El debat general sobre l'increment de la pobresa i les desigualtats del
12 de març passat al Parlament de Catalunya, em va recordar el debat d’una interpel·lació
al Senat sobre bosses de pobresa el 8 de novembre de 1988 en el qual vaig
intervenir. En aquells moments, pobres il·lusos !, encara confiàvem que podríem
fer del Senat una Cambra de representació territorial i que es pronunciaria en
qualsevol tema.
Amb l’ajuda d’Internet l’he localitzat i
rellegit i crec que les consideracions que hi feia són totalment pertinents amb
el debat del Parlament d’una banda i del procés cap a la independència que viu
Catalunya de l’altre i he decidit traduir-ne els primers paràgrafs:
Després de les
protocol·làries paraules adreçades al President, als Ministres presents i a Ses
Senyories, vaig dir
Penso que tots som partidaris de la dignitat de
l’home. Qualsevol que sigui la nostra ideologia, coincidim en aquest punt i
penso també en que la dignitat del ser humà és independent del seu èxit o
fracàs personal. Cada home està exposat a cometre errors, fins i tot a ser
culpable; però l’error, la culpabilitat, el fracàs o la pobresa no ha de ser
causa de la privació o negació de la dignitat.
Però no tot és error o culpa personal. Ens trobem
amb el factor impossibilitat, amb el factor impotència, que venen donats per
les condicions estructurals que conformen la nostra societat i que produeixen
aquestes borses de pobresa de les que no hem de fer qüestió en quantificar
a quants milions de persones afecten.
L’home precisa d’aquesta dignitat per ser lliure i
la realització de la seva llibertat
precisa l’existència de la justícia social. La llibertat no pot ser obstaculitzada
per les condicions sota les quals viu l’home. Per això, la tasca política
consisteix en fer front a la misèria, en eliminar les dependències
inadmissibles i garantir les condicions materials d’aquesta llibertat.
És clar que l’eficàcia d’una política social queda
provada prevenint la formació de la pobresa en lloc de socórrer els pobres, o
garantint una millora de les condicions
de vida; però l’exigència de la protecció en contra de la pobresa i de
l’angoixa que produeix és una realitat i es troba entre les tasques més
importants d’una política social dirigida a l’home
La intervenció va ser
més aviat curta (una miqueta més d’una columna del Diari de Sessions del Ple nº
95, de 8 de novembre de 1988). La vaig finalitzar dient
Reitero que aquest problema ens afecta a tots, que
es un problema de dignitat humana i, per tant, un problema de llibertat, i que
entre tots hauríem de fer un esforç per eradicar del nostre país aquesta vergonya
que eufemísticament s’anomena bosses de pobresa.
M’he adonat que en
tota la meva intervenció vaig utilitzar en cinc ocasions el terme “dignitat”.
Tantes com tots el oradors del debat al Parlament de Catalunya.
Hem de
recuperar-lo el sentiment de dignitat. És essencial en el procés de transició
nacional que estem vivint. El Preàmbul de la Carta de les Nacions Unides diu literalment
que Nosaltres el pobles de les Nacions
Unides, decidits a refermar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la
dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de
drets dels homes i de les dones, com també de les nacions grans i petites (ho ha llegit el el senyor Rajoy ?)
Conseqüentment
amb la Carta, la Declaració Universal del Drets de l’Home, comença el seu Preàmbul
considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i
dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el
fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el mon, la qual
consideració també es fa en els Preàmbuls del Pacte Internacional relatiu als
Drets Civils i Polítics i en el relatiu als Drets Econòmics Socials i
Culturals, en els quals es convé que tots
els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen
lliurement el seu estatut polític.
I el govern de ’Estat espanyol pretén ser membre del
Consell de Seguretat de les Nacions Unides ?. Evidentment no li fa falta
arribar a l’espai sideral que contempla els senyor Garcia Margallo. Com sempre, romandran a la lluna.
Parafrasejant Clinton podem dir-li. És
la dignitat, estúpids !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada