Divendres passat es va presentar al Cercle Sport el llibre “JOSEP RAHOLA, una veu catalanista al Senat” amb l’assistència del propi Josep Rahola, la qual conferia a l’acte la condició d’homenatge, condició que va ser remarcada per tots els intervinents en la presentació . Homenatge merescut.
Un compromís ineludible contret amb anterioritat em va
impossibilitar ser-hi present tota la duració de l’acte. Vaig ser-hi a l’inici,
entre altres raons perquè el volia abraçar però no vaig tenir l’oportunitat de,
aprofitant el torn de col·loqui, fer-li el meu homenatge personal. En la meva
intervenció, m’hagués referit a les meves relacions amb en Josep en el Senat i a
l’encert del subtítol “Una veu catalanista al Senat”.
No sé si li passa a tothom, crec que sí, però
arriba un moment en la vida en que es comença a fer-ne balanç. Es recorden i es
valoren els actes realitzats. Es recorden i es valoren les persones tractades.
En valorar les persones és quan es quantifica el sentiment d’amistat que s’hi
té, en definitiva, el que es fa és valorar els amics. Jo ja fa temps que hi he
arribat i ja n’he fet de balanç. I puc assegurar que una de les partides més
valuoses de l’actiu de la meva vida és haver conegut, col·laborat, tractat i
ser amic de Josep Rahola. De Josep Rahola i de la Montserrat, que mereix
un record molt especial.
En Josep és un gran home. Una gran persona. Li
conec molts amics, amics no només de la seva singladura política, en conec de
la seva vida professional, de la seva vida privada. No li conec cap enemic. En
Josep és una gran persona compromesa amb el seu país, amb Catalunya, compromís
que ha mantingut a través de la seva fidelitat al seu partit. El partit de la
seva joventut, de la seva plenitud amb la seva presència al Senat i el de la
seva senectut, Esquerra Republicana de Catalunya, al qual ha prestat i segueix
prestant grans serveis. Al Partit i a Catalunya.
Jo he estat testimoni d’excepció d’alguns d’aquest
serveis. Vam coincidir al Senat, primer a la candidatura Catalunya al Senat,
després ell i seus companys de partit, Senadors Víctor Torres i Perenya i Josep
Pi Suñer i Cuberta, van anar al Grup Mixt. Aquesta separació, va ser més
tècnica que altra cosa i no va significar cap minva a la nostra col·laboració
en aquella Cambra. Entre ells tres i en Ramon Sala i Canadell i jo mateix que
amb en Josep vam constituir la candidatura “Catalunya al Senat” a les eleccions
del 28 d’octubre de 1982 a la circumscripció de Girona, i amb tots el procedents
de les altres, com ara Pere Pi Sunyer i Bayo, cosí de Josep Pi Suñer i company
d’infància de Josep Rahola.
Remarco l’encert del subtítol. El Senat ha estat
l’òrgan constitucional que més crítiques ha suscitat. Existeix la generalitzada
convicció de la inutilitat del Senat. En un estat compost com es pretenia
definir l’estat espanyol el bicameralisme trobava la seva raó de ser i amb la
seva desaparició es perdia una de les característiques essencials. Estic
convençut de que aquesta és la maliciosa intenció de les desqualificacions de
que ha estat objecte. La Constitució espanyola va fer una definició expressa
del Senat: “El Senat és la Cambra de representació territorial” però en cap
moment no defineix d’una manera expressa el model d’organització territorial i
aquí rau, sens dubte, el gran obstacle perquè el Senat hagi pogut desenvolupar
la vocació de representació territorial. Hi va haver visions molt diferents
sobre la forma com s’havia d’articular territorialment l’estat. Amb el text
constitucional a la mà, en el moment immediatament posterior a la seva
aprovació era impossible predir quin seria el disseny de desenvolupament
territorial. Allò que s’ha denominat el “Estado de la Autonomías” era una
possibilitat, un camí possible, però no l’únic. Pensis que fins la segona
legislatura constitucional, la que vaig coincidir amb en Josep, no es van
aprovar les Lleis Orgàniques relatives als Estatuts de Extremadura, Islas
Baleares, Comunidad de Madrid i Castilla i León, i els de Ceuta i Melilla no es
van aprovar fins la cinquena. Si tenim en compte que la constitució que regula
tot l’entramat d’òrgans de l’Estat va ser aprovada per les Cortes Generales el
31 d’octubre de 1978, òbviament no podia preveure quantes Comunitats Autònomes
hi hauria. El “café para todos” encara no s’havia acabat de servir.
Es podrien fer altres consideracions relatives al
Senat, moltes. Només hem referiré a una. Tot i que la Constitució no obliga a
dissoldre simultàniament les Cambres, fer-ho és una pràctica que s’ha
consolidat i que té una conseqüència negativa, la identitat de data electoral
que s’ajunta a la identitat de circumscripció. Si el President del Govern
l’investeix el Congrés dels Diputats, l’elecció de l’altre Cambra, a la mateixa
data i les mateixes circumscripcions és totalment irrellevant. L’elector vota
pensant en qui vol que sigui cap del Govern.
En les primeres legislatures els senadors catalanistes,
com ara en Josep Rahola i jo mateix ens vam adonar immediatament de la precarietat
del Senat. Només teníem un arma, el rigor i la fidelitat als nostra identitat.
En Josep Rahola la va usar amb una dignitat exemplar que li va fer guanyar el
respecte de tota la Cambra. És molt adient que se’l qualifiqui d’una veu catalanista i d’esquerres
al Senat.
La nostra activitat ens obligava a romandre moltes
nits a Madrid, la qual cosa comportava passar moltes estones junts i propiciava
converses, autèntics debats en els quals els arguments i els coneixements de
tots reforçaven els dels altres. Estimàvem Catalunya i estàvem convençuts de
que en un moment o altre la nostra pàtria recuperaria la seva llibertat. Aquest
moment està arribant. Les aportacions de Josep Rahola hauran estat
determinants. Serà un referent obligat en la construcció del nou Estat.
Gràcies Josep pel teu mestratge i per la teva
amistat!.
NARCÍS OLIVERES I TERRADES
Ex senador
Publicat a l'Empordà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada