GOVERN ESTABLE I OPOSICIÓ

            La dignitat del ser humà és independent del seu èxit o fracàs personal. Cada home està exposat a cometre errors, fins i tot a ser-ne culpable; però l'error, la culpabilitat, el fracàs o la pobresa no han de ser causa de la privació o negació de la dignitat. I no tot és error o culpa personal. Ens trobem amb el factor impotència, que ve donat per les condicions estructurals que conformen la nostra societat i que produeixen la pobresa.

            L'home necessita la dignitat per ser lliure i la realització de la seva llibertat necessita l'existència de la justícia social. La llibertat no pot ser obstaculitzada per les condicions sota les quals viu. Per això, un dels principals vessants de la tasca política consisteix a fer front a la misèria, a eliminar les dependències inadmissibles i garantir les condicions materials d'aquesta llibertat. És un problema que afecta tothom. Assolir la independència significarà recuperar la dignitat de la nostra nació. La dignitat no té compartiments estancs. Haurem d'enfrontar-nos a aquest vessant.

            L'eficàcia d'una política social queda provada prevenint la formació de la pobresa en lloc de socórrer els pobres, o garantint una millora de les condicions de vida; l'exigència de la protecció en contra de la pobresa i de l'angoixa que produeix és una realitat i es troba entre les tasques més importants d'una política social dirigida a l'home. És una raó fonamental per disposar de tots els recursos que generin els impostos del catalans.

“L'oposició sempre ha estat la pedra

angular de la democràcia”

             
El ple monogràfic sobre la situació d'emergència social, la reactivació econòmica, la gestió pública i la necessitat d'una resposta institucional va acabar amb l'aprovació de quaranta resolucions, tretze de les quals per unanimitat. Es va donar llum verda a diversos acords, la majoria dels quals no van acompanyats d'una partida econòmica i queden supeditats a l'aprovació d'uns nous pressupostos. L'aprovació era lògica. L'oposició no va desaprofitar l'ocasió de responsabilitzar el govern. També era lògic, però crec oportú aportar algunes consideracions. L'oposició no és un adversari, sinó un contradictor necessari. Sempre ha estat la pedra angular de la democràcia. Si hi ha quelcom que determini un sistema democràtic és el paper que hi juga una oposició institucionalitzada que contribueixi a una permanent renovació. L'exercici de la democràcia fa d'una oposició legítima una oposició necessària. És l'oposició allò que sanciona la llibertat política i no ha de ser una força negativa. Ha de ser constructiva. Aquesta exigència és primordial en la tramitació dels pressupostos De les relacions majoria/oposició, neix precisament l'energia política que mou els mecanismes institucionals democràtics. Catalunya necessita un govern estable. I també una oposició responsable. Especialment en aquests moments.

Publicat a EL PUNT AVUI de 21 març 2016

IMMIGRANTS I REFUGIATS

            El XXXIII Cicle de Conferències Aula Oberta de l'Agrupació Cultural Aula Oberta de Figueres, la meva ciutat, té el títol genèric Immigrants, exiliats, refugiats dins l'Europa del segle XXI. És un tema oportú; l'increment de la immigració a Europa a partir de la segona meitat del segle XX i el més recent drama dels refugiats han comportat reaccions, algunes de clarament xenòfobes.

            La comparació és l'expressió de la igualtat o diferència entre coses o conceptes. És una tècnica que parteix de l'estudi i de l'anàlisi de problemes concrets, actualitza conceptes i apropa objectius i finalitats. De l'estudi comparat, sorgeixen elements cognoscitius indispensables per a la ciència política en tant que s'obté un coneixement de diferents realitats que permet elaborar classificacions i analitzar experiències. Cap anàlisi que es limiti a l'estudi dels fenòmens sorgits en un sol àmbit territorial o històric no és seriosa. Un examen de les diferents experiències, l'estudi de les analogies, de les constants històriques, condueix a la fixació de models a seguir i d'objectius a aconseguir. I també, no
menys important, de situacions a evitar.

            A Catalunya en aquests moments s'interrelacionen dos processos: el de la independència i el de la integració d'immigrants, i de refugiats, que hem de considerar des de la perspectiva de la nostra vocació europea. Aquesta interrelació té una significació vital, ja que segons com es gestioni pot provocar tant noves oportunitats com retrocessos dins de cada un dels processos. I els interrogants que planteja la interacció entre immigració i independència tenen el caràcter polític d'estar decidint com viuran els nostres fills i néts. La política comparada sorgeix de l'aplicació dels conceptes bàsics de la política a sistemes concrets de diferents latituds geogràfiques i de diferents períodes històrics. El nostre marc conceptual coincideix amb l'europeu, geogràficament i històrica. Les reaccions xenòfobes, atàviques, és possible que pouin les seves motivacions en el record de l'esfondrament de la civilització romana, la qual va ser un intent reeixit d'unió europea, en què els bàrbars, terme que significava estrangers, van irrompre, violentament per gaudir de la seva riquesa, tant material com intel·lectual. Tenim consciència del nostre marc conceptual. I d'acord amb aquesta consciència, quan assolim la independència farem una política d'integració responsable.

            Deia Ramon Trias Fargas que no podem oblidar que som una nació que s'adreça a Europa, que respecta tothom i que vol millorar la vida de tots els que viuen aquí, inclosos els que hi han vingut. I afegia que ser català és la voluntat de d'ésser lliures, que Catalunya o és la pàtria de la llibertat o no serà.

LLIBERTAT I RESPONSABILITAT

« Qui actua responsablement conserva la possibilitat de ser lliure »

            El resultat final de l’Assemblea de la CUP, convocada per decidir sobre la investidura de Mas va ser qualificat d’empat tècnic. En qüestions electorals empatar és no guanyar ni perdre en una votació, per haver guanyat el mateix nombre de vots. Tècnic és un adjectiu que es relaciona a l’obtenció de resultats pràctics. Qualificar l’empat de tècnic, va ser un reflex d’un subconscient que denotava l’existència i el coneixement de que s’havia produït una manipulació ?. Manipular és alterar d’una manera fraudulenta i  subreptícia i requereix tècnica. L’insòlit resultat  pot induir a pensar que l’empat no s’ha produït, que una de les dues opcions ha resultat guanyadora. Suposaré i afirmaré que tant l’escrutini com el recompte van ser impecables. En l’improbable cas d’una manipulació, qui l’hauria fet i per què?. Posats a manipular, per què no es manipulava el nombre de vots afirmatius o el de negatius ?. Qualsevol dels resultats posava fi al problema, Mas era investit o era refusat. I Roma locuta, causa finita.

            Però en cas de refús hi hauria la consciència d’una responsabilitat política. El procés independentista s’aturaria definitivament. Un sí guanyador el prosseguiria. A qui correspondria aquesta responsabilitat ? Les expectatives han quedat danyades. L’èxit seria incert, però no assolir la fita seria un avatar més de la nostra història.  Sembla que la CUP es vulgui assegurar que en cap cas li pugui ser atribuïda la responsabilitat, fent-la recaure precisament en Junts pel Sí. Li cal que l’intransigent sigui Junts pel Si. Anunciat l’empat “tècnic” va tornar a demanar que Junts pel Sí faci una proposta, que formuli un full de ruta.

            De propostes, Junts pel Si n’ha fet diverses i en totes ha inclòs condicions exigides per la CUP. La Resolució del Parlament de Catalunya de 9/11/ 2015, presentada i votada conjuntament per Junts pel Sí i per la CUP, és un full de ruta. Consta de 9 Punts i 9 Annexes. El Punt segon diu que el Parlament de Catalunya declara solemnement l’inici del procés de creació d’un estat català independent en forma de república i en el novè declara la voluntat de fer efectiu el mandat democràtic de creació d’un estat català independent en forma de república.   El terme república té dues significacions, la primera hi veu un règim polític oposat a la monarquia, la segona en fa un sistema de valors que no es poden posar en qüestió. La democràcia forma part d’aquests valors, principis fonamentals i motors que impulsen als ciutadans a participar responsablement en una societat més lliure, més justa, més solidària. Llibertat vol dir responsabilitat. Només qui actua responsablement conserva la possibilitat de ser lliure.

LA FORÇA DE LA LLIBERTAT

En la independència hi caben tots els projectes,

         per   antagònics que puguin semblar

            Tot just sortim de les eleccions al Parlament de Catalunya, encara no s'ha investit el president de la Generalitat, i el dijous 3 de desembre (data en que redacto aquest article) a mitjanit comença la campanya de les eleccions generals. Ahir tot feia preveure que la investidura no s'assoliria i que una dissolució automàtica del Parlament i la convocatòria de noves eleccions era inevitable. I l'elector, perplex i al·lucinat, quin comportament se li suposa que tindrà? Tornar a fer eleccions no és dolent en si mateix. Moltes democràcies preveuen i tenen establerta una segona volta, el ballotage. L'atzucac en què es troba Catalunya té molts responsables. Per mi, l'electorat no ho és. Qui, doncs?

            El novembre deL 1975, Josep Pallach va publicar un assaig titulat La democràcia, per fer què?. Sovint el rellegeixo i amb freqüència el cito. Pallach s'interrogava sobre les llibertats que realment garanteixen una autenticitat democràtica i afirmava que perquè una societat pugui ser considerada com a democràtica és necessari que els detentors del poder obtinguin la seva legitimitat per mitjà d'una elecció estrictament concurrencial. Les eleccions del 27-S al Parlament de Catalunya acomplien aquest requisit. Eren absolutament concurrencials. Com en totes les eleccions, efectuat l'escrutini, proclamats el vencedors la nit del 27-S, es va iniciar un altre temps polític, un temps que exigeix eficàcia. Els electors que van votar la independència no van dir-se que estaven contents d'haver votat una opció guanyadora, es van dir que estaven contents d'haver votat, d'haver legitimat amb els seus vots aquelles opcions que conduirien el país a l'anhelada independència.

            Aquestes opcions van ser dues, Junts pel Sí i la CUP, totes dues inequívocament independentistes. Junts pel Sí va obtenir 62 escons; la CUP, 10. La satisfacció va ser total. S'havia aconseguit! El procés es podia posar en marxa. La independència era a l'abast. No hi podia haver retorn. El requisit de legalitat s'havia complert, el simple fet de participació d'ambdues opcions a les eleccions era indicatiu d'aquesta voluntat. La legalitat vigent, la que esgrimeix el Tribunal Constitucional, per a Catalunya prové d'una annexió, consumada i documentada en els decrets de Nova Planta, que la fonamenten en el “derecho de conquista”. Una annexió significa anul·lar la legalitat d'un poble, d'un país, d'una nació, per imposar la de l'annexant. La legalitat catalana quedava substituïda per una legalitat forana, la castellana.

            Constituït el Parlament de Catalunya, en la primera sessió, va adoptar una resolució en la qual constata que el mandat democràtic obtingut es basa en una majoria en escons de les forces parlamentàries que tenen l'objectiu que Catalunya esdevingui un estat independent i en una àmplia majoria sobiranista en vots i escons que aposta per l'obertura d'un procés constituent no subordinat. Constatació que ni el Tribunal Constitucional pot negar. Les dues opcions, Junts pel Sí i CUP, la van votar.

            La CUP s'ha negat a aportar els seus vots a la investidura del president de la Generalitat. És normal que en un moment constituent com aquest en què ja ens trobem, sorgeixin i es plantegin orientacions de caràcter social i és legítim proposar desenvolupar-les simultàniament, però no s'han de posar com a condició inamovible a la consecució de la independència. Em sembla que gairebé és una confessió de feblesa, del sentiment que no seran capaços d'incorporar a les seves propostes la majoria dels seus compatriotes.

            David Fernàndez, periodista i activista social, diputat de la CUP en la passada legislatura, va publicar dijous passat un article titulat “Sortir-nos-en” al diari Ara, en què diu que es discuteix per darrera vegada si són dos projectes tan antagònics CDC i la CUP, i suggereix el desbloqueig i desgel per passar pantalla i que pot ser l'únic possible ara mateix, amb dos vots al procés al costat d'un pla de xoc, real i concret. En aquesta consideració i en el context de tot l'article destaco la recomanació que val més sortir a jugar i potser perdre que ni tan sols no comparèixer al terreny de joc. Que rodi la bola de la llibertat.

            Exacte, que rodi la bola de la llibertat. En la independència hi caben tots els projectes, per antagònics que puguin semblar. La independència és cosa de tots aquells que creuen en la immensa força de la llibertat.

Publicat a El Punt/Avui de 7/12/2015

Carta de le meva filla a Mr. Sarkozy

La meva filla ha adreçat aquesta carta a Mr. Nicolas Sarkozy. Estic orgullós de la meva filla.

21/09/2015

Cher Monsieur le Président.

               Je suis membre du Parti des Républicains depuis que j'ai fait une humble donation pour vous soutenir lors du « Sarkoton ». Je n'ai pas la nationalité française, pour cette raison je n'ai pas pu voter pour vous, mais je vous ai toujours soutenu et défendu lors de conversations entre collègues ou amis. Mon mari et notre cercle le plus proche ont toujours voté pour vous.

            J'ai lu que vous assisterez au meeting final de la campagne électorale régionale catalane du Partido Popular pour supporter Monsieur Garcia Albiol. Je pense que c'est mon devoir de me rapprocher de vous et vous informer sur la Catalogne. Je ne vais pas parler d'indignation mais de la tristesse que je ressens pour ce fait.

            Vous deviez savoir que Xavier Garcia Albiol est connu pour sa xénophobie, une caractéristique incompatible avec l'esprit républicain français d'accueil. Je suis surprise que vous, d'origine hongroise et élu Président de la République Française ne connaissez pas le comportement de Monsieur Garcia Albiol.

            Je suis catalane, résidente à Paris depuis 26 ans. La Catalogne et la France sont mes patries. Je ne peux pas comprendre que vous, à qui j'ai donné autant de support (humblement mais avec beaucoup de conviction), puisse intervenir à cet acte électoral régional en niant le droit fondamental de la dignité et celui de décider le futur de la Catalogne comme nation. Je me permets de vous rappeler la Déclaration des Droits de l'Home de la Révolution Française de 1789, art 3 : Le principe de toute Souveraineté réside essentiellement dans la Nation. Nul corps, nul individu ne peut exercer d'autorité qui n'en émane expressément.

            Je me permets aussi de vous commenter que la Catalogne a existé comme nation libre avec ses institutions propres jusqu'en 1714. C'est alors que fut incorporé  , sans aucun autre argument que le droit de conquête, à l'Etat espagnol, oppresseur de la Catalogne, qui a nié reitérativement un referendum d’autodétermination. Ni la Catalogne ni aucune autre nation opprimée peut espérer justice de son propre oppresseur. S'il vous plait, n'y participez pas.

            Ayant confiance en votre bienveillance, je vous prie d'agréer, Monsieur le Président, l'expression de toute ma gratitude.

PREPOTÈNCIA I PREOCUPACIÓ

               La vicepresidenta del govern de l'Estat, amb una inequívoca intenció pejorativa, va qualificar d'electoralisme partidista la Via Lliure a la República Catalana que l'11 de setembre va omplir la Meridiana. Qualsevol iniciativa política té un component important d'electoralisme i totes són partidistes. L'afirmació de la vicepresidenta era innecessària, redundant. La redundància en política espanyola està constitucionalitzada. L'article 2 de la Constitució Espanyola, tan freqüentment utilitzat, diu literalment que la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols i és la frase més redundant de tota la història del constitucionalisme.

            Haver compartit diferents períodes històrics no ha aconseguit igualar els marcs conceptuals espanyol i català; al contrari, ha radicalitzat les diferències fins al punt de fer-les incompatibles. L'espanyol reflecteix una voluntat de domini; el català, una voluntat d'existir. En matèria d'estructura d'estat els redactors de la Constitució del 1978 no van poder o no van voler assolir el consens i es va optar per ambigüitats. Es podia considerar que ja les resoldria el Tribunal Constitucional. Només en diu la composició i en què té competència, i es remet a una llei orgànica que en reguli el funcionament. En la sessió del Congrés dels Diputats de dimecres passat es va prendre en consideració una proposició de reforma de la llei vigent formulada pel grup parlamentari popular. El corró va funcionar, es va prendre en consideració amb els vots únicament del grup popular i el rebuig de tota l'oposició, que entenia que instrumentalitzava el Tribunal Constitucional.

            En l'argumentari espanyol contra el procés hi figura l'afirmació que la Constitució va ser un pacte. Si va ser així, l'espanyola qui la va pactar? Qualsevol pacte suposa, almenys, dues parts, i un pacte constitucional, perquè sigui autèntic, també suposa l'existència de diverses unitats polítiques, cadascuna de les quals conté el subjecte d'un poder constituent. A Alianza Popular, que després es va convertir en Partit Popular, no tothom va estar d'acord amb el text constitucional, que equival a dir amb el pacte constitucional. El mateix José María Aznar va escriure a Nueva Rioja una sèrie de set articles rabiosament contraris.

            Si afirmen que Catalunya era una de les parts, la seva afirmació implica l'existència de Catalunya com a unitat política. Si no, com pot pactar qui no existeix? Allò que no existeix, no pot participar, ni activament ni passivament, i en no participar, no pot pactar. Si hi va haver pacte és evident que Catalunya ha estat víctima d'un reiterat incompliment i qui és víctima d'un incompliment de pacte el pot donar per trencat. Fer un referèndum era una fórmula, que implicava la possibilitat tant de donar-lo per trencat com per renovat. La prepotència espanyola, un dels seus marcs conceptuals més característics, ho ha refusat.

            La Constitució a l'article 2, abans esmentat, diu que reconeix i garanteix l'autonomia de les nacionalitats i regions. L'autonomia vol dir competències i una competència no és només el seu atorgament, és el seu atorgament i la possibilitat del seu exercici. La possibilitat del seu exercici requereix un finançament adequat i que les competències no siguin envaïdes i pertorbades, amb l'afany de recuperar-les. No s'ha respectat ni una cosa ni l'altra i, en conseqüència, la via de l'autonomia no inspira confiança. Catalunya ha superat l'autonomisme. Vol la independència i sap que pot aconseguir-la. L'Estat espanyol també, i està preocupat. Si l'independentisme el 27-S assoleix una victòria clara, com quedaran afectades la prepotència i la preocupació? La resposta a aquesta pregunta és el nostre repte.

Publicat a PUNT/AVUI DE 21/09/2015