I LA MILITÀNCIA D'UNIÓ?

Duran i lleida

La militància d’Unió comença a donar senyals de disconformitat amb Josep Antoni Duran i Lleida. El problema Duran no és d’avui. Recordo que ja fa temps vaig publicar un article tractant la qüestió en que el que expressava la conclusió de que l’acció definitiva per superar-lo només podia venir de la militància de la pròpia Unió. Tot i ser tan maldestre portant el meu arxiu, he localitzat l’article, que va ser publicat al DIARI DE GIRONA de 19 de gener de 2001 i atès que les consideracions que hi feia resulten, a la meva manera de pensar, totalment pertinents en els moments presents, el publico en la seva literalitat en aquest blog

DIARI DE GIRONA
Dimecres, 19 de gener de 2001

I LA MILITÀNCIA D’UNIÓ?

Arran del nomenament d’Artur Mas com Conseller en Cap es parla d’una crisi entre els dos partits que formen el Govern de la Generalitat des de que la seva coalició, Convergència i Unió, va guanyar les primeres eleccions autonòmiques. El propi President de Govern d’Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida, afirmava des de Mèxic que CiU es troba davant la seva crisi més greu. Els Diputats d’Unió es diuen disposats a abandonar el Grup Parlamentari de CiU a la Cambra catalana per formar-ne un de propi. Els quatre parlamentaris d’Unió al Congrés dels Diputats han acordat un text en què es diu que davant l’incompliment del pacte de coalició per part de C.D.C. es posen a “disposició del Comitè de Govern” per formar un Grup Parlamentari propi, amb evident desconeixement o, almenys, oblit dels Reglaments que en cap cas no permeten constituir Grup Parlamentari separat als Diputats que al temps de les eleccions no s’hagin enfrontat davant l’electorat. De l’acord dels Diputats al Congrés em sembla especialment remarcable el “posar-se a disposició del Comitè de Govern”, quan el compromís adquirit no va ser amb el Comitè de Govern, sinó amb l’electorat i en funció d’un programa que, obviament, no tenia res a veure amb la formació del Govern a Catalunya. I em sembla especialment remarcable perquè situa exactament el punt on cal buscar la causa de la crisi.

Al llarg d’aquests més de vint anys de govern no hi ha hagut diferències significatives en relació amb el desenvolupament de l’autogovern. Sí que s’han produït, però, moments de tensió entre els dos partits, concretats, sobretot, en la confecció de les llistes electorals i en la participació en el òrgans de govern de les diferents institucions, Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, i no tant, gairebé gens, en el Govern de la Generalitat. Tot i que en no haver-hi diferències ni en la concepció ni en el contingut del programe resultaven estèrils i produïen una gran perplexitat al cos electoral, les tensions eren lògiques ja que per la pròpia naturalesa d’un partit polític la vocació de l’exercici del poder és essencial.

Qualsevol projecte polític personal, per irrealitzable que pugui semblar, és legítim. Els mitjans utilitzats per a la seva realització, poden ser-ho o no i els legítims poden ser adients o no. La intencionalitat política del President del Comitè de Govern d’Unió Democràtica de Catalunya en les seves reiterades aparicions públiques ha estat totalment i absolutament de promoció personal, de tal manera de que ningú no pot dubtar de quin és el seu projecte polític personal.

Unió Democràtica de Catalunya sempre s’ha distingit per la dignitat i la honestedat amb que s’ha enfrontat a tots els reptes que li han anat sorgint al llarg de la seva dilatada història. Els serveis prestats al nostre país són immensos. Unió constitueix un llegat històric que cal conservar. Per tota una sèrie de circumstàncies que van concórrer negativament, les primeres eleccions democràtiques li van ser adverses i Unió es va enfrontar amb un nou i difícil repte, el de la seva supervivència. I el va enfrontar amb les mateixes dignitat i honestedat de sempre. Va constituir, com a soci minoritari, una coalició electoral amb Convergència Democràtica de Catalunya, la qual va obtenir, en els primers comicis autonòmics, la confiança d’un sector important de l’electorat, confiança que li ha anat renovant, fins el punt de que el manteniment de la coalició pot ser consi-derat un mandat electoral.

És notori que el projecte polític personal de Duran i Lleida és esdevenir el cap de la coalició. En considerar les seves possibilitats de realització, Duran i Lleida es va adonar que la correlació de forces entre els dos partits seria determinant, que la condició de soci minoritari seria un inconvenient, i va pensar que havia d’incrementar la militància d’Unió per tal d’equiparar la correlació. Que un partit aspiri a incrementar la seva militància és positiu, sense aquesta vocació no seria viu. Per tal d’aconseguir-ho va crear un aparell o màquina, el qual es va distingir per dues coses. Per la seva mediocritat i perquè cada un dels seus components tenia, també, el seu propi i personal projecte polític.

L’operació captació de militància va fracassar estrepitosament i es va produir un efecte perniciós. L’aparell va persistir. Tots el partits en tenen d’aparell, però hi ha d’haver proporcionalitat entre aquest i els efectius reals del partit. A Unió, l’aparell està sobredimensionat, i no només ho és, sinó que està compost per gent frustrada que no té cap mena de possibilitat d’assolir la seva ambició política, a no ser que el “líder” assoleixi la seva. Això explica la posada a “disposició del Comitè de Govern” que han fet els Diputats de Madrid per fer un Grup Parlamentari propi. No pas deixar, l’escó.

Totes les irritacions provenen de gent de l’aparell. No de tota la gent de l’aparell, Millo, per exemple, ha mostrat la seva discrepància. Al Consell Nacional s’hi nota el sobredimensionament i en un percentatge molt elevat està format per gent que també pertany a l’aparell, encara que amb notables excepcions, com la del President del Parlament de Catalunya, que també discrepa d’aquesta estratègia .Unió, però, sempre ha sabut estar a l’altura de les seves responsabilitats, responsabilitats amb el país, no pas amb els seus propis dirigents. No es trobaria cap exemple d’un partit que amb un sol parlamentari a Madrid, sacrifiqués la seva presència al Congrés dels Dipu-tats en entendre que la política que se li proposava no es corresponia amb els interessos del país, com va succeir després de les primeres eleccions democràtiques.

El llegat d’Unió s’ha de preservar. La generositat de l’altre component de la coalició hi pot contribuir, amb fusió o sense fusió, amb compensacions o sense. Però l’acció definitiva només pot provenir de la militància de base. Serà la militància de base la que al marge de qualsevol aparell, per sobredimensionat que sigui, mantindrà estable la coalició. Mantindrà el mandat electoral. I contribuirà a obtenir-ne un altre.