“Cal respectar totes les aspiracions nacionals; avui en
dia només és possible governar els pobles sobre la base del seu consentiment.
L’autodeterminació no és una expressió qualsevol. És un principi imperatiu de
l’acció política que, a partir d’ara, cap estadista pot arriscar-se a ignorar”
Woodrow Wilson, Febrer 1918, Congrés dels Estats
Units
El meu anterior article
publicat a L’UNILATERAL el passat 13 de febrer feia referència a la
Desobediència civil. La nostra desobediència no pretén trencar una legalitat.
Allò que pretén és recuperar la nostra, havent-ho decidit en consciència, però
políticament, sense violència. Violència significa armes. Ja n’hi havia quan
l’home era gregari. L’escena inicial de la pel·lícula “2001, Odissea de
l’espai”, de Stanley Kubrick, amb música de fons de “Així parlà Zaratustra” de
Richard Strauss és antològica. Al mateix temps que les armes es van crear les
eines, que van comportar el domini de l’entorn i una millora de la qualitat de
vida i l’home va passar de gregari a social. La vida en societat va suposar la
necessitat de comunicació i amb ella l’aparició del llenguatge, primer el
gesticular, després l’oral i finalment l’escrit.
El llenguatge és a la
vegada l’utensili amb el qual elaborem el nostre pensament i el mitjà amb què
ens comuniquem amb els altres. La política democràtica va néixer a Grècia quan
la gent es va adonar que les coses públiques eren millorables per mitjà de
discussions, votacions i lleis. Discutir, votar, fer lleis vol dir fer
política, almenys n’és una manifestació. En dir discutir ho dic en el sentit de
deliberar, de debatre, de discórrer, no de disputar. Debatre és comparar
criteris, punts de vista, parers, opinions. És per això que, en definitiva la
política, en optar, debatent-les entre diverses opcions, les compara i
decideix. Una comparació és l’expressió de la igualtat o diferència entre coses
o conceptes. És una tècnica que parteix de l’estudi i de les anàlisis de
problemes concrets, actualitza conceptes i apropa objectius i finalitats. En
política tot és comparació. La comparació és ineludible i en ocasions és molt
difícil fer-la. Una regla ha de ser escrupolosament observada. No és pot
comparar allò que és incomparable. Hi ha tantes teories, tantes visions d’allò
que és la política que resulta impossible no ja estudiar-les totes, sinó fins i
tot mencionar-les. Un examen de les diferents experiències, l’estudi de les
analogies, de les constants històriques, condueix a la fixació i determinació
de models a seguir i d’objectius a aconseguir. I també, no menys important, de
situacions a evitar.
La lluita pel poder és al
centre de la vida política. Les societats, els règims, els partits, les
faccions, els clans, les famílies, lluiten per prendre el poder o mantenir-s‘hi
si ja el tenen. La reflexió sobre el poder és al centre de la filosofia
política. Des del procés de Sòcrates fins les purgues stalinianes, passant pels
camps de concentració nazis, l’abús de poder replanteja sempre l’interrogant de
la justificació del poder polític i què és allò que empeny a tantes persones a
lluitar per conquerir-lo i exercir-lo. No s’ha de confondre història amb
ciència política i aquesta tampoc s’ha d’identificar amb el dret, però
història, ciència política i dret són eficaços instruments, les unes respecte
de les altres, per entendre l’abast o el per què de cadascuna.
“Quan en el curs de la
història, esdevé necessari per a un poble dissoldre els llaços que el lliguen a
un altre i prendre, entre les potències de la terra, la plaça separada que les
lleis de la natura i del Déu de la natura li donen dret, el respecte degut a
l’opinió de la humanitat obliga a declarar les causes que el determinen a la
separació”. Aquestes paraules són història i encapçalen la Declaració
d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, expressant la decidida voluntat de
separar-se d’Anglaterra que les oprimia i consumant la primera Declaració
Unilateral d’Independència.
La història dels Drets
Humans és una llarga cadena en què destaca un tipus de baula, precisament
perquè la paraula hi és un element essencial. Em refereixo a les grans
Declaracions de Drets. Bàsicament la Declaració d’Independència dels Estats
Units de 1776; la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789, durant
la Revolució Francesa i la Declaració Universal dels Drets de l’Home i del
Ciutadà adoptada per les Nacions Unides a París el 10 de desembre de 1948.
Una Declaració Unilateral
d’Independència és l’acte polític pel qual una part d’un Estat se separa
d’aquest Estat per formar-ne un de nou. És un acte històric, un acte polític i
un acte jurídic. Les declaracions d’independència han estat nombroses en la
Història. A Europa, en el segle XX, es poden mencionar Noruega, Estònia,
Letònia, Lituània, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Sèrbia,
Macedònia, Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia, Geòrgia, Armènia. És lògic, Europa
es basa en la diversitat de pobles, de llengües, de cultures, d’institucions.
Va ser Winston Churchill qui va llançar la idea d’uns Estats Units d’Europa, en
la mítica conferència a la Universitat de Zuric el 19 de setembre de 1946. En
ella hi ha passatges que convé recordar com ara “Els pobles només cal que
vulguin, per tal que les seves esperances es realitzin” i que “Si es vol fer
bé, sincerament, l’obra de construcció dels Estats Units d’Europa, la seva
estructura haurà de ser concebuda de tal manera que la potència material de
cada Estat només jugui un paper secundari. Els estats petits comptaran tant com
els grans i s’asseguraran el respecte per la seva contribució a la causa comuna”.
I tot seguit va fer una reflexió que considero d’una importància cabdal per a
tots els pobles i nacions sense estat d’Europa i per a Catalunya, evidentment.
Va dir: “Pot ser que els antics Estats i Principats d’Alemanya, reunits en un
sistema federatiu amb el seu acord recíproc, vinguin a ocupar el seu lloc a les
files dels Estats Units d’Europa”. Aquestes paraules les pronunciava Churchill
el 19 de setembre de 1946, en plena ocupació d’Alemanya. La referència de
Churchill era feta en un moment en que no existien, jurídicament parlant, ni
l’Estat alemany ni els lands; era relativa als antics estats i principats
d’Alemanya. En suggerir la construcció dels Estats Units d’Europa, Churchill no
al·ludia només als grans estats europeus, es referia també als antics estats.
Una referència que podia ser feta, exactament igual, als antics estats
d’Espanya. Una Espanya que l’any 1939, feia 7 anys, havia entrat en el llarg
túnel de la dictadura franquista, on tots els anhels de llibertat s’adreçaven
precisament a Europa.
Poc més d’un any abans, el
26 de juny de 1945, es va signar a San Francisco la Carta Fundacional de les
Nacions Unides en la qual es diu literalment que “Nosaltres els pobles de
les Nacions Unides. Resolts a preservar les generacions venidores del
flagell de la guerra, que dues vegades durant la nostra vida han infligit a la
Humanitat sofriments indicibles; a reafirmar la fe en els drets fonamentals, en
la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets
d’homes i dones, i de les nacions grans i petites; a crear condicions
sota les quals puguin mantenir-se la justícia i el respecte a … ……
I quan el 10 de desembre
de 1948 l’Assemblea General de les Nacions Unides adopta i proclama la Declaració
Universal de Drets Humans, el primer paràgraf del PREÀMBUL diu que
“Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets
iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament
de la llibertat, la justícia i la pau en el món” , fa de la dignitat el
fonament de tots els drets humans, entre els quals hi ha el d’autodeterminació
i el dels pobles a disposar d’ells mateixos.
Tant en la Carta
Fundacional com en la Declaració Universal de Drets Humans, la dignitat
és l’element bàsic del qual deriven tots els drets. En la compareixença davant
les mitjans de difusió que van efectuar el Molt Honorable senyor Artur Mas, i
les Honorables senyores Joana Ortega i Irene Rigau, el dilluns 13 de març,
coneguda la sentència del denominat procés del 9-N, es van fer repetides
referències al sentit de dignitat.
En propers articles penso
fer menció de documents emesos per les Nacions Unides i altres organismes
internacionals, relatius a la legitimitat i també a la legalitat dels processos
d’independència. Tot i que la utilització d’armes, en el sentit clàssic del
terme és impensable, estem vivint una guerra. L’adversari utilitza totes les
que té al seus abast. Nosaltres les de la raó. La guanyarem!
Publicat a L'UNILATERAL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada