“A l'Estat espanyol han aflorat escàndols de corrupció que ningú no posa en
dubte”
La corrupció és una plaga mundial que posa de manifest una feblesa estructural de les institucions i una incapacitat dels poders públics per exercir un control rigorós dels actes dels polítics, i dels funcionaris, per descomptat, però també dels operadors econòmics. Convé no oblidar-ho ja que la consumació de la corrupció en necessita la concurrència i pot comprometre notablement els esforços d'un país per governar-se eficaçment i reduir considerablement els recursos disponibles per combatre la pobresa i mantenir l'estat del benestar.
De corrupció n'hi ha hagut sempre i
a tot arreu. N'existeixen referències de fa més de 2.500 anys, però no és fins
als anys vuitanta o noranta del segle passat que es pren consciència dels seus
efectes perversos i el 31 d'octubre del 2003 les Nacions Unides adopten una
Convenció contra la Corrupció, la qual cosa és indicativa de l'abast mundial
del fenomen, l'increment del qual es reflecteix en l'existència de fraus,
desviament de fons, manipulació de contractes públics, etc., i els inevitables
paradisos fiscals que comporten.
La corrupció, al costat dels efectes
perversos esmentats, origina una disminució del nivell tècnic en preterir-se
ofertes més qualificades a la que n'és l'objecte. Té una germana: la
mediocritat, que en política és una pràctica que consisteix a eludir els
problemes de fons aportant arguments estèrils. Una i altra, corrupció i
mediocritat, són l'aliment que nodreix el populisme.
Cap líder polític no pot oblidar que
la democràcia és un projecte ètic fonamentat en un sistema de valors que donen
sentit a l'exercici del poder i al de l'oposició. Tenia raó el sociòleg
valencià José Vidal-Beneyto, desaparegut el 2010, en dir que quan en una
democràcia les principals forces polítiques enganyen els ciutadans, la
democràcia es desacredita, la política es degrada i, el que és pitjor, el
populisme augmenta, i hi afegeix: “Un govern es corromp per la corrupció i quan
hi ha corrupció en el si d'una democràcia, és la mateixa democràcia que esdevé
corrupta.”
És el cas de l'Estat espanyol? Han
aflorat escàndols de corrupció de la veracitat dels quals ningú no dubta. La
ciutadania reclama aclariments. El president del govern espanyol eludeix
comparèixer davant el Parlament, s'ho rumia, el ministre responsable de la
diplomàcia (!) diu que s'explicarà quan ho cregui oportú (!?) i en la forma que
cregui oportuna (!?), posant de manifest l'un i l'altre la seva mediocritat i
la de tot l'aparell, institucional i polític, de l'Estat.
En canvi, el president de la
Generalitat, en el ple del Parlament del dia 15 d'aquest mes, ha respost a les
preguntes de tots i cadascun dels portaveus dels grups parlamentaris, i ha
afirmat que s'estaven donant explicacions allà on cal i la cara allà on cal, i
va confirmar la seva compareixença el dia 31 de juliol, tal com s'havia
compromès en el mateix Parlament, on se'n podria parlar més extensament. També
va recordar que s'havia compromès, i ho va reiterar, a presentar públicament el
portal de la transparència del govern de la Generalitat, en el sentit de la
qual s'actua perquè són els primers interessats que la moral general del país
no caigui com a conseqüència de casos d'irregularitats i de corrupció.
Catalunya està vivint amb una enorme
i creixent il·lusió un procés cap a la plena sobirania, però no és l'únic
procés que estem vivint. L'Estat espanyol al qual encara pertanyem viu el
procés del seu esfondrament, el viu angoixat i per això s'oposa d'una manera
visceral i primitiva a la nostra transició nacional i ho fa amb arrogància.
Rajoy diu que només els països grans, entre els quals situa Espanya i n'exclou
Catalunya en tant que país petit, poden sortir de la crisi. La lletra del
nostre himne nacional, Els segadors, prové del segle XVII, i ja cantàvem
“endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba”. Ja sabíem com eren i sabem
com són.
Assolir la independència és el
resultat de diversos factors concurrents. Un d'aquests factors és la decadència
de l'Estat opressor. Tots els estats hegemònics arriba un moment en què hi
entren, és un procés més o menys llarg, però quan ha començat és rar que
s'aturi. La història ens mostra en el curs dels segles passats diversos
exemples. I de les seves anàlisis comparatives es dedueixen els símptomes
ineluctables de les decadències. L'Estat espanyol és un d'aquests estats i es
troba en fase terminal. Fins avui hi ha 22 països que s'han independitzat
d'Espanya. Serem el vint-i-tresè i com tots els altres formarem part de la
comunitat internacional de nacions.
Publicat a El Punt-Avui
Comarques Gironines 25-07-2013 Pàgina 17
Edició Nacional 25-07-2013 Pàgina 21
Comarques Gironines 25-07-2013 Pàgina 17
Edició Nacional 25-07-2013 Pàgina 21