L’Estat propi i la seva adhesió a la Unió Europea

La manipulació, en ocasions desesperada, de les paraules i les interpretacions, és una arma que l’estat espanyol ha utilitzat en diverses ocasions. Amb tanta o més freqüència utilitza també l’arma de la pressió, la qual és tant més intensa com desesperat és allò que la motiva.

Olivier Bailly, portaveu de la Comissió Europea, va assegurar dimarts passat, arran de la massiva manifestació de l’11 de setembre a Barcelona que qualsevol territori que se separi d’un estat membre de la UE en quedaria fora i hauria de tornar a negociar la seva adhesió. L’endemà va rectificar dient que la referència que va fer no es pot prendre com una indicació del que pensa la Comissió sobre l’escenari internacional o les conseqüències europees. Fonts de Brussel•les reconeixen malestar i pressions perquè no es posi sobre la taula el cas català. Ens trobem, doncs, davant una utilització d’aquesta arma. I amb tota seguretat que es tractava de pressions desesperades. Al senyor Bailly, pel càrrec que ocupa se l’hi ha de suposar que coneix perfectament el significat d’allò que diu. Com pot un portaveu dir l’endemà mateix de fer una declaració que no es pot entendre com una indicació del que pensa l’organisme del qual és portaveu ?.De la rectificació es dedueix perfectament que la pressió es va fer amb l’exigència d'immediatesa. Els seus autors estaven tan angoixats pel ressò de la manifestació que necessitaven urgentment disminuir-ne els efectes, i això els va fer perdre fins i tot el rigor.

Catalunya ja és en l’actualitat territori europeu i no necessita sol•licitar l’admissió en base al que estableix el Tractat de la Unió. La secessió no suposaria en cap moment la interrupció dels drets i obligacions derivats de l’aplicació dels Tractats a les persones físiques i jurídiques de Catalunya o de persones físiques i jurídiques de la Unió Europea en territori català, extrem aquest darrer que el nacionalisme espanyol, en la inveterada pràctica de només tenir present els seus interessos, ni tan sols se l’hi acut pensar. Els interessos i els drets (lliure circulació de persones, de capitals, etc.) de les persones no catalanes, entre elles òbviament les espanyoles seguiran existint i tindran la mateixa protecció.

Una variant de la pressió que exerceixen és amenaçar amb el veto per part d’Espanya a l’adhesió de Catalunya. S’autoenganyen. No s’adonen que aquesta situació no es pot produir No es pot debatre, no es pot decidir ni refusar l’adhesió d’un ens inexistent .Si Catalunya sol•licita l’adhesió, es que l’escissió s’haurà consumat.. Però l’estat espanyol, l’estat residual espanyol, no serà el mateix, s’haurà de determinar com participarà i amb quin poder de decisió en les institucions comunitàries, primordialment al Consell, al Parlament i a la Comissió. La Unió Europea, haurà de formalitzar la seva pròpia adhesió,