“El 9 de maig el Tribunal Constitucional ha suspès cautelarment aquesta declaració, en una acció que invalida una decisió d'un parlament escollit democràticament”
El Punt Avui ha publicat recentment un article de David Portabella “Eufemismes a dojo”, en què destacava la disfressa de Rajoy i els seus ministres canviant el llenguatge i no dient les coses pel seu nom. I més recentment les Corts d'Aragó s'han inventat l'esperpèntica paraula Lapao per denominar el català que fa mil anys que es parla a la Franja.
La paraula és precisament un element fonamental de la nostra vida quotidiana, i els nous instruments tecnològics han eixamplat el seu abast en l'espai i en el temps. Quan mirem la televisió i escoltem la ràdio, sentim paraules que es pronuncien a centenars o milers de quilòmetres. La política situa la paraula en el centre de lluita pel poder. Històricament aquesta lluita es feia per mitjà de la violència. L'adveniment dels sistemes democràtics i de l'estat de dret ha suposat un canvi substancial. En els sistemes democràtics el poder ja no s'obté amb mitjans violents, són necessàries eleccions; si no, el poder no és legítim. Si l'únic mitjà de legitimació del poder és un procés electoral, és obvi que aquells que aspiren al poder han de persuadir els electors. Per persuadir calen arguments, i l'argumentació, per tant, és un mitjà d'acció política, en què la importància de la paraula és cabdal.
Trobant-nos en l'any Espriu recordaré uns versos de l'Inici de càntic en el temple: “... hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra”. El nom de cada cosa! Les coses s'han de dir i s'ha d'exigir que es diguin tal com són. No s'han d'admetre ni dobles llenguatges, ni ambigüitats sistematitzades si es vol actuar honestament. Si no, hi ha manipulació, la qual incideix molt directament en la qualitat de la democràcia. És precisament a causa d'això que la manipulació de la paraula ha esdevingut un fenomen corrent en la nostra societat.
Dient les coses pel seu nom el Parlament de Catalunya el passat 23 de gener en una sessió plenària, a la qual vaig tenir l'honor d'assistir, va declarar Catalunya “subjecte jurídic i polític sobirà”. El 9 de maig el Tribunal Constitucional ha suspès cautelarment aquesta declaració, en una acció que invalida una decisió d'un parlament escollit democràticament. Va ser adoptada per una majoria del Parlament, la realitat i la importància de la qual s'ha ignorat barroerament i en un exercici de manipulació tant el govern espanyol com el Tribunal Constitucional es remeten a la legalitat constitucional.
I la legitimitat? Tocqueville, deia que fora de les majories, a les democràcies no hi ha res que resisteixi. En un article que vaig publicar en aquest mateix diari el 31 de gener, és a dir una setmana i un dia després de l'aprovació de la declaració, em vaig referir al fet que Oriol Junqueras en la seva intervenció en aquella sessió va equiparar el concepte del dret a decidir i el de democràcia i va aclarir que no es debatia una proposta sobiranista, sinó que era una proposta de sobirania, perquè la sobirania del poble és un principi reconegut pel dret internacional i reconegut per tots els estats democràtics del món occidental i que literalment el que implica és que per sobre de la voluntat democràtica dels ciutadans no hi ha res. Afegí que s'anomena sobirania perquè fa referència al fet que la voluntat democràtica dels ciutadans se situa per sobre de qualsevol imposició que vingui d'altres marcs legals o de la voluntat d'altres nacions.
Catalunya està sotmesa a un marc legal que no li és propi. El recurs del govern espanyol i la suspensió del Tribunal Constitucional ho confirmen. Per tant, en un moment o altre, en un punt o altre, haurem de trencar aquest marc legal. És això el que vol el govern central? Doncs fem-ho! Ells tenen la legalitat, Nosaltres tenim la legitimitat. El poble de Catalunya decidirà entre la seva legalitat i la nostra legitimitat.
Publicat a El Punt-Avui
1 comentari:
Senyor Oliveres,
Reconec, una vegada més, que els seus articles són molt interessants. Potser jo, a més a més, els trobo així perquè combrego gairebé sempre amb tota la seva ideologia d’un marcat caire independentista. Em complau també l’estreta relació que vostè estableix entre el dret a la independència i un decidit comportament democràtic. És a dir, els processos democràtics són els que s’han de seguir per substituir les guerres en la lluita per la llibertat dels pobles.
Una observació em permeto fer-li i, per això, incloc aquí una part del final del seu escrit: “...en un moment o altre, en un punt o altre, haurem de trencar aquest marc legal. És això el que vol el govern central? Doncs fem-ho ... ”. Vostè creu que hi ha alguna possibilitat que el “govern central” vulgui aquest trencament? A mi em sembla que si fos així seria molt més fàcil marxar d’Espanya.
Em sembla que “trencar el marc legal” no és precisament el que vol el “govern central”. Si ho volgués no manipularia les paraules de la manera que ho fa. Seria pels espanyols més fàcil dir, per aconseguir el trencament: “Marxeu si ho voleu. Tot i que econòmicament us necessitem, nosaltres ja ens espavilarem”. Però no ho faran, si ho fessin seria trencar amb l’esperit colonialista que encara els domina, sacrificar els 16.500 milions d’euros d’espoli i renunciar a l’expressió metafísica i dogmàtica de la “unidad de España”.
Quina és, doncs, l’actitud que hem d’adoptar els catalans per aconseguir la nostra sobirania política i guanyar la batalla democràtica contra Espanya? A mi em sembla que la tasca de l’entesa CiU i ERC, de les institucions civils i polítiques (ANC, OMNIUM, SI...), dels partits polítics adherits al projecte de sobirania, assolirà ben aviat l’objectiu de consolidar i augmentar el suport de gran part de la societat catalana, i d’implicar progressivament l’opinió favorable d’instàncies europees i mundials per així aconseguir ben aviat la nostra llibertat.
Contràriament al que fan els espanyols, més que utilitzar les lleis com a arguments, hem de fer servir els sentiments, les idees, els arguments en profunditat, etc., per tal d’obtenir els resultats desitjats. Tocqueville també deia, més o menys: “Les societats polítiques són, no el resultat de les lleis, sinó allò preparat abans pels sentiments, les creences , les idees, els hàbits del cor i de la ment dels homes que els componen ...”
D’altra banda estic del tot d’acord amb vostè amb l’acabament del seu escrit: “ Ells tenen la legalitat, Nosaltres tenim la legitimitat. El poble de Catalunya decidirà entre la seva legalitat i la nostra legitimitat.”
Cordialment.
Joan Camps
Publica un comentari a l'entrada