“El govern de l'Estat espanyol constata que la nostra
voluntat d'existir és més forta que la seva voluntat de dominar i té por”
La setmana passada
es va celebrar al Parlament de Catalunya el debat de política general, en el
qual una vegada més es va expressar quina és la seva voluntat amplament
majoritària en el procés de transició nacional que estem vivint. Entre les
resolucions aprovades hi ha la relativa a la internacionalització del procés,
en la qual s'insta específicament el govern a desenvolupar una estratègia
comunicativa per informar “els principals governs i organismes internacionals”
de la voluntat de Catalunya de preguntar als seus ciutadans. Aquest tema sempre
ha atret la meva atenció i ha estat una constant en totes les meves
intervencions en els actes en què he tingut el goig de participar des de l'inici
del procés cap a la independència i en molts articles, i sempre hi he sostingut
d'una manera categòrica aquesta necessària internacionalització. Com si d'una
reafirmació es tractés, el mateix dia de l'aprovació es va fer públic que el
president de la
Generalitat, Artur Mas, viatjaria a Brussel·les, on faria una
roda de premsa a la delegació de la Generalitat i es reuniria amb els vicepresidents
de la Comissió
Europea Olli Rehn i Maros Sefkovic; s'entrevistaria amb el
comissari d'Ocupació, Afers Socials i Inclusió, Lázsló Andor; mantindria una
trobada amb eurodiputats catalans i després, amb ciutadans de Catalunya que
treballen a les institucions europees. En definitiva, una jornada diplomàtica
del cap d'una nació. Catalunya ho és.
El terme
‘nació' té una connotació predominantment política. Una nació és un poble en
què una part significativa de la població té l'objectiu de constituir un estat
propi o de mantenir-lo si ja el té. El concepte de nació va quedar
històricament lligat a dos processos, el naixement de la monarquia absoluta i
la formació de l'estat modern, i troba la seva màxima expressió en la pau de
Westfàlia amb el sorgiment del concepte estat nació, el qual s'atorga en
exclusiva l'exercici d'atribucions sobiranes com ara el monopoli de la
diplomàcia, ja que les úniques fonts de dret internacional són els estats. Al
segle XX el model westfalià entra en crisi i ha de cedir la plaça al sistema
sorgit de la Carta
de les Nacions Unides el 1945. El principi del dret dels pobles a disposar
d'ells mateixos ha adquirit des de la seva inscripció a la carta una dimensió
jurídica que n'ha fet un principi bàsic de dret internacional, que exclou
qualsevol forma d'annexió forçada, com és el cas de Catalunya amb els decrets
de Nova Planta de 1716. La dinàmica actual de la política internacional, en la
qual incideix l'increment de processos de recuperació d'independència,
determina la seva importància en les relacions diplomàtiques contemporànies i
ha propiciat l'aparició de termes nous, com ara la protodiplomàcia, que
s'utilitza per descriure gestions que contenen missatges separatistes.
El govern de
l'Estat espanyol, angoixat per l'embranzida i magnitud de la nostra voluntat,
evidenciada en la manifestació de l'11 de setembre del 2012 i en la Via Catalana de l'11
de setembre d'aquest any, constata que la nostra voluntat d'existir és més forta
que la seva voluntat de dominar i té por, i ens vol combatre amb la por,
amenaçant-nos, per exemple, amb la nostra expulsió de la Unió Europea. Amb la
seva estratègia enforteix la internacionalització. En el seu pànic i supèrbia
no s'adonen que, si la Unió
Europea al seu dia prengués la decisió de vetar la nostra
permanència, significaria que ja hem aconseguit la independència, supòsit pel
qual no hi ha cap precedent. I l'Estat espanyol quin pes tindria a Europa amb
un PIB òbviament inferior al d'ara? Quants diputats li correspondrien al
Parlament Europeu amb una població també inferior? Si Catalunya accedís a la
independència, possibilitat que s'admet en amenaçar-nos amb l'expulsió, allò
que quedaria d'Espanya seria un altre estat, entréssim o no a la Unió. Aquest estat
nou, residual, hauria de sol·licitar l'ingrés? Tampoc no hi ha cap precedent.
Demà se
celebrarà la tercera conferència Building a new state, que versarà sobre
el reconeixement internacional de nous estats. El tema no pot ser més oportú, la
rellevància acadèmica i política dels seus participants contribuirà a aclarir
els nostres conceptes i a dissipar els nostres temors. Un examen de les
diferents experiències, l'estudi de les analogies i de les constants
històriques condueix a la fixació i determinació de models a seguir i
d'objectius a aconseguir. I també, no menys important, de situacions a evitar.
Sigui quin
sigui el resultat de l'acció diplomàtica del president Mas a Brussel·les
dilluns, en fer-la ja haurà aconseguit un objectiu bàsic: un acte de sobirania
i el compliment d'una resolució del Parlament, dipositari de la sobirania del
nostre poble.
Publicat a El Punt Avui
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada