En el paràgraf final de l’entrada
Populisme (2) de 4 de desembre vaig fer referència a que en el moment de la
seva redacció s’estaven celebrant eleccions presidencials a Àustria i un
referèndum per a una reforma constitucional a Itàlia i que els resultats dels
dos comicis podia tenir incidència en el fenomen populista, la qual cosa intentaria
analitzar en les properes Entrades.
Tots dos n’han tingut. No
per esperats han estat menys impactants. Les presidencials d’Àustria, tot i
l’escassa rellevància política del President de la República, reduïda a funcions
representatives, eren contemplades amb gran interès i l’elecció del candidat
ecologista, que no es presentava com a tal, sinó com independent, ha sigut
acollida amb entusiasme a les instàncies europees ja que és veu indicativa de
que després de la victòria del Brexit al
Regne Unit, de l’elecció de Donald Trump i d’un possible èxit del Front
National a França a les presidencials del 2017, l’extrema dreta pot ser batuda.
Pel que fa el referèndum per a una reforma
constitucional a Itàlia, Matteo Renzi ja en el moment de prendre possessió com
a President del Consell italià va indicar clarament que una de les seves
prioritats seria impulsar una reforma de les institucions i del sistema
electoral. El referèndum va ser convocat i es va celebrar el passat diumenge 4
de desembre i en ser rebutjada per una ampla majoria (59,11 %), Matteo Renzi va
presentar la dimissió.
En realitat, en els
referèndums dels estats membres de la Unió Europea els electors no es
pronuncien només sobre el text que se’ls sotmet, sinó sobre factors molt més
amples, relatius a la seva política interna. Crec que es convenient recordar
els que es van celebrar el 2005 relatius a la ratificació del projecte de
Constitució Europea. Alguns estats varen optar per una ratificació parlamentària,
altres per la via referendària, entre ells la República Francesa i el Regne
dels Països Baixos que van tenir lloc amb pocs dies de diferència i en els
quals la ratificació va ser rebutjada. Les motivacions dels electors francesos
no eren les mateixes que les dels neerlandesos i les dues responien a respectives
qüestions internes.
El referèndum italià ha
esdevingut un referèndum contra Matteo Renzi. Les motivacions no van derivar de
les virtuts o dels defectes de la reforma, van ser contra de qui la proposava.
Un dels fenòmens polítics, probablement el més important, a l’Europa d’avui és
l’increment de l’onada de populismes, a Itàlia sobretot. A finals del anys 80 i
començaments dels 90, va aparèixer la Lliga Nord, el seu fundador Umberto Bossi
ha apel·lat sistemàticament el poble contra les elits. A partir de 1994, Silvio
Berlusconi ha practicat un populisme d’una altre mena, el de l’home de negocis
que fa política multiplicant promeses contradictòries, fent atacs continus
contra els seus adversaris i anunciant una ruptura total. Una prefiguració de
Donald Trump. Més recentment, el Moviment 5 estrelles de Beppe Grillo, el qual disposa
d’una autoritat absoluta tot i que practica una forma de democràcia
participativa associant proposicions d’esquerra clàssica amb preses de posició
d’extrema dreta especialment sobre immigrants.
A Itàlia s’ha obert un
període d’incertesa. És una de les grans economies d’Europa. Després del
Brexit, el resultat negatiu del referèndum és un segon sotrac per la Unió
Europea. No crec, però, que Itàlia es plantegi sortir-ne, ni tampoc de la zona
euro. Tanmateix el rebuig ha evidenciat les dificultats de reformar Europa.
I convé reformar-la !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada