DRET A EXISTIR

Dret a existir

Narcís Oliveres i Terrades – Ex Conseller de la Generalitat. Doctor en Dret.

            La política és a la vegada, i per definició, teoria i pràctica. Una actitud política comporta una opció ideològica i una opció estratègica. Són complementàries i indissociables. Una acció política que només es mogui per la satisfacció ideològica renuncia, purament i simple, a ser operativa. Ha de passar necessàriament dels principis als problemes reals i concrets sense caure en un radicalisme que suposi excloure qualsevol possibilitat de govern i perdre tota capacitat d'eficàcia. En el panorama polític català la CUP practica aquest radicalisme i compromet la realització de la il·lusió independentista.

“La independència no és una qüestió d'ideologies; hi caben totes”

            Proclamar una ideologia significa trobar respostes als problemes de la convivència humana respectant les necessitats, les esperances i les capacitats de tothom. No significa que no es reconegui com a legítim el fet que basin o fonamentin llurs actuacions en diferents concepcions de la vida social i de les relacions dins la societat. És dir com es pensa que s'ha de governar. Ser independentista significa donar resposta a què s'ha de governar i la resposta és molt senzilla: Catalunya! La independència no és una qüestió d'ideologies. Hi caben totes. Si l'home, o la dona, individual és lliure, també ho és la suma dels homes i dones que formen la nació. Un home no és lliure si el seu poble és esclau, deia Josep Pallach, que també preconitzava resistir per existir. No es pot avortar aquest anhel amb la dictadura d'una minoria. L'exemple que Albert Camus posa a L'home revoltat de l'esclau que sobtadament es rebel·la contra una ordre del seu amo però que si bé rebutja, no renuncia, conté una potentíssima manifestació d'un sentiment: el de dignitat, en clau de voluntat d'existir.

            El text fundacional de la Carta de les Nacions Unides comença dient “Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides. Resolts [...] a refermar la fe en els drets fonamentals de l'home, en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i les dones, com també de les nacions, grans i petites .” I la Declaració Universal dels Drets Humans, text en el qual descansen pràcticament tots els altres instruments internacionals, té una importància excepcional en referir-se explícitament a allò que s'anomena dret a la resistència. La fa en aquests termes: “Atès que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret, a fi que l'home no sigui compel·lit, com a últim recurs, a la revolta contra la tirania i l'opressió.” Es refereix a la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i les dones, com també de les nacions, grans i petites. La declaració d'Elisenda Paluzie amb la qual vaig començar el meu darrer article L'home revoltat –“no hi haurà independència si no trenquem amb la legalitat”– era, i és, totalment pertinent.

Publicat a El Punt/Avui de 30/05/2016

L'HOME REVOLTAT

            Elisenda Paluzie va dir a El Punt Avui de 15 d'agost del 2014: “No hi haurà independència si no trenquem amb la legalitat.” Trencar amb la legalitat és un acte de desobediència. Desobeir és refusar deliberadament complir una llei, un reglament, una ordre, una norma... El verb desobeir cobreix de manera indistinta tots els moviments de lluita, de contestació, de resistència, de revolta. John Rawls, en el seu assaig Teoria de la justícia, defineix la desobediència com “l'acte públic, no violent, decidit en consciència, però polític, contrari a la llei, realitzat per assolir un canvi de la llei o de la política del govern”.

            Aquesta definició no implica que l'acte de desobediència infringeixi la llei contra la qual protesta. La desobediència civil es justifica per principis polítics. El decret de Nova Planta de 1716 és un instrument d'annexió. Annexionar vol dir anul·lar una legalitat i substituir-la per una legalitat forana. Restaurar la pròpia legalitat és un acte polític.

            Albert Camus, premi Nobel de literatura el 1957, publicà l'any 1951 L'home revoltat, del qual el mateix autor deia que era l'obra seva que més li agradava. És un assaig en què Camus pregunta què és un home revoltat i la resposta és: “Un home que diu que no, però que, si bé rebutja, no renuncia, és un home que diu que sí d'ençà del seu primer moviment.” La revolta més negativa, i posa l'exemple de l'esclau que sobtadament es rebel·la contra una ordre del seu amo, conté per força un element positiu: si refuso acomplir aquell acte al qual hom em pretén obligar, és que en mi resideix una voluntat més o menys confusa d'allò que és el contrari, és perquè en l'home hi ha alguna cosa en què pot identificar-se, encara que només sigui per un temps. En conseqüència conclou: “Em revolto, aleshores sóc.” La revolta és un dret, diu. La revolta neix de l'esgotament de la paciència. Se situa en l'actuar.

