25 de març del 2017

Cara a Cara Artur Mas-José Manuel Garcia Margallo a l’Ateneo de Madrid




Lo que un segle bastí l’altre ho aterra, mes resta sempre’l monument de Deu;
y la tempesta,’l torb, l’odi i la guerra al Canigó no’l tirarán a terra,
no esbrancarán l’altívol Pirineu
                                            Mossén Cinto Verdaguer
                                             Darrera estrofa Poema Canigó

            Els marcs conceptuals són estructures mentals que donen forma a la manera com veiem el món. Formen part del que s’anomena l’inconscient cognitiu, estructures del cervell que tot i no podent accedir-hi conscientment, coneixem per les seves conseqüències: bàsicament la manera com raonem i allò que considerem que és lògic. Són sistemes de conceptes relacionats de tal manera que per entendre’n qualsevol cal entendre tot el sistema. Els marcs conceptuals modelen els objectius que perseguim, els plans que fem, la manera com actuem. En política, els marcs conceptuals, configuren les ideologies i les institucions que nosaltres mateixos creem per implantar-les i portar-les a terme. Els marcs no es poden veure ni sentir. Els coneixem, els comparem, i els contrastem. Cada paraula es defineix en relació a un marc. Cada paraula evoca un marc. 

                 Haver compartit diferents períodes històrics no ha aconseguit igualar els marcs conceptuals de Catalunya i d’Espanya, al contrari ha radicalitzat les diferències. En va ser una constatació el debat cara a cara entre l’ex-president  de la Generalitat Artur Mas i l’ex-ministre d’Afers estrangers espanyol José Manuel Garcia-Margallo, on van contraposar les respectives visions sobre el procés independentista català. La de l’ex-ministre, és a dir, l’espanyola, reflectia una voluntat de domini, el to i la cara eren eloqüents, s’adeien perfectament amb la condició d’ufana i de superba amb que els distingeix el nostre himne nacional i la basava en la redundant afirmació del primer incís de l’artcle 2 de la Constitució tant freqüentment utilitzat, que diu literalment que la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols. La redundància en política espanyola està constitucionalitzada. La de l’ex-president reflectia una voluntat d’existir, que també s’expressa en el nostre himne: Catalunya triomfant tornarà ser rica i plena. El procés que estem vivint posa de manifest dos marcs conceptuals totalment diferents. El català reflexa la voluntat d’existència i és il·lusionat. L’espanyol, la de domini i està angoixat.

En l’argumentari espanyol contra el procés hi figura l’afirmació de que la Constitució va ser un pacte. L'origen pactista de les constitucions és una teoria antiga i tal vegada algunes constitucions, puguin ser el resultat d'un pacte. Si l'espanyola ho és, qui la va pactar? La teoria democràtica fa de la voluntat del poble la font del poder i li atribueix el poder constituent. Qualsevol pacte suposa, almenys, dues parts, i un pacte constitucional, perquè sigui autèntic, també suposa l'existència de diverses unitats polítiques, cadascuna de les quals conté el subjecte d'un poder constituent. A Aliança Popular, que després es va convertir en Partido Popular, no tothom va estar d’acord amb el text constitucional, que equival a dir amb el pacte constitucional. El propi José Maria Aznar, entre febrer i setembre de 1979 va escriure una sèrie de 7 articles rabiosament contraris amb títols tan suggeridors com “Vientos que destruyen” o “El Parlamento, hazmerreír de nuestra democràcia” o “Hablar claro”. Si afirmen que Catalunya era una de les parts. la seva afirmació implica l'existència de Catalunya com a unitat política. Si no, com pot pactar qui no existeix? Allò que no existeix, no pot participar, ni activament ni passivament, i en no participar, no pot pactar

Si hi va haver pacte, és evident que respecte a Catalunya hi ha hagut  un reiterat incompliment constitucional. El mateix article 2, per exemple, no només reconeix, sinó que garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions. L’autonomia no comporta només l’atorgament de competències, comporta la possibilitat d’exercir-les, i qui és víctima d’un incompliment de pacte, via asfixia económica, no el pot donar per trencat ?. Fer un referèndum és una fórmula, que implicaria, segons el resultat, tant donar-lo per tractat com per renovat. La supèrbia del govern espanyol, pròpia del seu marc conceptual, el rebutja. 

L’ex-ministre no va poder resistir la temptació d’atribuir-se la condició de gran coneixedor del tema, afirmant ser l’autor d’una esmena a l’article 2 de l’Avantprojecte. L’esmena en qüestió, que no va prosperar, era d’addició d’un segon paràgraf en el que es proposava: “2. La nación española no enajena ninguna parte de su territorio, único e indivisible, ni ninguno de les derechos de soberania que en él ejerce.” Era la nº 750 i era signada per ell i per Antonio Domínguez García, tots dos diputats de Unión de Centro Democrático, liderada per Adolfo Suàrez el qual va reconèixer la legitimitat històrica del president Josep Terradellas i pel decret de 29 de setembre de 1977 com president de la Generalitat de Catalunya, amb anterioritat a la pròpia Constitució, com molt bé li va recordar l’ex-president Mas a l’ex-diputat de U.C.D. José Manuel Garcia Margallo, avui ex-ministre d’Afers estrangers del govern Rajoy i actual Diputat per Alacant del Grupo Popular del Congreso de los Diputados.

Publicat a L'UNILATERAL

17 de març del 2017

PROCESSOS D'INDEPENDÈNCIA (I)



“Cal respectar totes les aspiracions nacionals; avui en dia només és possible governar els pobles sobre la base del seu consentiment. L’autodeterminació no és una expressió qualsevol. És un principi imperatiu de l’acció política que, a partir d’ara, cap estadista pot arriscar-se a ignorar”
                        Woodrow Wilson, Febrer 1918, Congrés dels Estats Units


            El meu anterior article publicat a L’UNILATERAL el passat 13 de febrer feia referència a la Desobediència civil. La nostra desobediència no pretén trencar una legalitat. Allò que pretén és recuperar la nostra, havent-ho decidit en consciència, però políticament, sense violència. Violència significa armes. Ja n’hi havia quan l’home era gregari. L’escena inicial de la pel·lícula “2001, Odissea de l’espai”, de Stanley Kubrick, amb música de fons de “Així parlà Zaratustra” de Richard Strauss és antològica. Al mateix temps que les armes es van crear les eines, que van comportar el domini de l’entorn i una millora de la qualitat de vida i l’home va passar de gregari a social. La vida en societat va suposar la necessitat de comunicació i amb ella l’aparició del llenguatge, primer el gesticular, després l’oral i finalment l’escrit.

            El llenguatge és a la vegada l’utensili amb el qual elaborem el nostre pensament i el mitjà amb què ens comuniquem amb els altres. La política democràtica va néixer a Grècia quan la gent es va adonar que les coses públiques eren millorables per mitjà de discussions, votacions i lleis. Discutir, votar, fer lleis vol dir fer política, almenys n’és una manifestació. En dir discutir ho dic en el sentit de deliberar, de debatre, de discórrer, no de disputar. Debatre és comparar criteris, punts de vista, parers, opinions. És per això que, en definitiva la política, en optar, debatent-les entre diverses opcions, les compara i decideix. Una comparació és l’expressió de la igualtat o diferència entre coses o conceptes. És una tècnica que parteix de l’estudi i de les anàlisis de problemes concrets, actualitza conceptes i apropa objectius i finalitats. En política tot és comparació. La comparació és ineludible i en ocasions és molt difícil fer-la. Una regla ha de ser escrupolosament observada. No és pot comparar allò que és incomparable. Hi ha tantes teories, tantes visions d’allò que és la política que resulta impossible no ja estudiar-les totes, sinó fins i tot mencionar-les. Un examen de les diferents experiències, l’estudi de les analogies, de les constants històriques, condueix a la fixació i determinació de models a seguir i d’objectius a aconseguir. I també, no menys important, de situacions a evitar.

            La lluita pel poder és al centre de la vida política. Les societats, els règims, els partits, les faccions, els clans, les famílies, lluiten per prendre el poder o mantenir-s‘hi si ja el tenen. La reflexió sobre el poder és al centre de la filosofia política. Des del procés de Sòcrates fins les purgues stalinianes, passant pels camps de concentració nazis, l’abús de poder replanteja sempre l’interrogant de la justificació del poder polític i què és allò que empeny a tantes persones a lluitar per conquerir-lo i exercir-lo. No s’ha de confondre història amb ciència política i aquesta tampoc s’ha d’identificar amb el dret, però història, ciència política i dret són eficaços instruments, les unes respecte de les altres, per entendre l’abast o el per què de cadascuna.

            “Quan en el curs de la història, esdevé necessari per a un poble dissoldre els llaços que el lliguen a un altre i prendre, entre les potències de la terra, la plaça separada que les lleis de la natura i del Déu de la natura li donen dret, el respecte degut a l’opinió de la humanitat obliga a declarar les causes que el determinen a la separació”. Aquestes paraules són història i encapçalen la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, expressant la decidida voluntat de separar-se d’Anglaterra que les oprimia i consumant la primera Declaració Unilateral d’Independència.

            La història dels Drets Humans és una llarga cadena en què destaca un tipus de baula, precisament perquè la paraula hi és un element essencial. Em refereixo a les grans Declaracions de Drets. Bàsicament la Declaració d’Independència dels Estats Units de 1776; la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789, durant la Revolució Francesa i la Declaració Universal dels Drets de l’Home i del Ciutadà adoptada per les Nacions Unides a París el 10 de desembre de 1948.

            Una Declaració Unilateral d’Independència és l’acte polític pel qual una part d’un Estat se separa d’aquest Estat per formar-ne un de nou. És un acte històric, un acte polític i un acte jurídic. Les declaracions d’independència han estat nombroses en la Història. A Europa, en el segle XX, es poden mencionar Noruega, Estònia, Letònia, Lituània, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Sèrbia, Macedònia, Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia, Geòrgia, Armènia. És lògic, Europa es basa en la diversitat de pobles, de llengües, de cultures, d’institucions. Va ser Winston Churchill qui va llançar la idea d’uns Estats Units d’Europa, en la mítica conferència a la Universitat de Zuric el 19 de setembre de 1946. En ella hi ha passatges que convé recordar com ara “Els pobles només cal que vulguin, per tal que les seves esperances es realitzin” i que “Si es vol fer bé, sincerament, l’obra de construcció dels Estats Units d’Europa, la seva estructura haurà de ser concebuda de tal manera que la potència material de cada Estat només jugui un paper secundari. Els estats petits comptaran tant com els grans i s’asseguraran el respecte per la seva contribució a la causa comuna”. I tot seguit va fer una reflexió que considero d’una importància cabdal per a tots els pobles i nacions sense estat d’Europa i per a Catalunya, evidentment. Va dir: “Pot ser que els antics Estats i Principats d’Alemanya, reunits en un sistema federatiu amb el seu acord recíproc, vinguin a ocupar el seu lloc a les files dels Estats Units d’Europa”. Aquestes paraules les pronunciava Churchill el 19 de setembre de 1946, en plena ocupació d’Alemanya. La referència de Churchill era feta en un moment en que no existien, jurídicament parlant, ni l’Estat alemany ni els lands; era relativa als antics estats i principats d’Alemanya. En suggerir la construcció dels Estats Units d’Europa, Churchill no al·ludia només als grans estats europeus, es referia també als antics estats. Una referència que podia ser feta, exactament igual, als antics estats d’Espanya. Una Espanya que l’any 1939, feia 7 anys, havia entrat en el llarg túnel de la dictadura franquista, on tots els anhels de llibertat s’adreçaven precisament a Europa.

            Poc més d’un any abans, el 26 de juny de 1945, es va signar a San Francisco la Carta Fundacional de les Nacions Unides en la qual es diu literalment que “Nosaltres els pobles de les Nacions Unides. Resolts a preservar les generacions venidores del flagell de la guerra, que dues vegades durant la nostra vida han infligit a la Humanitat sofriments indicibles; a reafirmar la fe en els drets fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones, i de les nacions grans i petites; a crear condicions sota les quals puguin mantenir-se la justícia i el respecte a … ……

            I quan el 10 de desembre de 1948 l’Assemblea General de les Nacions Unides adopta i proclama la Declaració Universal de Drets Humans, el primer paràgraf del PREÀMBUL diu que “Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món” , fa de la dignitat el fonament de tots els drets humans, entre els quals hi ha el d’autodeterminació i el dels pobles a disposar d’ells mateixos.

            Tant en la Carta Fundacional com en la Declaració Universal de Drets Humans, la dignitat és l’element bàsic del qual deriven tots els drets. En la compareixença davant les mitjans de difusió que van efectuar el Molt Honorable senyor Artur Mas, i les Honorables senyores Joana Ortega i Irene Rigau, el dilluns 13 de març, coneguda la sentència del denominat procés del 9-N, es van fer repetides referències al sentit de dignitat.

            En propers articles penso fer menció de documents emesos per les Nacions Unides i altres organismes internacionals, relatius a la legitimitat i també a la legalitat dels processos d’independència. Tot i que la utilització d’armes, en el sentit clàssic del terme és impensable, estem vivint una guerra. L’adversari utilitza totes les que té al seus abast. Nosaltres les de la raó. La guanyarem!

Publicat a L'UNILATERAL

13 de març del 2017

TRIAS FARGAS, BARRERA ....



            El sistema de partits polítics i tot allò  que s'hi relaciona ha conegut una sèrie de transformacions que mereixen el qualificatiu d'importants. Els partits tradicionals presenten símptomes indiscutibles de declivi. N'han aparegut de nous que a l'Estat espanyol s'intueix que poden afectar el bipartidisme. Tot fa pensar que cal oblidar certs paradigmes i obrir-ne de nous. La classe política ha de continuar essent considerada d'ofici i intrínsecament responsable de tot allò que no marxa?

            Es parla dels Comptes del Gran Capità fent referència a Gonzalo Fernández de Córdoba, a qui el rei Ferran el Catòlic va demanar de retre comptes de la campanya de Nàpols el 1506, fa més de 620 anys. A Espanya falsejar els comptes ve de lluny. Tota la història de la conquesta i dominació d'Amèrica és un seguit d'espolis i de corrupció. L'Estat espanyol segueix immergit en unes coordenades de corrupció. S'atribueix a Churchill el comentari que el franquisme era un règim totalitari i suportable per la seva gran corrupció. Apòcrif o  o real, el comentari certifica que la corrupció és l'habitat natural de l'Estat espanyol. I n'hi ha per tot arreu, a Alemanya, a França, a Espanya, al Regne Unit, a la Xina, a Rússia, als Estats Units, a l'Amèrica Llatina, al Japó. Els exemples són nombrosos. No fa falta esmentar-los, tots han estat notícia. La major part per qüestions relacionades amb el finançament dels partits polítics.

            Tot i que en la República romana es pot citar l'existència i la rivalitat del partit dels optimates i el dels populares i que el germà de Ciceró redactés un manual per a campanyes electorals, a l'antiguitat no hi havia partits polítics en el sentit actual del terme. Van aparèixer en èpoques històriques relativament recents i només les constitucions més properes en el temps, entre elles l'espanyola de 1978, els preveuen i afirmen que concorren a la formació de la voluntat popular i són instrument fonamental per a la participació. Els partits tenen sempre necessitat de més recursos per al finançament quotidià i el de les campanyes electorals. Ningú pot negar la importància dels diners en la política. Hi ha hagut escàndols difosos pels mitjans i que han donat lloc a actuacions judicials i a la formació d'una opinió pública crítica i desconfiada. 

            Tal vegada, allò que no està resolt, i jo penso que no, és el sistema de finançament. Fer política és una vocació. Comporta passió, compromís, interès, concessions a la vida privada i atesa l'existència d'una vida professional extrapolítica, implica també opcions que tindran incidència en la resta de la vida. No és just diabolitzar tota la classe política. Els represaliats i els exiliats pel franquisme ho van ser per haver tingut aquesta vocació. Ramon Trias Fargas i Heribert Barrera, i com ells Pere Pi Sunyer, Miquel Coll i Alentorn i tants altres també la tenien i són un referent per a tots els que creiem en la força immensa de la llibertat i de l'honestedat.

Publicat al PUNT/AVUI