ESBÓS: ÉS LA DIGNITAT, ESTÚPIDS!

El debat general sobre l'increment de la pobresa i les desigualtats del 12 de març passat al Parlament de Catalunya, em va recordar el debat d’una interpel·lació al Senat sobre bosses de pobresa el 8 de novembre de 1988 en el qual vaig intervenir. En aquells moments, pobres il·lusos !, encara confiàvem que podríem fer del Senat una Cambra de representació territorial i que es pronunciaria en qualsevol tema.

 Amb l’ajuda d’Internet l’he localitzat i rellegit i crec que les consideracions que hi feia són totalment pertinents amb el debat del Parlament d’una banda i del procés cap a la independència que viu Catalunya de l’altre i he decidit traduir-ne els primers paràgrafs:

Després de les protocol·làries paraules adreçades al President, als Ministres presents i a Ses Senyories, vaig dir

Penso que tots som partidaris de la dignitat de l’home. Qualsevol que sigui la nostra ideologia, coincidim en aquest punt i penso també en que la dignitat del ser humà és independent del seu èxit o fracàs personal. Cada home està exposat a cometre errors, fins i tot a ser culpable; però l’error, la culpabilitat, el fracàs o la pobresa no ha de ser causa de la privació o negació de la dignitat. 

Però no tot és error o culpa personal. Ens trobem amb el factor impossibilitat, amb el factor impotència, que venen donats per les condicions estructurals que conformen la nostra societat i que produeixen aquestes borses de pobresa de les que no hem de fer qüestió en quantificar a quants milions de persones afecten. 

L’home precisa d’aquesta dignitat per ser lliure i la realització  de la seva llibertat precisa l’existència de la justícia social. La llibertat no pot ser obstaculitzada per les condicions sota les quals viu l’home. Per això, la tasca política consisteix en fer front a la misèria, en eliminar les dependències inadmissibles i garantir les condicions materials d’aquesta llibertat.

És clar que l’eficàcia d’una política social queda provada prevenint la formació de la pobresa en lloc de socórrer els pobres, o garantint una millora  de les condicions de vida; però l’exigència de la protecció en contra de la pobresa i de l’angoixa que produeix és una realitat i es troba entre les tasques més importants d’una política social dirigida a l’home

La intervenció va ser més aviat curta (una miqueta més d’una columna del Diari de Sessions del Ple nº 95, de 8 de novembre de 1988). La vaig finalitzar dient

Reitero que aquest problema ens afecta a tots, que es un problema de dignitat humana i, per tant, un problema de llibertat, i que entre tots hauríem de fer un esforç per eradicar del nostre país aquesta vergonya que eufemísticament s’anomena bosses de pobresa.

M’he adonat que en tota la meva intervenció vaig utilitzar en cinc ocasions el terme “dignitat”. Tantes com tots el oradors del debat al Parlament de Catalunya.

Hem de recuperar-lo el sentiment de dignitat. És essencial en el procés de transició nacional que estem vivint. El Preàmbul de la Carta de les Nacions Unides diu literalment que Nosaltres el pobles de les Nacions Unides, decidits a refermar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i de les dones, com també de les nacions grans i petites (ho ha llegit el el senyor Rajoy ?)

Conseqüentment amb la Carta, la Declaració Universal del Drets de l’Home, comença el seu Preàmbul considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el mon, la qual consideració també es fa en els Preàmbuls del Pacte Internacional relatiu als Drets Civils i Polítics i en el relatiu als Drets Econòmics Socials i Culturals, en els quals es convé que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític.

I el govern de ’Estat espanyol pretén ser membre del Consell de Seguretat de les Nacions Unides ?. Evidentment no li fa falta arribar a l’espai sideral que contempla els senyor Garcia Margallo. Com sempre, romandran a la lluna. Parafrasejant Clinton podem dir-li. És la dignitat, estúpids !