Què es va pactar i qui?

En l'argumentari espanyol contra el procés independentista figura l'afirmació que la Constitució va ser un pacte. L'origen pactista de les constitucions és una teoria antiga. Si l'espanyola és pactada, qui la va pactar? La democràcia fa de la voluntat del poble la font del poder i li atribueix el constituent. Qualsevol pacte suposa, almenys, dues parts, i un pacte constitucional també suposa l'existència de diverses unitats polítiques, cadascuna de les quals conté el subjecte d'un poder constituent. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut del 2006 declarava en el punt primer la manca d'eficàcia jurídica de les expressions “Catalunya com a nació” i “realitat nacional de Catalunya”, no la reconeixia com a subjecte de poder constituent. 

“L'origen pactista de les constitucions és una teoria antiga. Si l'espanyola és pactada, qui la va pactar? “

 Com podia pactar qui no existia? Qui no existeix no pot participar, i en no participar no pot pactar. A Alianza Popular, que després es va convertir en PP, no tothom va estar d'acord amb el text constitucional, és a dir, amb el pacte constitucional. Si hi va haver pacte és evident que respecte a Catalunya hi ha hagut un reiterat incompliment constitucional. L'article 2, per exemple, no només reconeix, sinó que garanteix el dret a l'autonomia de nacionalitats i regions. L'autonomia no comporta només l'atorgament de competències; comporta la possibilitat d'exercir-les, i qui és víctima d'un incompliment de pacte, via asfíxia econòmica, no el pot donar per trencat?

Haver compartit alguns períodes històrics no ha igualat els marcs conceptuals de Catalunya i d'Espanya, ben al contrari, n'ha radicalitzat les diferències. En analitzar els debats constituents, en el de l'article 2 s'hi constata el marc conceptual espanyol en una intervenció del senyor Fraga, d'una oratòria grandiloqüent, més pròpia del segle XIX , dient que “Alianza Popular rebutja una vegada més, amb tota energia i amb plena consciència de la transcendència històrica del seu gest, la introducció de l'expressió nacionalitats en la Constitució”. Un altre ministre franquista, Federico Silva Muñoz, fundador d'AP, de la qual va ser president, que també va intervenir en els debats constituents, va dir que els termes nació i nacionalitat s'impliquen i compliquen i que la gran raó de la seva actitud política era posar en relleu els riscos que comportava i les responsabilitats de votar-ho: o s'accepta la unitat nacional o ens aboquem a la secessió i a la ruptura. Quin gran sentiment d'angoixa!

Si Catalunya com a subjecte polític no hi era present i AP la rebutjava, fer un referèndum seria una fórmula que implicaria, segons el resultat, tant donar-la per pactada com per definitivament rebutjada. La supèrbia del govern espanyol, pròpia del seu marc conceptual, novament demostra no tenir consciència del moment històric. No ha superat l'angoixa!

Publicat al PUNT AVUI