El passat dia 23 vaig comentar que em proposava
desenvolupar en aquest blog temes relatius al populisme. No renuncio a fer-ho.
No obstant penso que en política no hi ha compartiments estancs, tots els temes
es relacionen i s’influencien entre ells, sobretot en qüestions de populisme, present sempre en tota
contesa electoral, en les seves fases i escenaris, des de la designació dels
candidats, ja es faci per mitjà de primàries, ja a través dels òrgans dels
propis partits; en els sondeigs;
programes; campanyes, debats; etc.
La incidència salta d’un país a
l’altre, el ressò del resultat de les eleccions presidencials als U.S.A. n’és
una constatació. Com ho serà l’ampla victòria de François Fillon obtinguda en
les primàries del partit “Les Républicains” del passat diumenge dia 27.
A mi no m’ha sorprès. Fillon és un personatge que
segueixo atentament des de fa anys. El 19 de juliol de 2007 el Punt/Diari em va
publicar un article titulat “Oposició i qualitat de la democràcia” en el qual
feia referència a un debat a l’Assemblea Nacional francesa que van
protagonitzar ell en la seva qualitat de
Primer Ministre i François Hollande, actual President de la República, llavors
cap del grup socialista, amb referències de tots dos a la funció de l’oposició
en un règim parlamentari. L’he rellegit i crec que no m’aparto del meu propòsit
de desenvolupar temes relatius al populisme si el publico al blog. L’exercici
d’una oposició responsable és una arma indispensable en la lluita contra el
populisme.
Oposició i qualitat de la democràcia
Oposició i qualitat de la democràcia
En trobar-me a París la primera setmana de juliol no vaig
poder, com acostumo sempre a fer, seguir el debat de política general del
Congrés dels diputats. En canvi, sí que vaig seguir la sessió de l'Assemblea
Nacional Francesa relativa a la declaració de política general del govern. Les
dues sessions no són equivalents. Mentre el debat a l'entorn de l'estat de la
nació és preceptiu que es faci una vegada l'any, la declaració de política
general del govern francès era la presentació a l'Assemblea Nacional, la
formulació del programa de govern, a conseqüència de les eleccions celebrades a
França, les presidencials i les legislatives, sense que es tractés d'un debat
d'investidura, ja que allí el primer ministre és designat directament pel
president de la República,
no pas pel Parlament. Atès, però, la importància de les dues eleccions,
presidencial i legislatives, el debat tenia una considerable rellevància. El
debat celebrat a Madrid també, i he volgut comparar l'un amb l'altre. Practicar
la comparació és especificar, confrontar i classificar allò que s'estudia,
buscar singularitats i punts comuns. I, sobretot, assolir un coneixement que
permeti una anàlisis aguda. En política aquestes anàlisis són essencials. En
tornar a casa vaig llegir, tan aviat com vaig poder, el debat de les Corts
Generals i vaig constatar ràpidament com n'és de diferent la manera de fer oposició
en un altre país. Més ben dit, quin concepte tan diferent en tenen els
anomenats primers partits de l'oposició, expressió que detesto ja que considero
que en el seu exercici és irrellevant el major o menor nombre dels components
dels grups parlamentaris. Atribuir l'apel·lació de cap de l'oposició al líder
del grup parlamentari més nombrós és tan inadequat com injust amb els altres
grups, i en el cas actual d'Espanya encara més. Algú pot pensar seriosament que
allò que fa el grup popular és oposició?
En el debat francès, tant el primer
ministre, el senyor François Fillon, com el cap del grup socialista, el senyor
François Hollande, van deixar ben clar, tot just a l'inici de les seves
respectives intervencions, el concepte que tenen de la funció de l'oposició. El
primer ministre digué: «He conegut suficientment el joc de les alternances per
respectar l'oposició. En democràcia l'èxit dels uns no significa la negació
dels altres. Cada francès ha de ser respectat en les seves conviccions i els
seus vots. Crec en l'escoltar, en la sinergia de les diferències i de les
intel·ligències. Perquè l'oposició no és un adversari, sinó un contradictor
necessari i, ho desitjo, constructiu. Pel que fa la majoria –va afegir– és a la
vegada l'aliat i l'esperó del govern. Té el dret, i fins i tot el deure,
d'assumir la seva victòria. Ho ha de fer sense arrogància, però també sense
complexos». El senyor Fillon va definir molt clarament els conceptes d'oposició
i de majoria. No menys encertat va ser l'inici de la intervenció del cap de
files socialista François Hollande, dient «Els francesos han votat, i la seva
decisió ens obliga a tots. A vostè, en nom de la majoria, a respectar les seves
promeses. Nosaltres, en nom de l'oposició, a oferir una alternativa. És la
regla de la democràcia». L'oposició sempre ha estat una pedra angular de la
democràcia. Si hi ha quelcom que determini un sistema democràtic és el paper
que hi juga una oposició institucionalitzada que contribueixi a una permanent
renovació, tant de valors i principis com de projectes de futur. L'exercici de
la democràcia fa d'una oposició legítima una oposició necessària. És l'oposició
allò que sanciona la llibertat política. En un règim democràtic no ha de ser
una força negativa. Ha de ser, tal com desitja François Fillon, constructiva.
De les relacions amb la majoria, neix precisament l'energia política que mou
els mecanismes institucionals democràtics.
En unes eleccions, els ciutadans no
determinen només qui ha de governar. Determinen també qui ha de controlar l'acció
de govern. És la regla de la democràcia, com diu el senyor Hollande. Una
democràcia és tant més forta, com més responsable és el comportament de
l'oposició. El debat a les Corts, tot i el seu indubtable interès, no va ser
tan edificant. Va posar en evidència que el Partido Popular encara no ha entès
quin és el paper de l'oposició en un règim parlamentari. Els seus dirigents no
van assumir la seva derrota electoral i es van considerar il·legítimament
desposseïts del poder i no han fet oposició. S'han limitat, purament i
simplement a contestar l'exercici del poder, declinant el paper cabdal,
responsable i noble de l'oposició, i és precisament el poble qui va determinar
qui l'havia de fer. Amb el seu comportament, que mantenen a escassos mesos de
l'acabament de la legislatura, contribueixen, en un elevat percentatge de
responsabilitat que, tal com diu Alfons López Tena, a Espanya hi hagi una
democràcia de baixa qualitat. En una ocasió van preguntar a Gene Kelly què
sentia veient ballar Fred Astaire, la seva resposta va ser: «Enveja». Jo també
he sentit enveja del debat a l'Assemblea Nacional Francesa
