CORRUPCIÓ I ARROGÀNCIA

“A l'Estat espanyol han aflorat escàndols de corrupció que ningú no posa en dubte”

La corrupció és una plaga mundial que posa de manifest una feblesa estructural de les institucions i una incapacitat dels poders públics per exercir un control rigorós dels actes dels polítics, i dels funcionaris, per descomptat, però també dels operadors econòmics. Convé no oblidar-ho ja que la consumació de la corrupció en necessita la concurrència i pot comprometre notablement els esforços d'un país per governar-se eficaçment i reduir considerablement els recursos disponibles per combatre la pobresa i mantenir l'estat del benestar.

De corrupció n'hi ha hagut sempre i a tot arreu. N'existeixen referències de fa més de 2.500 anys, però no és fins als anys vuitanta o noranta del segle passat que es pren consciència dels seus efectes perversos i el 31 d'octubre del 2003 les Nacions Unides adopten una Convenció contra la Corrupció, la qual cosa és indicativa de l'abast mundial del fenomen, l'increment del qual es reflecteix en l'existència de fraus, desviament de fons, manipulació de contractes públics, etc., i els inevitables paradisos fiscals que comporten.

La corrupció, al costat dels efectes perversos esmentats, origina una disminució del nivell tècnic en preterir-se ofertes més qualificades a la que n'és l'objecte. Té una germana: la mediocritat, que en política és una pràctica que consisteix a eludir els problemes de fons aportant arguments estèrils. Una i altra, corrupció i mediocritat, són l'aliment que nodreix el populisme.

Cap líder polític no pot oblidar que la democràcia és un projecte ètic fonamentat en un sistema de valors que donen sentit a l'exercici del poder i al de l'oposició. Tenia raó el sociòleg valencià José Vidal-Beneyto, desaparegut el 2010, en dir que quan en una democràcia les principals forces polítiques enganyen els ciutadans, la democràcia es desacredita, la política es degrada i, el que és pitjor, el populisme augmenta, i hi afegeix: “Un govern es corromp per la corrupció i quan hi ha corrupció en el si d'una democràcia, és la mateixa democràcia que esdevé corrupta.”

És el cas de l'Estat espanyol? Han aflorat escàndols de corrupció de la veracitat dels quals ningú no dubta. La ciutadania reclama aclariments. El president del govern espanyol eludeix comparèixer davant el Parlament, s'ho rumia, el ministre responsable de la diplomàcia (!) diu que s'explicarà quan ho cregui oportú (!?) i en la forma que cregui oportuna (!?), posant de manifest l'un i l'altre la seva mediocritat i la de tot l'aparell, institucional i polític, de l'Estat.

En canvi, el president de la Generalitat, en el ple del Parlament del dia 15 d'aquest mes, ha respost a les preguntes de tots i cadascun dels portaveus dels grups parlamentaris, i ha afirmat que s'estaven donant explicacions allà on cal i la cara allà on cal, i va confirmar la seva compareixença el dia 31 de juliol, tal com s'havia compromès en el mateix Parlament, on se'n podria parlar més extensament. També va recordar que s'havia compromès, i ho va reiterar, a presentar públicament el portal de la transparència del govern de la Generalitat, en el sentit de la qual s'actua perquè són els primers interessats que la moral general del país no caigui com a conseqüència de casos d'irregularitats i de corrupció.

Catalunya està vivint amb una enorme i creixent il·lusió un procés cap a la plena sobirania, però no és l'únic procés que estem vivint. L'Estat espanyol al qual encara pertanyem viu el procés del seu esfondrament, el viu angoixat i per això s'oposa d'una manera visceral i primitiva a la nostra transició nacional i ho fa amb arrogància. Rajoy diu que només els països grans, entre els quals situa Espanya i n'exclou Catalunya en tant que país petit, poden sortir de la crisi. La lletra del nostre himne nacional, Els segadors, prové del segle XVII, i ja cantàvem “endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba”. Ja sabíem com eren i sabem com són.

Assolir la independència és el resultat de diversos factors concurrents. Un d'aquests factors és la decadència de l'Estat opressor. Tots els estats hegemònics arriba un moment en què hi entren, és un procés més o menys llarg, però quan ha començat és rar que s'aturi. La història ens mostra en el curs dels segles passats diversos exemples. I de les seves anàlisis comparatives es dedueixen els símptomes ineluctables de les decadències. L'Estat espanyol és un d'aquests estats i es troba en fase terminal. Fins avui hi ha 22 països que s'han independitzat d'Espanya. Serem el vint-i-tresè i com tots els altres formarem part de la comunitat internacional de nacions.

Publicat a El Punt-Avui 
Comarques Gironines 25-07-2013 Pàgina 17 
Edició Nacional 25-07-2013 Pàgina 21