DEMOCRÀCIA O POPULISME

L’EMPORDÀ

17/01/ 2017

Democràcia o populisme

            En els moments presents els moviments populistes no  són gens negligibles. El terme populisme s’està utilitzant sovint per descriure fenòmens heterogenis que estan més enllà de la classificació habitual de la política. Òbviament, els contextos són diferents d’un país a l’altre però és indubtable que s’està vivint un “moment populista”. Hi ha tants tipus de populisme que, tot i que no s’ha arribat a una definició clarificadora del terme, han aparegut distincions. Per exemple, es parla de populisme de dreta i de populisme d’esquerra. Fins hi tot hi ha qui admet l’existència de populisme de centre (!). Partint de la idea de que el populisme neix de les preocupacions del poble i de l’existència de diverses concepcions d’aquest (ètnica, nacional, democràtica, social, etc...) totes poden donar lloc a diferents discursos i  ideologies (identitària, participativa, social, ecològica, etc...) i conseqüentment múltiples instrumentalitzacions, no sempre bones ni sempre dolentes.

            Les distincions recorren a qualificatius, especialment dels termes fonamentals de la ciència política. No fa gaire el president Puigdemont  va acusar La Moncloa de practicar el “populisme constitucional”. El qualificatiu ja va aparèixer el XIV Congrés del PP a Madrid el 25, 26 i 27 del 2002, referit al “patriotismo” en la Ponència reina del  Congrés sobre “El patriotismo constitucional”, ponent de la qual era Josep Piqué, aleshores Ministre d’Assumptes Exteriors del Govern espanyol, presidit per José Mª Aznar. En l’apartat de Conclusions de la Ponència hi figura aquesta frase : “Entendemos el patriotismo constitucional como el vínculo democrático entre españoles, titulares en común de la soberanía, que agrupados en torno a las libertades de la Constitución, forman una nación cívica y plural”. És encertada l’expressió populisme constitucional, no se l’ha inventat el president Puigdemont. Forma part del marc conceptual espanyol, d’una manera molt especial del PP. Cronològicament, d’entrada rebutja la Constitució (recomano la lectura dels 7 articles de José Mª Aznar a Nueva Rioja del 18/02/1979 al 30/09/1979), després quan al seu empara accedeix al poder troben que ja els hi va be i la segresten. I actualment l’utilitzen com arma llancívola d’un manipulat arquer com és el Tribunal Constitucional.

            En un article a l’Empordà de 14/06/2016 vaig fer una referència a una afirmació coincident d’Alexandre Deulofeu i Tzvetan Todorov fetes amb mig segle de diferència: la democràcia porta en el seu si el germen de la seva pròpia destrucció i, segons Todorov, la novetat en el nostre temps és que les forces que amenacen la democràcia des de dins són superiors a les que l’ataquen des de fora i que neutralitzar-les resulta molt més difícil. Populisme, diu Todorov, és la vessant perversa de la democràcia, la democràcia sense poble, per definició, no és democràcia. Populisme  deriva de poble, recorda Pierre Rosanvallon, pel qual amb les dues paraules es forma la paradoxa de que un terme negatiu derivi d’allò que fonamenta positivament la vida democràtica. Es blasma el populisme i s’exalta el  principi de la sobirania del poble. El principi actiu d’un règim democràtic és el poble. La qüestió del populisme és interna a la democràcia. El segle XX va ser el dels totalitarismes, la democràcia els va vèncer. El segle XXI no pot esdevenir el dels populismes. S’ha produït el retorn de José Mª Aznar, un polític del segle XX. Com també ho és Mariano Rajoy. Aplaudeixo el capteniment de Carles Puigdemont, un polític del segle XXI.

                                                                

Publicat a L'EMPORDÀ el 17/01/2017