“La revolta és un dret, diu Camus; la revolta neix de l'esgotament de la paciència”

            No és un problema de legalitats; és de legitimitats. El 9 de novembre del 2015 el Parlament aprovava una declaració rupturista, immediatament impugnada pel govern central al Tribunal Constitucional, que ràpidament la va anul·lar, i abans d'exposar els seus arguments jurídics ell mateix explicava que la prioritat en la resolució era deguda a la transcendència constitucional de l'assumpte. Els catalans i les catalanes estan immersos en la lluita per la seva supervivència com a tals i pel manteniment de l'estat del benestar. No hem de permetre que sentin la més mínima angoixa. Se'ls ha de prevenir de l'estratègia de la por. Hauran de referendar els assoliments que obtinguin les institucions i donar tot el suport que calgui en les mobilitzacions que convoqui la societat civil i en les eleccions que se celebrin. Les institucions han d'assumir les seves responsabilitats i el Parlament de Catalunya ho ha fet.

Publicat a Punt Avui de 25/04/2016

GOVERN ESTABLE I OPOSICIÓ

            La dignitat del ser humà és independent del seu èxit o fracàs personal. Cada home està exposat a cometre errors, fins i tot a ser-ne culpable; però l'error, la culpabilitat, el fracàs o la pobresa no han de ser causa de la privació o negació de la dignitat. I no tot és error o culpa personal. Ens trobem amb el factor impotència, que ve donat per les condicions estructurals que conformen la nostra societat i que produeixen la pobresa.

            L'home necessita la dignitat per ser lliure i la realització de la seva llibertat necessita l'existència de la justícia social. La llibertat no pot ser obstaculitzada per les condicions sota les quals viu. Per això, un dels principals vessants de la tasca política consisteix a fer front a la misèria, a eliminar les dependències inadmissibles i garantir les condicions materials d'aquesta llibertat. És un problema que afecta tothom. Assolir la independència significarà recuperar la dignitat de la nostra nació. La dignitat no té compartiments estancs. Haurem d'enfrontar-nos a aquest vessant.

            L'eficàcia d'una política social queda provada prevenint la formació de la pobresa en lloc de socórrer els pobres, o garantint una millora de les condicions de vida; l'exigència de la protecció en contra de la pobresa i de l'angoixa que produeix és una realitat i es troba entre les tasques més importants d'una política social dirigida a l'home. És una raó fonamental per disposar de tots els recursos que generin els impostos del catalans.

“L'oposició sempre ha estat la pedra

angular de la democràcia”

             
El ple monogràfic sobre la situació d'emergència social, la reactivació econòmica, la gestió pública i la necessitat d'una resposta institucional va acabar amb l'aprovació de quaranta resolucions, tretze de les quals per unanimitat. Es va donar llum verda a diversos acords, la majoria dels quals no van acompanyats d'una partida econòmica i queden supeditats a l'aprovació d'uns nous pressupostos. L'aprovació era lògica. L'oposició no va desaprofitar l'ocasió de responsabilitzar el govern. També era lògic, però crec oportú aportar algunes consideracions. L'oposició no és un adversari, sinó un contradictor necessari. Sempre ha estat la pedra angular de la democràcia. Si hi ha quelcom que determini un sistema democràtic és el paper que hi juga una oposició institucionalitzada que contribueixi a una permanent renovació. L'exercici de la democràcia fa d'una oposició legítima una oposició necessària. És l'oposició allò que sanciona la llibertat política i no ha de ser una força negativa. Ha de ser constructiva. Aquesta exigència és primordial en la tramitació dels pressupostos De les relacions majoria/oposició, neix precisament l'energia política que mou els mecanismes institucionals democràtics. Catalunya necessita un govern estable. I també una oposició responsable. Especialment en aquests moments.

Publicat a EL PUNT AVUI de 21 març 2016

IMMIGRANTS I REFUGIATS

            El XXXIII Cicle de Conferències Aula Oberta de l'Agrupació Cultural Aula Oberta de Figueres, la meva ciutat, té el títol genèric Immigrants, exiliats, refugiats dins l'Europa del segle XXI. És un tema oportú; l'increment de la immigració a Europa a partir de la segona meitat del segle XX i el més recent drama dels refugiats han comportat reaccions, algunes de clarament xenòfobes.

            La comparació és l'expressió de la igualtat o diferència entre coses o conceptes. És una tècnica que parteix de l'estudi i de l'anàlisi de problemes concrets, actualitza conceptes i apropa objectius i finalitats. De l'estudi comparat, sorgeixen elements cognoscitius indispensables per a la ciència política en tant que s'obté un coneixement de diferents realitats que permet elaborar classificacions i analitzar experiències. Cap anàlisi que es limiti a l'estudi dels fenòmens sorgits en un sol àmbit territorial o històric no és seriosa. Un examen de les diferents experiències, l'estudi de les analogies, de les constants històriques, condueix a la fixació de models a seguir i d'objectius a aconseguir. I també, no
menys important, de situacions a evitar.

            A Catalunya en aquests moments s'interrelacionen dos processos: el de la independència i el de la integració d'immigrants, i de refugiats, que hem de considerar des de la perspectiva de la nostra vocació europea. Aquesta interrelació té una significació vital, ja que segons com es gestioni pot provocar tant noves oportunitats com retrocessos dins de cada un dels processos. I els interrogants que planteja la interacció entre immigració i independència tenen el caràcter polític d'estar decidint com viuran els nostres fills i néts. La política comparada sorgeix de l'aplicació dels conceptes bàsics de la política a sistemes concrets de diferents latituds geogràfiques i de diferents períodes històrics. El nostre marc conceptual coincideix amb l'europeu, geogràficament i històrica. Les reaccions xenòfobes, atàviques, és possible que pouin les seves motivacions en el record de l'esfondrament de la civilització romana, la qual va ser un intent reeixit d'unió europea, en què els bàrbars, terme que significava estrangers, van irrompre, violentament per gaudir de la seva riquesa, tant material com intel·lectual. Tenim consciència del nostre marc conceptual. I d'acord amb aquesta consciència, quan assolim la independència farem una política d'integració responsable.

            Deia Ramon Trias Fargas que no podem oblidar que som una nació que s'adreça a Europa, que respecta tothom i que vol millorar la vida de tots els que viuen aquí, inclosos els que hi han vingut. I afegia que ser català és la voluntat de d'ésser lliures, que Catalunya o és la pàtria de la llibertat o no serà.

LLIBERTAT I RESPONSABILITAT

« Qui actua responsablement conserva la possibilitat de ser lliure »

            El resultat final de l’Assemblea de la CUP, convocada per decidir sobre la investidura de Mas va ser qualificat d’empat tècnic. En qüestions electorals empatar és no guanyar ni perdre en una votació, per haver guanyat el mateix nombre de vots. Tècnic és un adjectiu que es relaciona a l’obtenció de resultats pràctics. Qualificar l’empat de tècnic, va ser un reflex d’un subconscient que denotava l’existència i el coneixement de que s’havia produït una manipulació ?. Manipular és alterar d’una manera fraudulenta i  subreptícia i requereix tècnica. L’insòlit resultat  pot induir a pensar que l’empat no s’ha produït, que una de les dues opcions ha resultat guanyadora. Suposaré i afirmaré que tant l’escrutini com el recompte van ser impecables. En l’improbable cas d’una manipulació, qui l’hauria fet i per què?. Posats a manipular, per què no es manipulava el nombre de vots afirmatius o el de negatius ?. Qualsevol dels resultats posava fi al problema, Mas era investit o era refusat. I Roma locuta, causa finita.

            Però en cas de refús hi hauria la consciència d’una responsabilitat política. El procés independentista s’aturaria definitivament. Un sí guanyador el prosseguiria. A qui correspondria aquesta responsabilitat ? Les expectatives han quedat danyades. L’èxit seria incert, però no assolir la fita seria un avatar més de la nostra història.  Sembla que la CUP es vulgui assegurar que en cap cas li pugui ser atribuïda la responsabilitat, fent-la recaure precisament en Junts pel Sí. Li cal que l’intransigent sigui Junts pel Si. Anunciat l’empat “tècnic” va tornar a demanar que Junts pel Sí faci una proposta, que formuli un full de ruta.

            De propostes, Junts pel Si n’ha fet diverses i en totes ha inclòs condicions exigides per la CUP. La Resolució del Parlament de Catalunya de 9/11/ 2015, presentada i votada conjuntament per Junts pel Sí i per la CUP, és un full de ruta. Consta de 9 Punts i 9 Annexes. El Punt segon diu que el Parlament de Catalunya declara solemnement l’inici del procés de creació d’un estat català independent en forma de república i en el novè declara la voluntat de fer efectiu el mandat democràtic de creació d’un estat català independent en forma de república.   El terme república té dues significacions, la primera hi veu un règim polític oposat a la monarquia, la segona en fa un sistema de valors que no es poden posar en qüestió. La democràcia forma part d’aquests valors, principis fonamentals i motors que impulsen als ciutadans a participar responsablement en una societat més lliure, més justa, més solidària. Llibertat vol dir responsabilitat. Només qui actua responsablement conserva la possibilitat de ser lliure.