constata en els sondeigs d'opinió dels moments presents, l'independentisme creix a Catalunya reflectint un sentiment d'il•lusió, però també augmenta el centralisme a Espanya, reflectint un sentiment d'angoixa.

La característica que diferencia el nacionalisme de les ideologies que podríem considerar clàssiques rau en el fet que aquestes contesten a la pregunta de com es governa o s'hauria de governar una societat en tots els seus àmbits. El nacionalisme respon a la pregunta de què s'ha de governar. En el nostre cas, Catalunya.

El principi del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos ha adquirit des de la seva inscripció a la Carta de les Nacions Unides una dimensió jurídica i se n'ha fet un principi de dret internacional que exclou qualsevol forma d'annexió forçada, com és el cas de Catalunya. El principi està consagrat d'una manera expressa a l'article 1.2 de la carta fundacional.

El president Mas va incentivar la massiva assistència a la manifestació invocant el ressò internacional que sens dubte tindrà. La massiva assistència es va produir: un milió i mig pel cap baix i segur que tindrà el ressò que el president espera. Espanya maltracta Catalunya, es va dir en una de les al•locucions que es van pronunciar en el moment de la lectura del manifest, fetes en diferents llengües, que indica la voluntat de dirigir-se al món, Espanya inclosa, El litigi entre Catalunya i Espanya no és una qüestió interna de l'Estat espanyol. És un problema d'ordre internacional, per això calia aquest ressò. La internacionalització és fonamental. S'ha d'aprofitar el ressò i gestionar-lo davant d'Espanya i del món i d'una manera molt especial de les instàncies supranacionals com la Unió Europea i les Nacions Unides. És indispensable canalitzar els anhels d'independència i aquesta tasca ens correspon a tots els que creiem en la força immensa de la llibertat. El passat dimarts, vàrem entrar en la recta final que ens ha de conduir a la nostra plenitud nacional. Sense violències, conscients que serà un procés llarg, difícil i complicat. Però assolible, i una vegada lliures, demostrarem a Europa i al món que som capaços de prosperar, de mantenir el nostre estat de benestar i ser solidaris amb tothom.


Publicat a El Punt Avui

2 de setembre del 2012

Barroso i la legitimitat de la independència

En l’esbós aparegut en aquest bloc el passat 27 d’agost deia que en els sistemes democràtics la paraula és un mitjà d’acció política, una arma. I que la manipulació de les paraules és l’arma dels polítics cínics.

La resposta per escrit del president de la Comissió Europea, Durao Barroso, a la pregunta de la diputada Maria Bizzotto té una rellevància política notable, tanta, que els adversaris de la nostra independència, han tingut la necessitat de manipular-ne la interpretació, destacant que una hipotètica secessió d’un estat membre implicaria l’abandonament de la U.E. Barroso va dir que per a la U.E. no seria cap problema la independència de Catalunya i que en tot cas s’hauria de negociar seguint les normes internacionals. La remissió a les normes de dret internacional suposa la internacionalització del procés independentista i al mateix temps reconeix la condició de subjecte actiu i titular de drets a Catalunya. Tota negociació suposa, almenys, dues parts. Qui no existeix no pot negociar. Per tant, admetre que la independència s’hauria de negociar, implica necessàriament un reconeixement. La independència és una situació de fet. I passa a ser una situació de dret en produir-se un reconeixement internacional.

Vicent Partal ho analitza amb tot detall en el seu Editorial al VilaWeb del 31 d’agost. El mateix Vicent Partal, al final del seu escrit, redacta un PS, en el que assenyala que diversos diaris espanyols, i algun de català, van presentar la resposta de Barroso interpretant-la com un advertiment a Catalunya de que si es feia independent no formaria part de la Unió Europea. Cal fer notar que Espanya o l’estat residual que quedaria, també hauria de negociar. No podria, per exemple, mantenir les quotes de participació en les institucions europees. I en el segon punt del PS. diu que comença a tenir la percepció de que tot s’està accelerant a una velocitat enorme.

La manipulació, en ocasions desesperada, de les paraules i les interpretacions, és una arma que l’estat espanyol ha utilitzat en diverses ocasions. En recordaré una: en el segon referèndum per a la independència del Québec de 30 d’octubre de 1995 els resultats van ser tan extremament ajustats que el govern d’Ottawa adonant-se que en un tercer referèndum el SI guanyaria, es va voler guarir en salut i va plantejar a la Cort Suprema del Canadà tres qüestions: 1) Si el Govern del Québec pot, en virtut de la Constitució del Canadà procedir unilateralment a la secessió del Québec; 2) Si en virtut del dret internacional existeix un dret d’autodeterminació que proporcionaria el dret de procedir unilateralment a la secessió; 3) Quin dels dos drets tindria prevalença en cas de l’eventualitat d’un conflicte entre els dos. La Cort Suprema va ser conscient de que li passaven una patata calenta. I va estar a l’altura de la seva funció i en la seva decisió va dir que encara que no existeixi dret de secessió unilateral en virtut de la Constitució o del dret internacional, això no exclou la possibilitat d’una declaració inconstitucional de secessió que condueixi a una secessió de facto. L’èxit últim d’una secessió similar dependrà del seu reconeixement per la comunitat internacional que, per decidir concedir o no aquest reconeixement prendria versemblantment en consideració la legalitat i la legitimitat de la secessió en qüestió. És a dir, la secessió pot no ser legal, però és legítima. La premsa espanyola va exultar. Només va ressaltar la no legalitat, Per res va fer menció de la legitimitat. La premsa espanyola va manipular la decisió de la Cort Suprema del Canadà de 20 d’agost de 1998, que declarava la legitimitat d’una escissió unilateral i ara manipula la resposta del president Barroso a la diputada italiana.